Xavier Antich (la Seu d’Urgell, 1962) és l’únic candidat a la reelecció com a president d’Òmnium Cultural en la renovació parcial de la junta directiva que es prepara. La seva llista –que aglutina persones de diverses sensibilitats del sobiranisme– no té competidors, però vol aconseguir el màxim suport possible dels socis de l’entitat, que poden votar fins al 30 de maig, dia en què està prevista l’assemblea general ordinària. Amb el mapa polític català fragmentat i l’independentisme institucional sotmès a constants tensions, Antich es referma en l’objectiu de defugir la paràlisi i situar la llengua i la cohesió social com la nova trinxera compartida. En un context de post-Procés marcat per la desafecció, el president d’Òmnium afirma que la seva entitat està vacunada “contra el desànim” i es mostra contundent davant les ingerències judicials contra el model d’immersió lingüística –deixant clar que hi haurà una “reacció en tromba” si el Tribunal Constitucional modifica el marc del model d’escola catalana–, però, d’altra banda, també adverteix que una doble xarxa escolar seria “una derrota de país” perquè trencaria la cohesió social. Antich visita la seu d’El Món per parlar de la reconstrucció del teixit civil i el paper del Govern, i reclama a l’executiu que activi “els mecanismes que calgui” perquè el català sigui la llengua de l’escola. D’altra banda, lamenta que “tots els esforços que s’han fet dintre de l’independentisme per actuar plegats han estat fallits”, però insisteix a treballar des d’Òmnium per assolir “grans consensos” de país.
Què l’ha empès a presentar-se a la reelecció quan hi ha debat en el si de l’independentisme sobre si cal renovar lideratges?
M’hi ha empès de la voluntat de confirmar i acabar de desplegar el projecte que vam posar en marxa el 2022 que, entre moltes altres coses, també era aplicar la renovació de lideratges que era necessària i imprescindible, des de la perspectiva d’Òmnium, per renovar el projecte independentista. Amb aquesta nova assemblea de socis, nosaltres tanquem tot el període que vam programar de renovació de lideratges, fins a l’extrem que dels 30 membres de la junta directiva que sortirà d’aquesta assemblea només en queda un hi era l’octubre del 2017. Per tant, és una junta completament renovada, amb gent que ens hi vam incorporar el 2018 i altra gent incorporada en els darrers anys, i de manera molt especial, en el 2022, el 2024 i ara, el 2026.
La seva llista aglutina diferents sensibilitats i no té oposició perquè no hi ha cap altra candidatura. El seu lideratge és l’únic que genera consens en l’independentisme?
No m’atreviria a dir-ho. El que sí que és clar és que Òmnium té una vocació de transversalitat i d’assumir i representar no només la pluralitat del moviment, sinó la diversitat del país, que forma part del nostre ADN. I, per tant, el que a Òmnium ha estat sempre una característica, que és que no som gent de part, sinó que pretenem assemblar-nos al país per poder ser més útils, ens ho hem aplicat de manera estricta en les diferents candidatures que han anat renovant la junta directiva. Segurament, que no hi hagi cap altra candidatura és un indici més que, efectivament, Òmnium està fent la seva feina. El principal objectiu dels darrers quatre anys ha estat preservar la fortalesa de l’entitat. Òmnium ha tingut un creixement extraordinari en la seva base social en els darrers 10 anys. Després del 2017, ha triplicat la seva base social. Veient una mica el panorama general dels altres agents polítics i socials de l’independentisme no és un mal balanç.
Contrasta amb la crisi evident que pateix el moviment actualment?
Des de la nostra perspectiva, sí. Nosaltres sempre hem dit que actuem des de la societat civil. I també sostenim amb molta convicció que les grans majories del país, a l’hora d’avançar en termes nacionals, continuen sent-hi. Però això ara mateix no té traducció política. Des de la perspectiva d’Òmnium, que des del 2017 fins ara no només no hagi decrescut, com ha passat amb tots els agents del moviment, sinó que hagi triplicat la seva força, és un indici d’allò a què nosaltres aspirem. Volem ser útils al moviment i útils al país.
Òmnium ha sabut gestionar la frustració de l’independentisme i altres agents no?
Soc sempre molt respectuós respecte al que fa tothom, però a Òmnium estem vacunats contra el desànim. Òmnium és una entitat amb una història al darrere. Aquest juliol farà 65 anys de la creació d’Òmnium i, per tant, ha travessat moments del país extraordinàriament complicats des de l’època de la dictadura. Des de la nostra perspectiva, Òmnium s’ha de treballar com una marca dels valors que impregnen tot el treball de l’entitat, que és la voluntat de construir per avançar, de vertebrar diferents sensibilitats, de ser agents, constructors de consensos… I, per tant, Òmnium mai no ha perdut temps a lamentar-se, a llepar-se les ferides, a mirar enrere, sinó més aviat a partir, de manera molt curosa i de l’anàlisi del moment que viu el país, de com Òmnium pot ser útil per avançar. Segurament és el que el país necessita. Mentre tota la resta d’agents independentistes han vist reduïda la seva força social i el seu suport a la meitat des del 2017, Òmnium l’ha triplicat. Això vol dir que, efectivament, el país és així. És un país conscient de les dificultats, conscient de les coses que no van, però que el que espera són accions per redreçar, per construir, per anar endavant.
Creu que no hi ha un rumb clar de cap a on anar?
Segurament un tret que caracteritza el moment polític actual és de desconcert i, per tant, que no hi hagi lideratge polític compartit a l’hora de fixar rumbs i horitzons. Tots els esforços que s’han fet dintre del moviment en els darrers anys a l’hora de trobar els punts mínims per actuar plegats, han estat fallits. Això, des de la perspectiva d’Òmnium, sempre ens fa pensar que no podem esperar que els consensos es produeixin, sinó que hem de treballar per avançar i per construir-los. El país el que necessita ara mateix és això. Són massa elements de coses que no van bé. Són massa elements de desorientació a l’hora de fixar horitzons polítics i socials, i, des d’Òmnium, no esperarem que es produeixin. Anem tirant endavant, com hem fet, per exemple, amb el tema de la llengua.
I el Correllengua Agermanat n’és exemple?
El Correllengua és un exemple d’alguns elements que indiquen que el canvi d’estat d’ànim està virant. L’explosió d’eufòria que hem vist en tots els Països Catalans, fonamentalment amb gent jove, posa alguns elements per tenir en compte. Nosaltres ja fa dos anys vam dir que calia comptar amb el jovent del país, que és compromès, que hi és, que hi està implicat, i el Correllengua Agermanat n’és un exemple. Però n’hi ha d’altres.
Com quins?
La setmana passada sortia una valoració de com han crescut més del 75% els creadors de continguts digitals en català en un any. Òmnium va posar en marxa fa sis anys la Fera, un projecte de creadors de continguts. Aquests resultats indiquen que també gent jove està virant i està, sense demanar permís, dedicant-se a fer les coses que creuen que cal fer. Però hi ha altres elements. Aquest darrer Sant Jordi ha sigut el Sant Jordi en què s’han venut més llibres en català que mai. El tema de la llengua avui ocupa el centre de l’agenda política. Fa només tres anys i enrere era un tema sectorial. Avui no és un tema sectorial. Avui tothom és conscient que la llengua és un element essencial per treballar, per rearmar el país.
I ara que parla de la llengua, s’ha perdut el temps del Procés per defensar la llengua?
Segurament eren uns altres moments. L’agenda ve marcada per elements molt diversos. I és evident que tota la preocupació del país estava en la convicció d’avançar en termes nacionals. És cert que això va provocar que algunes coses que no s’haurien d’haver abandonat van ser descurades. No diria només els anys del Procés, sinó fins i tot abans. Des de l’època en què comencen els efectes de la crisi econòmica del 2008, comença a haver-hi limitacions molt greus respecte al que seria política lingüística. Que avui siguem on som, en un país que és molt conscient que la situació de la llengua s’ha degradat i cal revertir-la, per a nosaltres és una magnífica notícia.
Òmnium pateix tensions internes com, per exemple, hem vist a l’ANC?
Rotundament, no. Òmnium, a més, és una entitat molt complexa, no només en la composició de la seva junta directiva, sinó en la seva implantació territorial. Té 52 seus territorials constituïdes arreu del país, cosa que suma, en total, uns 500 càrrecs directius, tots voluntaris, treballant en cada racó del país. La veritat és que en els darrers anys hi ha un alineament estratègic en termes del sentit pel qual treballem i quines són les línies en què Òmnium ha de desplegar les seves accions, que és pràcticament unànime. Tenim unes relacions molt continuades amb les 52 presidències territorials, relacions molt habituals cada any amb trobades nacionals de tots els càrrecs directius i, la veritat, la seva consistència interna a l’hora de preservar l’alineament estratègic és una de les fortaleses d’Òmnium.
En aquest alineament estratègic vostès aposten per grans consensos. Això inclou el PSC?
Sempre hem dit que treballem amb tres universos concèntrics, i això és important perquè no volem renunciar a cap. Un és el consens independentista. Òmnium és una entitat independentista que treballa per la República Catalana explícitament des del 2012, amb la declaració de Santa Coloma, però el seu àmbit d’actuació no és només l’independentisme, sinó també el sobiranisme. És a dir, aquells que pensen que Catalunya té dret a decidir, que des de la perspectiva d’Òmnium és el gran consens de país que encara no està activat políticament, i més enllà, el consens del catalanisme democràtic. Òbviament, el PSC entra dintre d’aquest àmbit en allò que afecta la defensa de la llengua i de l’escola, i des d’Òmnium no volem renunciar a la possibilitat que el PSC o altres partits continuïn mantenint-se dintre d’aquests consensos.
Però són els mateixos del 155, l’actual president es va manifestar en aquella època amb Societat Civil Catalana… Com es compagina això?
Bàsicament, quan es treballa per construir consensos, s’ha de saber quins consensos cal construir amb cadascú. La qüestió no és el PSC. Nosaltres no renunciem a tenir incidència en grans agents socials, com Foment del Treball, o la Pimec, o CCOO i UGT, que no se li escapa a ningú que no són agents independentistes. Sense ser-ho, és possible treballar en alguns grans consensos de país tenint la màxima ambició. Òmnium té un principi, que és l’ambició de majories, i per això treballem. Per tant, intentem que cada tema concret tingui el màxim consens possible. Si el consens per la llengua, el consens per l’escola, està per sobre del 80%, nosaltres no ens resignem a treballar-hi des del 50% o 40%. Si el consens sobre la cohesió del país està al voltant del 80%, o per sobre del 80% del país, des d’Òmnium no hi treballarem amb el 30% o amb el 40%.
Però la seva paraula va acompanyada de fets?
Això és una mica el que a nosaltres ens exigeix una de les tres línies d’acció que diem sempre del triangle d’Òmnium, que és la de la incidència política. És una de les tres línies des del 2010, quan Muriel Casals fa un salt d’estratègia important, que és que no només es dedica a treballar per la llengua i la cultura, sinó que vol incidir políticament en el que passa en el país. En aquest àmbit, el que ens pertoca a nosaltres és condicionar políticament, governi qui governi, forçant, en la mesura de les nostres forces, que facin allò que nosaltres creiem que és bo per al país i impedir que facin allò que pot no ser bo per al país. Què farien si no sentissin la pressió de la incidència política d’una entitat com Òmnium? És obvi que nosaltres no som un partit i, per tant, com que no som al Parlament, la nostra forma d’actuar és indirecta, a través de la incidència política, però no hi renunciarem mai. Al contrari, utilitzarem tota la força de la base social de l’entitat per condicionar políticament, tant com puguem, les mesures de govern del país.
La llengua és l’èxit vertebrador dels Països Catalans. També és la columna vertebral del projecte d’Òmnium?
Completament. És la columna vertebral de la nació. En el sentit de la nació sencera, sense cap mena de dubte. I, segurament, el que singularitza la posició d’Òmnium és que, a més d’això, és el principal instrument de cohesió social. Òmnium ha fet un reset estratègic del que és el principal objectiu de treball en aquests anys, que és treballar per la construcció nacional i, per tant, per la idea d’un sol poble. I, en contra dels ideals de fractura, la llengua és un instrument per a la cohesió social. No és una novetat d’ara. Aquest país porta més d’un segle, 120 anys, incorporant gent vinguda d’arreu, en primera instància a través de la llengua. Per a nosaltres aquesta és la principal característica de la centralitat que ocupa la batalla per la llengua avui.
I és la clau de l’èxit?
És la clau també de l’èxit. Incorporar nous parlants és una manera d’incorporar gent que arriba al país als valors de la catalanitat. És el nostre objectiu de treball. I incorporar-los al projecte d’emancipació nacional, també.
En el programa diuen que “l’Estat ho sap, i per això l’ataca: en la seva unitat, a l’escola i arreu on és forta”. L’Estat és el PSOE?
És més que el PSOE, perquè l’Estat són, evidentment, el govern de l’Estat, però són també tot el poder judicial. A ningú se li escapa que en la situació política de l’Estat, el poder judicial, està lliurant una autèntica batalla contra el poder legislatiu. I, per tant, l’Estat és el PSOE, però l’Estat també són els jutges. De fet, els principals atacs legislatius a l’escola catalana venen per part dels tribunals, en els quals passa una situació que és insòlita a Europa. Els tribunals pretenen decidir l’ús de les llengües a l’escola. No hi ha un país d’Europa en què passi això. I, per tant, el principal atac de l’Estat a l’hora de fracturar el model d’escola catalana ve dels jutges. I des d’aquesta perspectiva, des d’Òmnium estem compromesos en la seva defensa. Sabent on és el centre de la batalla, que també és aquí, a Catalunya.
Però, per exemple, l’oficialitat del català a la UE fa mil dies que està pendent.
L’oficialitat a Europa fa dècades que està pendent. Nosaltres creiem que no s’està fent prou per aconseguir una cosa que gairebé és un nivell de reconeixement de la llengua en la Unió Europea.
Ha fet un any del Pacte Nacional per la Llengua. N’estan satisfets?
Per donar una resposta rigorosa, sempre hem dit que el Pacte Nacional per la Llengua és imprescindible perquè la situació de la llengua és d’una gravetat excepcional que requereix mesures excepcionals. El Pacte ben just ha començat a caminar perquè porta un any. Nosaltres vam subscriure els objectius i continuem subscrivint-los. S’han fet coses, és indiscutible. Per part d’Òmnium havíem posat el focus en el fet que cal garantir l’accés al coneixement de la llengua. S’ha avançat en la línia correcta en aquest primer any. S’han creat 30.000 places noves en el Consorci de Normalització Lingüística i ara fa uns dies se n’han anunciat 5.000 més. Per tant, en aquest àmbit creiem que s’avança bé, igual que s’avança bé en l’àmbit del desplegament municipalista del foment de la llengua a través de les responsabilitats que cal demanar als municipis. En canvi, hi ha àmbits en els quals no s’avança encara. Des de la perspectiva d’Òmnium, són l’àmbit de l’escola, l’àmbit de la sanitat i un altre àmbit afectaria més aviat el del comerç i totes les normatives que existeixen i que no es compleixen.
El Govern avança en aquests àmbits?
No s’està fent tot el que caldria fer en aquests àmbits. Si sumaria l’àmbit laboral, en el que sabem, perquè s’ha dit públicament, que hi ha la voluntat d’aconseguir l’increment de places per permetre a l’accés al català en horaris de treball. Però en aquest àmbit no s’ha donat cap pas encara, i nosaltres esperem que se’n donin, perquè a més existeixen els instruments per fer-ho. Hi ha el Consorci de Formació Contínua, que forma part una mica de la triangulació Govern, patronals i sindicats, que estan d’acord que caldria obrir la línia del foment de la llengua catalana en horari laboral, però encara no s’ha donat cap pas.
Carles Rebassa, que va rebre el Premi Sant Jordi a la Nit de les Lletres Catalanes, va fer un discurs molt contundent contra la classe política i una defensa aferrissada de la llengua. Cal una legislació perquè el català sigui imprescindible per viure i treballar als Països Catalans?
El català no pot ser una llengua opcional o subordinada al seu propi país. Si volem garantir-ne la supervivència i la plena normalització, calen eines legals i polítiques que assegurin que conèixer el català sigui necessari per treballar, sobretot, quan es tracta de l’àmbit públic. I cal que les eines de les quals ja disposem s’apliquin i, des de l’administració, es vetlli pel seu compliment. Només així podem garantir els drets lingüístics dels catalans, que es veuen vulnerats constantment. Ara bé, això no es pot utilitzar com a mecanisme d’exclusió. Des d’Òmnium, considerem que la llengua catalana és el principal instrument de cohesió social del país, i això vol dir que no és un peatge, sinó una porta oberta que permet participar plenament en la nostra societat. Cal focalitzar els esforços a garantir el dret a l’aprenentatge i l’ús del català a tothom que viu, treballa o estudia a Catalunya, i, a partir d’aquí, articular consensos en la societat civil i en la política per defensar el català en tots els àmbits de la societat.
Creu que el conseller Francesc Xavier Vila voldria fer més del que es fa ara mateix?
No ho sé. A ningú se li escapa que és una de les grans autoritats en l’àmbit de la sociolingüística. Estem parlant d’una conselleria amb tota la capacitació que afecta el coneixement a l’hora d’abordar una mica aquest problema. Queda clar que un conseller no pot redreçar completament tot el que és la situació de la llengua. El que marca el Pacte Nacional per la Llengua i el que són les orientacions en política lingüística no poden ser unes accions sectorials del Govern, sinó que cal que siguin assumides per la totalitat del Govern. I estem parlant del Departament d’Economia, del d’Educació, del de Salut, del de Treball, del d’Esport, i, per tant, cal anar més enllà del que s’ha fet fins ara.
Perquè el Pacte diu que cal garantir que els representants de la Generalitat s’expressen “sempre” en llengua catalana.
Per exemple, sí.
I això no s’està complint.
Efectivament, això no s’està complint.
Vostès s’han plantejat en algun moment fixar una línia vermella per retirar el suport al pacte?
No ens ho hem plantejat fins ara i no forma part del nostre objectiu. Òmnium ha d’exercir la responsabilitat que li exigeix la seva base social. Tenim més de 150.000 socis al corrent de pagament i el que ens demanen, i el que interpretem que ens demanen, és que utilitzem aquesta força per condicionar políticament les coses. I, per tant, per a nosaltres l’objectiu és aquest. Si no aconseguim que es faci allò que creiem que cal que es faci, el que haurem de plantejar-nos és de quina manera ho fem perquè es faci. No podem renunciar a fer incidència política.
Quedar-se fora és no incidir-hi?
Quedar-se fora és no tenir capacitat d’incidència. Volem incidir i volem condicionar des de la legitimitat que ens dona ser dintre del pacte. Per això demanen més intervenció a l’escola, més a la salut, més en l’àmbit laboral. Podríem seguir: més en l’esport, més en la política audiovisual, etcètera.
I que implica que partits com Junts o la CUP s’hagin quedat fora del pacte?
Això erosiona, clarament, la potència política del pacte, però cadascú és responsable de les decisions que pren. Nosaltres, fruit d’un debat molt intens a la junta directiva, vam acordar clarament que havíem de ser-hi per incidir tant com puguem. A partir d’aquí, cadascú ha de respondre d’acord amb la seva lògica. I és aquesta la força que volem utilitzar.
Una altra pota del seu programa és l’escola. Davant la intromissió dels tribunals a les aules, quines accions polítiques o legislatives concretes exigeix Òmnium al Govern?
Són molt diverses. És cert que estem a l’expectativa de la sentència al Tribunal Constitucional, de la qual no en sabem res a hores d’ara i, per tant, veurem què passa. Tampoc no estem esperant de braços plegats. Ja fa dos anys que estem treballant en el context d’aquesta gran plataforma, que és Som Escola, de la qual formem part, per al dia que es produeixi la sentència al Tribunal Constitucional. Si pretén modificar el marc del model de l’escola catalana, Som Escola reaccionarà en tromba, i serà una cosa que no permetrem.
Però, d’altra banda, hi ha moltes altres iniciatives que depenen directament del Govern de la Generalitat, i per a nosaltres són essencials. És un fet que el funcionament pràctic de l’escola no està garantint el que per llei és una evidència, que és que el català és la llengua vehicular normalment emprada. I això no està passant. No està passant amb uns índexs preocupants a l’ensenyament primari, i no està passant amb uns índexs alarmants a l’àmbit de secundària i batxillerat. Això és responsabilitat del Govern, i cal activar tots els mecanismes que calgui perquè, efectivament, el català sigui la llengua de l’escola. Cal garantir que al final de l’escolaritat es tingui plena competència, no només en el coneixement, sinó en l’ús.
I parlar de l’ús ja no només inclou l’àmbit educatiu, sinó treure-la als patis, als menjadors…
Exacte. A l’àmbit estrictament docent, hi ha mecanismes suficients perquè això pugui garantir-se, però després hi ha tot l’àmbit del treball, hi ha tot l’àmbit dels patis i dels menjadors, i hi ha tot l’àmbit de les activitats extraescolars. Tots els informes ens deien que no es podia lliurar la garantia del coneixement i l’ús de la llengua només a l’escola, sinó que també era molt important el temps que tota la canalla i la gent jove passa fora de l’escola. Per això fa tres anys vam impulsar el foment del català a través de l’esport, amb clubs esportius, amb la UFEC, de manera molt prioritària, perquè creiem que és un àmbit on cal reforçar el coneixement i l’ús.
Perquè si l’aprens, però no el fas servir, no serveix de res.
No serveix de res. I, de fet, segurament aquest és un dèficit del país de les darreres dècades. Hem lliurat la normalització del coneixement i l’ús de la llengua catalana només a l’escola. I això, ara ho sabem, no és suficient.
Hi ha gent de dins del catalanisme que està defensant un sistema de doble xarxa escolar. Què n’opina vostè?
Des d’Òmnium ho tenim claríssim. No només és una solució dolenta, que no resol els problemes, sinó que els agreuja. I, a més, seria una derrota de país perquè confirmaria la possibilitat de comunitats diverses dintre del que per nosaltres és la fortalesa del país.
Trencaria la cohesió social?
Trencaria la cohesió social de manera molt clara. Una escola per a catalanoparlants i una altra escola per a gent que no és catalanoparlant consolidaria la possibilitat d’una segregació. Òmnium s’inspira en tot l’ideal de Paco Candel i de Josep Benet, que és l’ideal d’un sol poble. Aquest poble, i tota la història del catalanisme democràtic, mai no ha qüestionat la potència d’una única comunitat, i que la fortalesa de Catalunya és el seu caràcter de nació inclusiva i integradora. La possibilitat d’una doble línia escolar, que sabem, pedagògicament n’hi ha dades, que en els llocs que s’ha aplicat el que fa és fracturar socialment, en el cas de la comunitat autònoma basca o altres casos d’Europa, des de la nostra perspectiva ho confirmen de manera científica.
En un dels punts del programa electoral de la seva candidatura exposa que “els atacs judicials i polítics de l’Estat espanyol, així com el discurs de l’extrema dreta, tenen com a objectiu dividir la societat catalana”. Qui és l’extrema dreta?
L’extrema dreta és l’extrema dreta.
Però a qui es refereix?
A partits com Vox o Aliança Catalana. L’extrema dreta són aquests partits homologables als partits d’extrema dreta a escala global que actualment tenen com un matís d’època, que és sustentar el seu discurs polític en contra de la immigració, la xenofòbia, els discursos d’odi.
I si en un futur li truquen a la porta per participar d’Òmnium?
Òmnium sempre n’estarà al marge i no pas d’ara. El 2022, quan vam començar aquest mandat, ja vam alertar, i llavors no era tan evident, del creixement de l’extrema dreta aquí a Catalunya i del perill del creixement dels discursos d’odi, dels discursos antipartits i dels discursos que qüestionen la base dels principis democràtics. Òmnium es mou dintre del que és la columna vertebral i definitòria del catalanisme des de fa 150 anys, i aquí estem.
I s’estan sabent combatre bé aquests discursos?
Creiem que no prou. Segurament Catalunya està rebent el canvi d’orientació global. Passa de Trump a Putin, amb tot el creixement de l’extrema dreta. Aquí, a més, amb la singularitat d’aquest moment de decepció post Procés, s’ha incrementat una mica la gent que està disposada a rebentar-ho tot. Des d’Òmnium creiem que no es pot perdre la brúixola. El país no s’ho pot permetre. I, d’altra banda, la història ens ensenya que 120 anys de catalanisme democràtic ens avisen que el país avança quan recupera o manté o preserva la idea d’una Catalunya forta, integradora, inclusiva, sustentada en els valors de la democràcia, etcètera. Aquí és on som.
