La vida quotidiana dels catalans, i de pràcticament tot el món, s’ha capgirat com un mitjó amb la irrupció, inesperada?, d’un virus. En el millor dels casos, han estat confinats, i en el pitjor, han perdut la vida o han emmalaltit. Molts han perdut la feina, han hagut d’abaixar la persiana del seu negoci o es troben en una situació precària. El periodista Quico Sallés ha retratat el confinament des de diferents punts de vista, a peu de carrer i amb l’honestedat i rigor necessaris en aquest ofici. Tot plegat, malgrat que les restriccions imposades per les administracions per controlar la pandèmia han limitat drets fonamentals, qui sap si de forma necessària o per mala gestió. Sigui com sigui, Sallés ha recorregut el país de punta a punta i Catalunya zona zero recull les cròniques publicades a El Món i les reflexions del periodista durant el confinament.
A l’inici de la pandèmia, Espanya va exhibir els militars a les rodes de premsa per cridar els ciutadans a ser soldats en una guerra contra el virus, i Catalunya va jugar la carta dels científics. Això és fer política.
És que aquesta pandèmia ens ha sobrepassat a tots. Ni Madrid ni Barcelona sabien ben bé què fer i es van prendre les decisions que van poder, de manera precipitada i sense tenir en ment què passaria. Això va portar a exhibir l’exèrcit per una banda, i a apostar pels científics per l’altra. Però finalment van confluir en el camí més fàcil, el confinament, que et permet guanyar temps i intentar evitar el col·lapse sanitari. Ara, jo no m’acabo de creure que no sabien en absolut què venia, una altra cosa és que no ho preparessin. I algun dia haurem de demanar explicacions a totes les administracions, perquè ens han tractat com si fóssim beneits. Tot plegat, amb una política regressiva de drets fonamentals molt preocupant.
A més de beneits, els ciutadans pagarem de manera directa la crisi econòmica derivada de la sanitària…
I per postres ara ens diuen que nosaltres som els responsables d’evitar nous rebrots… Si torna a haver un confinament obligat, potser del virus no morim, però de gana segur.
De fet, comença haver-hi diversos brots a arreu del territori i el fantasma del confinament total torna a planar. Creu que hi va haver pressió a l’executiu deMadrid de les grans empreses i les patronals per accelerar el desconfinament?
Comencem pel principi: jo crec que el confinament total no s’hauria d’haver fet mai, però és una opinió personalíssima. S’hauria hagut de fer un altre tipus de confinament, no tenia cap sentit poder anar a comprar pomes i no una camisa, o que no poguessis comprar un Kebab i sí entrar en un supermercat a remenar la fruita. Tot plegat era molt contradictori.
Com ho hauria fet?
Si hi hagués hagut unes normes molt clares, poques i concises, la gent hagués fet cas i no hagués calgut fer aquest confinament total i absolut, que ha estat un desastre. I si s’havia de fer un confinament havia de ser temporalment molt limitat, per guanyar temps per donar una resposta més contundent al virus. Però un confinament tan llarg ha tingut conseqüències negatives en tots els àmbits.
Ara, és evident que les grans empreses i els lobbys van pressionar el govern espanyol, però també la gent que perdia la feina, els autònoms, la gent que té bars i restaurants, que necessitaven obrir per oxigenar l’economia. Però és que a més de fer tancar, l’Estat encara no ha pagat molts ERTO i els autònoms no han rebut les ajudes necessàries per sobreviure, però els cobren el rebut dels autònoms.
Diria que pandèmia ha deixat al descobert la debilitat de l’Estat, tant econòmica com social i política?
Absolutament. Però també altres estats han quedat al descobert. Els estats no tenen solucions totals, però sí que hi ha la sensació, quan pentines el país, que la gent ha pres consciència que si bé l’Estat té una capacitat coercitiva brutal, per contra és ineficient a l’hora de donar solucions d’extrema necessitat. Per exemple, tot el personal sanitari ha fet un esforç increïble i ha funcionat per una devoció extraordinària a la seva feina, i no perquè l’Estat hagi estat capaç de preveure una resposta ràpida i eficaç com a servei públic. Te n’adones que per als grans problemes, l’Estat no és capaç d’oferir solucions. No ho va ser el 2008 amb la crisi financera mundial i no ho ha estat durant la pandèmia. Parlem de solucions fiables a llarg termini, que siguin solvents. És una rèmora que tenen els estats, i encara més l’espanyol. No té cap sentit que el primer que faci sigui treure l’exèrcit al carrer o fer les rodes de premsa sobre una alerta sanitària amb uniformats parlant de les taronges que han confiscat a un senyor valencià que se saltava el confinament.
En el cas de Catalunya, recuperades les competències, diríeu que la gestió ha estat bona?
La Generalitat tenia una oportunitat per demostrar que era capaç de gestionar una crisi, i amb un argument molt important que és que ja tenien prou coneixement dels efectes del virus. Podria haver gestionat molt millor la represa. I ara sí que no poden dir que no sabien de què anava la cosa. Poques competències que tens, les utilitzes malament… És el cas dels geriàtrics, per exemple, i si és una administració ja tocada, que només gestiona una sèrie de recursos públics amb un 80% del seu pressupost finalista, poca cosa té a fer. I la poca cosa que té a fer, la fa malament…
I una altra cosa que trobo vergonyosa és que el Govern critica la repressió de l’Estat, i el que fa cada dia és treure el conseller d’Interior a explicar de manera cofoia la quantitat d’arrestats i multats per saltar-se el confinament, com si fos una gran victòria.
Les primeres setmanes de la pandèmia el conflicte polític català semblava haver-se oblidat, però l’Estat, voluntària o involuntàriament, el va revifar recentralitzant les competències de les autonomies. Des de l’unionisme s’insisteix a dir que ara no és moment d’ideologies, però vostè diria que l’independentisme ha perdut pistonada en aquests mesos?
El procés hi és, hi hagi pandèmia o no. La gent no deixa de ser independentista o espanyolista, una altra cosa és que davant d’una urgència és lògic que la prioritat sigui sobreviure. Però sobrevius i no deixes de tenir un pensament ideològic o un altre, i per tant, és normal que hi hagi aquesta coexistència. Al principi de la pandèmia el discurs de la por venia moltíssim, ens vam empassar rodes de molí perquè ens deien que hi havia un virus que ens mataria a tots. I creant aquest clima de por, la gent permetem aquesta retallada de drets fonamentals.
Ara bé, és evident que quan hi ha una mala gestió per part de l’Estat espanyol, com ha succeït, la desafecció amb Espanya per part de l’independentisme s’incrementa més. Però també ha quedat acreditat que l’autonomia no serveix per a res, i encara justifica més que vulguis ser independentista, perquè constates que l’administració autonòmica no et pot donar respostes. Hi ha hagut alcaldes que han pres solucions més efectives que la Generalitat. Constates que l’Estat no deixa de ser una administració que, al capdavall, només ofereix llocs de treball per a les elits autonòmiques. Davant de la mala gestió, és lògic que es vulgui una administració directa que actuï sense excuses de si la culpa la té Madrid, quan les poques eines que tenies no les saps fer anar.
