Josep Armengou i Feliu (1910-1976) va ser un far intel·lectual i patriòtic en plena dictadura. Amb motiu del pròxim homenatge que la fundació Reeixida organitzarà el dissabte 18 de juliol al Casino de Berga –coincidint amb el 90è aniversari de l’aixecament franquista–, el seu llegat esdevé més vigent que mai. Capellà, músic, cronista i literat, la seva figura va esdevenir un eix invisible, però fonamental, per a la represa del pensament nacionalista i independentista català des de la clandestinitat, bastint un llegat que, cinquanta anys després de la seva mort, manté una vigència aclaparadora amb obres com Justificació de Catalunya o Nacionalisme català. El president de Reeixida, Oriol Falguera, considera que Armengou va escriure “el llibre roig de l’independentisme”. “Una persona que parla de nació, de Països Catalans, d’immigració, de llengua, i ho fa amb frases curtes i uns preceptes molt clars”, afegeix.
“Quan tu llegeixes l’obra de mossèn Armengou, comproves que és totalment actual i, a més a més, és un retrat del que ens està passant actualment”, afirma de forma categòrica el seu deixeble Joan Casas en declaracions a El Món. Per a ell, Armengou era una “estrella brillant dintre de la foscor” del règim, i la seva obra cabdal, Justificació de Catalunya –escrita el 1955, distribuïda clandestinament en ciclostil a partir del 1958 i no es publica fins al 1979 amb una revisió que ell mateix va fer–, va córrer sota mà marcant tota una generació. Aquesta circulació anònima i clandestina va fer que les seves idees s’escampessin abans que se sabés qui n’era l’autor. El seu nebot, Màrius Moneo, que va viure en primera persona el ressò de la seva figura, destaca en conversa amb aquest diari l’abast del periple de la seva obra principal: “Ell i el seu cercle d’amics es van dedicar a fer córrer el llibre que es va escampar ràpidament”. “Hi havia gent que el llegia que no sabia qui ho havia escrit, però va tenir molta repercussió i de mica en mica es va conèixer que era obra seva”.
El seu nebot, Màrius Moneo, que va viure en primera persona el ressò de la seva figura recorda també que Armengou es va anticipar als debats d’avui dia, com els límits del model autonòmic: “Ell ja veia que una autonomia el que faria és suscitar recels per part de tots els altres pobles de l’Estat perquè es donaria una visió d’aprofitat, i pensava més aviat en una federació de pobles ibèrics”. “Donava molta importància també la qüestió lingüística, perquè considerava bàsic, diguem-ne, per dir-nos catalans, si no conservem l’idioma, doncs ja podem plegar”, afegeix, subratllant la preocupació d’Armengou per la supervivència de la llengua. Casas, que el defineix com “un dels grans lluitadors per la llibertat de Catalunya”, també remarca la importància que el mossèn li va donar a la llengua. “Va advertir terminalment que la llengua catalana corria el perill de desaparèixer, i que tenim un deure indefugible de no deixar d’usar i de parlar-lo mai”, recorda el seu deixeble, que sentencia: “Mossèn Armengou trauria foc pels queixals si veiés que estem en perill de desaparèixer, tant políticament com culturalment”.
Cronologia d’una resistència: de la sastreria a l’altar
La biografia de Josep Armengou explica la seva lucidesa i el seu compromís polític. Nascut a Berga el 18 d’octubre de 1910, va créixer treballant a la sastreria familiar del carrer Major i va iniciar-se ben d’hora en la música. L’any 1924, amb només catorze anys i sota la dictadura de Primo de Rivera, ja va col·locar una bandera catalana al cim d’Estela. Entre 1926 i 1931 es va traslladar a Barcelona per perfeccionar l’ofici de sastre a l’obrador de Josep Casals, activista d’Estat Català, fet que va afermar les seves conviccions nacionals abans d’ingressar al seminari de Solsona el 1930.
L’esclat de la Guerra Civil el 1936 el va obligar a fugir de les milícies de la FAI cap a la zona franquista, on fou ordenat capellà a Logronyo (1937) i va ser destinat primer al País Basc i després al front de Terol com a capellà castrense. En acabar el conflicte, i després d’un breu pas per Palà de Torroella, es va establir a Solsona com a organista i mestre de capella, on va travar una estreta amistat amb el Dr. Pont i Gol, qui li va fer classes d’història de Catalunya.
El nucli de Berga i l’agitació des de la base
A finals dels anys cinquanta, ja de retorn a Berga com a organista de la parròquia de Santa Eulàlia i director de l’Orfeó Berguedà, va començar a teixir la xarxa de la dissidència. Va organitzar classes clandestines de llengua, literatura i història amb l’advocat Josep M. Puig, mentre connectava amb els joves nacionalistes de ‘Crist i Catalunya’ que visitaven mossèn Ballarín al Santuari de Queralt. A part de Justificació de Catalunya, l’agudesa del mossèn es va plasmar en obres com El silenci de Catalunya (1970), a una sèrie d’articles del filòsof espanyol Julián Marías publicats a El Noticiero Universal, o les seves col·laboracions amb pseudònim a la revista de filosofia Criterion, que va acabar sent tancada pel règim i les jerarquies eclesiàstiques perquè, segons rememora Moneo, “no agradava ni al règim ni a les jerarquies eclesiàstiques”.
Un llegat que esquiva l’oblit
Armengou va morir prematurament el 21 de gener de 1976 a la seva vila natal. Pocs mesos després, el maig de 1976, Berga va acollir un Homenatge Nacional fortament vigilat per la Guàrdia Civil, que controlava els accessos a la població, va retenir documentació i va detenir assistents com Josep Guia del PSAN. Màrius Moneo, que va ser-hi present, recorda el buit musical i humà que va deixar: “A part de les seves idees, era un home respectat i estimat que havia treballat molt per Berga… La seva mort va ser molt sentida, perquè hi havia tot un jovent que estava descobrint la catalanitat i la causa catalana, i van perdre un puntal”.
Cinquanta anys després d’aquells fets, Reeixida retrà homenatge a la figura d’Armengou el pròxim 18 de juliol a Berga amb un acte presentat per Falguera i que reunirà testimonis històrics i familiars de l’homenatge de 1976, com Moneo, Casas o Guia amb l’objectiu de “tornar a posar sobre la taula el llegat d’un dels pensadors més lliures de la història recent del país”. Davant de l’homenatge d’aquest juliol, Joan Casas ho té clar: “Davant de la perillosa situació existencial del nostre país, el llibre d’idees i pensaments del mossèn Armengou hauria de ser la guia catalana cap a la independència i a la llibertat”. L’acte d’aquest dissabte 18 de juliol pretén, precisament, fer reviure el seu esperit perquè les noves generacions sàpiguen que, en ple franquisme, va haver-hi una veu que va escriure veritats tan incòmodes com que “no salvarem Catalunya pensant en espanyol”.
