Els que el coneixem sabem que el Quico Sallés (Barcelona, 1972) és un periodista trapella, resistent i apassionat: no coneix la mandra i la seva força i intuïció l’acompanyen dia i nit. Ara acaba de publicar ‘On eres l’1-O?’ (Rosa dels Vents) i, en només dues setmanes, el llibre ha volat i ha arribat a la tercera edició. Tot i que ha passat per les redaccions de diversos diaris digitals, el Quico Sallés sempre recorda -amb una nostàlgia molt particular- la seva feina dins d’ un escorxador i assegura que té l’esperança d’aconseguir ser Han Solo “i tocar el banjo sota un porxo de Greenbow, Alabama, mentre faig una cerveseta amb Rocky Balboa, Walt Kowalski i Jason Bourne”.
En el llibre relata al detall com va viure els cinc dies pre i postreferèndum. Són els fets més intensos que ha cobert com a periodista?
Per descomptat. Però tinc la sensació que en vindran d’iguals o encara més intensos.
Escriu que el procés sobiranista “no es crea ni es destrueix, ens
transforma”. Ens ho explica?
És tan energètic que s’apliquen les mateixes teories de la física. El procés és un organisme viu i com a tal està permanentment en crisi perquè intenta adaptar-se als nous escenaris, a circumstàncies que no depenen d’ell i a les que els mateixos impulsors del procés posen pel camí. Això obliga a transformar els argumentaris, les posicions, i els objectius a curt i mig termini. Cada dia es transforma. De fet, cada dia sobreviu.
També deixa molt clar que, després de l’1-O, “ja res no tornarà a ser igual”, una sensació bastant estesa entre gran part de la societat catalana. Què ha canviat per a vostè?
És com l’apocalipsi de sant Joan. Res del que vindrà serà igual que abans. La gent ha pres consciència que potser no només té el dret de canviar les coses sinó l’obligació. I això és una benzina molt potent per transformar les societats. Fixeu-vos que del panorama polític de fa només cinc anys ha canviat del tot: els protagonistes, o fins i tot els noms dels partits. L’1-O va ser una maduresa sobtada de l’independentisme majoritari -no l’independentisme que havia viscut gairebé a la clandestinitat- que, per primer cop, li va veure les orelles al llop de l’estat.
Quan fa referència al 30 de setembre, constata que sembla que “hi ha un pla per carregar-se els Mossos”. Ara ja té clar que efectivament aquest pla existia?
Sí, només cal veure els atestats de la Guàrdia Civil o la Policia Nacional espanyola que intenten a cada frase desprestigiar el cos o bé identificar-lo com una peça clau per assolir els objectius independentistes.
Una de les grans victòries del referèndum va ser que hi haguessin urnes i paperetes als col·legis electorals. Tots els periodistes anàvem bojos per saber on eren. Quan conéixer com havien entrat les urnes i com la gent les havia custodiat, quina sensació va tenir?
Una rialla trapella. Va ser un fet incommensurable. Les urnes va ser el que més va deixar estabornit a l’Estat.
Quan acaba de relatar com va viure l’1-O, diu que “és la primera vegada que tinc la sensació d’haver estat part de la notícia”. Què vol dir exactament amb això?
Normalment, i deixant clar que l’objectivitat periodística no existeix -ni cal- sempre i quan siguis honest en el relat dels fets, intentes distanciar-te prou de les notícies. És una manera de treballar més còmode. Però aquell dia els meus veïns, els meus amics, van rebre per defensar un bé col·lectiu importantíssim. I això, t’agradi més o menys, t’implica.
Repeteix vàries vegades que “a més del dret, tenim l’obligació de canviar les coses”. És la idea principal que li queda d’aquells cinc dies?
Sí, és la gran lliçó que en vaig treure. Una mena de contradicció: individualisme social, és a dir, la indignació personal per ajudar a la col·lectivitat a fer-nos un entorn millor.
Què va suposar per a vostè, com a periodista, ser a primera línia aquests dies, tant durs per al seu país?
Molta son. I em penso, que al ritme, que va tot, no la recuperarem, ans al contrari.
