32 nits a la presó acusat d’un delicte de rebel·lió i de sedició, conseller de la Presidència del Govern legítim que va tirar endavant l’1-O i un dels diputats que el 27 d’octubre va votar la proposta de resolució de fundació de la República. Són els principals actius de Jordi Turull i Negre (Parets del Vallès, 1966), candidat que, en substitució de Jordi Sànchez davant la impossibilitat de ser investit per decisió del jutge Llarena, JxCAT posa sobre la taula després que el número 2 de JxCAT, empresonat a Soto del Real des del 16 d’octubre junt amb Jordi Cuixart, anunciés davant del jutge que renunciaria en els propers dies a l’escó i a l’activitat política per tal de retornar a la vida acadèmica. El cert és que JxCAT ha presentat aquest dimecres al president del Parlament, Roger Torrent, una carta de renúncia de Sànchez, amb la qual es dóna per acabat el pla B i comença el pla C. Ha estat a quarts de deu de la nit que JxCAT ha fet l’anunci al Parlament, després de més d’una hora llarga de reunió per videoconferència amb el president Puigdemont, i allargant l’horari habitual de la cambra catalana, que tanca a les 20h. Pocs minuts abans de fer l’anunci, el president del Parlament, Roger Torrent, anunciava que la roda de contactes amb els candidats passava a ser telefònica, per mirar d’accelerar les consultes i donar resposta a la petició de JxCAT de celebrar el ple abans de divendres, quan Turull, Rull, Romeva, Forcadell, Bassa i Rovira s’han de presentar al Suprem, on se’ls comunicarà si entren en presó preventiva i són inhabilitats o no.
La tria de Jordi Turull, un nom que sempre ha sonat com a alternativa si fallava la investidura a distància de Carles Puigdemont, està acceptada per ERC, si bé no és l’opció que haurien triat els republicans. Però és, com demana ERC des de fa setmanes, “un candidat efectiu”, com a mínim a curt termini, perquè efectivament podria assistir al ple i fer el discurs sense cap dificultat legal. De fet, els republicans no estan disposats a anar a un tercer ple amb el risc que el candidat no hi pugui ser, de manera que Torrent es veiés obligat a un nou ajornament. D’aquí la pressió sobre JxCAT de la secretària general d’ERC, Marta Rovira, exigint un candidat “efectiu” a través de la premsa.
Ara bé, si Turull surt lliure aquest divendres, investit o no, igualment afrontarà amb tota probabilitat un procés judicial en un termini breu de temps en el marc de la causa general contra l’independentisme que instrueix la justícia espanyola, i del qual se’n podria derivar una inhabilitació o en el pitjor dels casos, una pena de presó. Amb tot, ERC ja va dir que abans que Jordi Sànchez com a candidat havia d’anar Jordi Turull si és que JxCAT volia sostenir l’argument de la recuperació del Govern legítim, i que si no era Turull, havia de ser el vicepresident Junqueras. En tot cas, aquest debat queda totalment esborrat tenint en compte la situació de setge judicial. Tant, que l’entorn de la CUP ha mostrat la seva disponibilitat a investir Turull si del que es tracta és d’avançar-se al Suprem i donat el context repressiu excepcional. Ara bé, en roda de premsa, la CUP ha dit que no decidirà fins dijous a les 15h, quan farà un nou consell polític. Per tant, oficialment, Turull no té la votació garantida.
És Turull un home de partit?
El nom de Turull s’associa al PDeCAT des de diversos sectors. Però el cert és que al partit que lidera Marta Pascal, si bé oficialment s’apunten Turull com una victòria dins de JxCAT, de portes endins ja no el consideren un “home de partit”. És més, en privat parlen de traïció per haver-se aliniat amb l’estratègia del president de forma inequívoca. Paradoxalment, fora del PDeCAT, i també alguns diputats del grup parlamentari de JxCAT, li recriminen ser un home sotmès a la disciplina de partit, i també hereu de CDC. Turull ha estat un home de partit, de Convergència, però ni tan sols havia format part de la direcció, no era el pinyol. El seu perfil era de territori i de Parlament. En el marc del congrés fundacional del PDeCAT, Turull va impulsar una llista per dirigir el partit, però el pinyol de l’encara CDC va prendre la decisió de no avalar llista de Turull i “es va produir un trencament emocional”, assenyalen fonts properes al conseller de la Presidència i ara candidat de JxCAT, que situen en l’estiu del 2016 el moment en el qual Jordi Turull, amb un bon encaix al Govern de Puigdemont, “se sent lliure per actuar sense la pressió del partit”. Aquesta mena d’alliberament de la disciplina estricta de partit, sumada a les circumstàncies polítiques, “van fer emergir un Jordi Turull prou diferent, més agosarat i disposat a arribar fins al final amb la independència”, afegeixen fonts del partit properes a Turull. I el seu pas per la presó encara el va situar més en aquesta línia.
Jordi Turull no és, oficialment, un candidat ben vist per la CUP. Els cupaires, malgrat que asseguren que el debat no és sobre noms sinó sobre el full de ruta, que a hores d’ara consideren autonomista, sí que veuen encara en Jordi Turull la influència del PDeCAT i que es mou en l’eix ideològic de la dreta que retalla drets de les classes populars. Però fora de micròfons, els cupaires que van viure de prop l’1-O i el 27-O valoren la feina de Turull en l’organització del referèndum i que fos dels consellers que en cap moment va expressar dubtes sobre la seva celebració, ni de la llei de transitorietat ni de la declaració de la República. Per tant, no genera un rebuig frontal en la direcció del partit. Una altra cosa seran les bases. Ni de lluny, Turull genera el rebuig que sí que provoca Elsa Artadi en l’esquerra anticapitalista, que recorden que és deixeble d’Andreu Mas Colell.
Si la CUP decidís que finalment no dóna suport a Turull, perdria les dues votacions d’investidura. La primera, perquè necessita majoria absoluta de 68 escons. Una aritmètica que obliga a 4 vots afirmatius de la CUP, tenint en compte que el bloc independentista suma 70 escons però que 2 d’ells, el de Carles Puigdemont i Antoni Comín, no seran efectius perquè difícilment s’acceptaria el vot delegat dels exiliats. Fer-ho necessitaria el concurs dels dos membres de la Mesa d’ERC, que no estan disposats a posar en perill els seus membres per aquesta qüestió, en considerar que hi hauria conseqüències legals. I en segona volta, amb una abstenció de la CUP tampoc no s’investeix president. Hi hauria 64 vots a favor –sense comptar CUP ni Puigdemont i Comín- i 65 en contra, a més de 4 abstencions.
Si la CUP no canviés el sentit del seu vot, Jordi Turull només podria ser investit en dos casos. El primer, si Carles Puigdemont i Antoni Comín renuncien al seu escó. Això permetria una investidura en segona volta, amb 66 vots a favor, 65 en contra i 4 abstencions. Un escenari que cap dels dos membres del Govern legítim no contemplen fins ara. Si Puigdemont renuncia, voldrà dir que “la temporalitat” anunciada de la seva renúncia s’allargaria com a mínim aquesta legislatura. I el conseller de Salut i diputat d’ERC ja ha argumentat en diverses ocasions que no vol renunciar. Seria acatar la justícia espanyola i desobeir les urnes, assenyalen fonts de l’entorn del president. Ara bé, ja han renunciat els consellers Forn i Mundó, i també Ponsatí i Puig. Res no és impossible. L’opció s’ha posat damunt de la taula com una sortida extrema que evitaria les eleccions. Però de nou, tot apunta que la pressió de Llarena acabarà unint l’indepednentisme.
La “via internacional”
Sigui com sigui, la figura de Jordi Turull encaixa en l’estratègia de JxCAT de confrontar legitimitats amb l’Estat espanyol mitjançant el xoc judicial i la internacionalització, un camí que, en aquest cas, comparteix la CUP. Si Turull és president de la Generalitat però en les properes setmanes o els propers mesos té una condemna de la justícia espanyola -quan Llarena tanqui la instrucció ja podria ser inhabilitat-, hi hauria un president a la presó o inhabilitat per uns delictes inexistents. Una circumstància que l’independentisme ha de saber explotar des de l’exili, però també des de Catalunya, on la tasca fonamental ha de ser ampliar la base social de l’independentisme i confrontar el projecte republicà amb el del règim del 78.
En aquest sentit, el president Puigdemont assegurava, després de conèixer la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg que condemna Espanya per haver imposat una pena de presó als dos manifestants que van cremar una foto dels reis a Girona el 2007, que “la via internacional és la més efectiva per fer caure el règim instal·lat a Espanya”. Ara bé, admet que és una via “lenta, feixuga i complexa“, però que cal anar “pas a pas, denúncia rere denúncia, cauran tots els murs i tots els silencis imposats”.
