El congrés extraordinari de Junts per Catalunya, que la formació està celebrant durant aquest cap de setmana a Calella (Maresme), suposarà un canvi en els equilibris de poders dins el partit, i permetrà que Carles Puigdemont disposi d’un partit fet a mida per poder-lo liderar de forma desacomplexada. Aquesta és la conclusió que s’extreu després de conèixer tots els noms que formaran part de l’executiva de Junts per Catalunya que Puigdemont presidirà a partir d’aquest diumenge, quan es comunicarà de forma oficial l’elecció de la seva candidatura, i tornarà al tron de la formació després d’haver-se’n allunyat fa dos anys i escaig per centrar-se en el Consell de la República, tot i que ha estat present en totes les decisions importants de la formació i el seu hiperlideratge es va fer evident en les darreres eleccions al Parlament. El seu retorn i el seu lideratge oficial, de retruc, posaran fi a una etapa assembleària de la formació que recentment ha complert 4 anys.
L’equip que lideraran Puigdemont, com a president, i Jordi Turull, que repetirà com a secretari general, estarà format per gent de la màxima confiança del president a l’exili. Malgrat el control absolut que tindrà Puigdemont sobre la nova direcció, Turull ha defensat que la formació donarà demà el tret de sortida a una nova etapa d'”obertura a tota la societat” amb la incorporació de noves tradicions polítiques, en referència a l’acord de fusió amb Demòcrates, i que es tradueix amb la presència de “diferents sensibilitats” a l’executiva. També ha deixat clar que més d’un 50% dels membres de l’executiva, concretament, 16 de les 31 persones que l’integren, no havien estat mai a la direcció del partit i que hi ha perfils “de tots els territoris”.
Així, Puigdemont ha situat a quatre persones del seu cercle més proper a les vicepresidències del partit: Antoni Castellà, Míriam Nogueras, Mònica Sales i Josep Rius, que, com fins ara, també actuarà de portaveu del partit. El primer prové de Demòcrates, ha establert molts lligams amb Puigdemont al Consell de la República i ja s’ha fet militant de Junts, però pot formar part de l’executiva perquè la ponència organitzativa del partit ha suprimit els sis mesos de militàncies que es requerien per accedir-hi. Nogueras, o la “capitana” com l’anomenen dins el nucli dur de la direcció, és una persona del cercle més proper a Puigdemont i guanyarà galons dins el partit després de ser una peça clau en la negociació amb el PSOE i ser la cap de files del partit al Madrid. Rius, per la seva banda, és un home de total confiança del president a l’exili i, igual que Sales, va entrar en política a petició de Puigdemont.
Turull evita fer sang de la seva etapa amb Borràs
Enrere queda una etapa d’un any i mig de presidència de Laura Borràs, que marxa amb retrets cap al “món fosc de la política”, elogis cap a Puigdemont i contenta de “recuperar la llibertat”. Tot i això, Turull no s’ha donat per al·ludit de la crítica que va fer ahir l’encara presidenta del partit, que passarà a presidir la fundació FunDem, heretada de Demòcrates després de l’acord de fusió entre ambdues formacions. El secretari general de Junts ha rebatut les informacions sobre la “batalla” que ha mantingut amb Borràs durant gairebé dos anys i ha assegurat que “hi ha hagut molta literatura”. En canvi, ha volgut recordar que “companys de viatge”, en referència a l’estructura B d’Esquerra Republicana, li van enviar mariachis i li van tirar bitllets impresos amb la seva cara”.
El rumb que emprendrà el partit en la nova etapa de Puigdemont
Amb el partit bastit a mida, i amb gent a la direcció de la seva plena confiança, el president a l’exili ja té un mecanisme de política institucional més clar. Fins ara, l’anomalia de Junts és que qui el dirigia i el manava estratègicament no tenia cap responsabilitat orgànica a la formació. Puigdemont, a l’espera d’una aplicació de la llei d’amnistia que preveu llarga i entrebancada, espera amb el seu hiperlideratge forjar el partit i endreçar-lo davant un cicle electoral, que si no hi ha sorpreses de darrera hora, no té cap contesa electoral a la vista de tres anys.
Ara bé, Puigdemont té molt clar que necessita un partit territorialment fort que pugui ser una alternativa al Govern de Salvador Illa, davant l’autopista que a parer seu li ha deixat ERC, emmanillada al pacte d’investidura amb els socialistes. Un cop revestit el partit, i amb les eleccions municipals com a primera meta, Junts i Puigdemont esperen poder nodrir el partit de més regidors i alcaldies i, sobretot, poder entrar més que simbòlicament a l’àrea metropolitana.
Per altra banda, Junts també s’ha dissenyat com una formació que pugui fer caure el govern de Pedro Sánchez. Al capdavall, l’entorn de Puigdemont sempre recorda que amb el “PSOE a la Moncloa, ell continua a Waterloo… no sé si hi ha cap diferència amb què el PP hi fos”. Per això, necessita un partit que reforci els posicionaments polítics que pugui emprendre la direcció d’acord amb els criteris del Pacte de Brussel·les i l’evolució de l’agenda política marcada entre Junts i PSOE. Junts, doncs, amb el congrés i les tres ponències, refunda un partit on el lideratge polític s’escau amb l’orgànic, enllesteix un corpus ideològic prou flexible per arribar a diversos sectors socials i que tanca una organització militant, on la direcció porta el pes estratègic i tàctic i no deixa res a mercè de la militància. S’acaba Junts com una formació assembleària i guanya verticalitat, amb un Puigdemont, poc discutit, al vèrtex de l’organització.
