• Barcelona–
  • Girona–
  • Lleida–
  • Tarragona–
  • Tortosa–
  • Mataró–
  • Vic–
  • Vilafranca del Penedès–
  • Vilanova i la Geltrú–
  • La Seu d'Urgell–
  • Puigcerdà–
  • Figueres–
  • Gandesa–
  • L'Hospitalet de Llobregat–
  • Sant Carles de la Ràpita–
  • Sant Cugat del Vallès–
  • Terrassa–
  • Sabadell–
  • Granollers–

Aquest dimecres ha estat el darrer dia de feina efectiva d’un dels uixers del Parlament de Catalunya més coneguts. És en Jordi Millán, conegut com el “mestre Ioda” del Parlament, no només per la seva intensa afició a Star Wars sinó per la seva manera de comprendre la vida, explicar-la i viure enamoradissament de la tecnologia. De fet, només li faltava enraonar invertint els subjectes i els predicats, com el Jedi més famós de les galàxies. Millán era un dels integrants del grup batejat com els de “l’esquena platejada”, és a dir, l’equip d’uixers on s’uneix veterania amb edat i que et veuen a venir d’una hora lluny, sobretot, si et vols colar per tafanejar en alguna reunió o treure el cap en alguna comissió quan no toca.

La seva experiència, el fet d’haver-ne vist de tots colors i el fet d’haver vist passar la política des d’un punt de vista laboral i institucional li atorguen un plus d’ajuda per als nouvinguts a la casa, els mossos d’esquadra del cos de guàrdia, els periodistes novells i endurits o fins i tot, els companys de manteniment o els efectius membres del servei de bar del Parlament. Darrerament, Millán estava destinat a la recepció, a acreditacions, i es divertia veient arribar els grups de jubilats, corals, associacions, escoles i convidats dels grups parlamentaris, però també renyava qui no havia fet els deures per complir amb les mesures de seguretat o que no respectava la institucionalitat del Palau.

Pla general de la façana Parlament de Catalunya / ACN

Una espècie necessària

El nou jubilat llueix sempre una barba espessa negra i blanca, ara més blanca que mai, unes ulleres que li empetiteixen els ulls i una cabellera llarga amb tupè però pentinada cap enrere. De fet, formular-li una pregunta era tot un repte, perquè la manera de mirar el seu interlocutor amb un somriure murri o bé entretenia o bé causava aquell efecte ingrat d’estar parlant amb una persona més alta. La seva vida anterior al vestir-se amb corbata li ha atorgat un bagatge polític impressionant, a més de ser un personatge amb una curiositat universal gegantina, capaç de relatar al detall les interioritats de la política catalana i, fins i tot, dels episodis més secrets del Procés, però això sí, allunyat dels contes a la vora del foc. De fet, Millán, quan semblava que les coses no podien anar pitjor, dibuixava un somriure i recomanava “no ser impacient”.

La jubilació de Millán és una pèrdua per a molts que hi hem passat (i passem) molta vida a la cambra catalana. I, de fet, Millán serveix per entendre que és una biosfera particular. El Parlament és un món diferent. Un municipi polític gairebé independent, amb les seves normes, els seus actors, els seus protocols, els seus policies i la seva història. Tant és així que quan ningú no parlava de memòria històrica, funcionaris de la casa ja la treballaven. Un microestat, un món que cal entendre més enllà que algun personatge l’hagi volgut o vulgui convertir en un plató televisiu emetent un carnaval de pobre. Un lloc on els treballadors són com els peixos d’un aquari, que sempre hi són, i els visitants, els polítics van canviar i es perden en la memòria de la ciutadania. Sense entendre el Parlament no es pot entendre la política catalana i, si no s’entén la política catalana, tampoc es pot entendre el país. I per entendre el Parlament, cal entendre personatges com en Millán. Uixers que hi són, amb discreció, però com fan tots, ajuden molt.

Comparteix

Icona de pantalla completa