El passat 20 de setembre, el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona organitzava un interessant debat sobre les possibilitats legals i constitucionals d’una amnistia com la que reclama l’independentisme i que ha entrat en les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez. Entre els ponents s’hi comptava la síndica de greuges de Catalunya, Ester Giménez Salinas, que va obrir el torn de paraula detallant l’origen etimològic del concepte d’amnistia i que va acabar fent un repàs històric de les amnisties que el poder institucional espanyol contemporani ha atorgat. Un llistat profús, detallat i que acredita que les amnisties a Espanya formen part de la història i, en certa manera, de la quotidianitat política.
De fet, la síndica ha elaborat un esborrany amb aquest repàs que recull testimonis documentals i jurídics sobre la pràctica de l’amnistia en diversos períodes polítics. I, sobretot, després de convulsions polítiques i socials que van comportar nivells altíssims de repressió. És a dir, amnisties que per a Giménez Salinas es van promulgar com a part dels esforços per aconseguir “la reconciliació i l’estabilitat política”. A més, incorpora altres exemples actuals d’amnisties en democràcies occidentals dins el marc europeu que s’han normalitzat en la doctrina i l’acadèmia jurídica europea, com és el cas de Portugal o el Regne Unit, o altres d’històriques, com ara la d’Alemanya després de 1945 i la d’Itàlia després d’escapçar el feixisme.
Deu amnisties entre el 1832 i el 1873
Tot i que Giménez Salinas comparteix amb el degà de l’ICAB, Jesús Maria González, la idea que la primera amnistia va ser la de Barrabàs davant de Jesús de Natzaret –també després d’un referèndum, a viva veu, convocat per Ponç Pilat–, la síndica parteix documentalment de l’any 1832. Aquell any, la reina espanyola regent, Maria Cristina, concedia l’amnistia a “tots els que han estat perseguits com a reus de l’Estat” llevat dels diputats que havien aprovat la destitució del rei. Una mesura que s’ha de contextualitzar després que Ferran VII restablís la monarquia absoluta després del trienni liberal. Una amnistia que va ser una gràcia reial i aprovada per decret el 15 d’octubre del 1832.
Cinc anys després arribaria l’amnistia del 1837, que establia com a condició per als qui s’hi acollissin a prestar jurament de fidelitat a la reina Isabel II. Era dirigida a tots els actes polítics anteriors a 1837, però en quedaven fora els carlins. El 1840, però, el general Espartero va ampliar l’amnistia als carlins que avalessin els Pacte de Bergara –o Abraçada de Bergara–, l’acord de pau de la primera guerra carlina. L’any 1846 arribaria la quarta amnistia -amb motiu del casament de la reina Isabel-, que reconeixia el perdó dels “expatriats, encausats o sentenciats per delictes polítics abans de 1846”, llevat dels militars amb rang superior al de general.
El 1854 es va signar la cinquena amnistia, que indultava els encartats per la revolució del 1854. A la fi del bienni progressista de 1854 a 1856, el general Leopoldo O’Donell, que va prendre la cartera a Espartero, va aprovar una altra amnistia per prevenir la rebel·lió dels sectors revolucionaris que havien quedat exclosos del poder. Aquesta amnistia es va ampliar amb una de nova l’any 1860. El poder espanyol va dictar amnisties per empresonaments i processaments polítics els anys 1869, 1870, 1871 i 1873, aquesta darrera per al govern de la Primera República i també afectava els coneguts com a delictes d’impremta.
Amnisties de la Restauració fins a la Segona República
El 1875 el govern de la Restauració ordenava una “amnistia total” per als encausats en la rebel·lió militar del 19 de desembre del 1874. L’indult, però, no afectava els delictes de “traïció”, “contra la majestat” i “atemptat i desacatament a l’autoritat”. El 1890 arriba una nova amnistia pels delictes electorals, molt penats i que castigaven falsejar actes electorals. Amb l’arribada de l’anarquisme i les seves accions també van aparèixer amnisties com la del 1906 que, curiosament, no afectava la responsabilitat civil.
El 1914 es va aprovar una amnistia pels delictes d’opinió i expressió o els relacionats amb “vagues d’obrers”. I el 1916 una altra que afectava els delictes de sedició i rebel·lió, ampliada l’any 1918, que també incloïa els “pròfugs i desertors”. Amb la Dictablanda -en l’últim període de la Restauració i del regnat d’Alfons XIII–, després de la caiguda de Miguel Primo de Rivera, i per intentar aturar el procés d’afebliment del règim monàrquic i dictatorial, el cap de govern, el general Dámaso Berenguer, va aprovar una amnistia que afectava penats per rebel·lió i sedició, tant civils com militars.
Tres amnisties durant la Segona República
Durant els períodes de la Segona República es van registrar tres amnisties, gairebé una per cada govern que va assolir el poder. En primer terme, l’executiu de Niceto Alcalá Zamora va aprovar la del 14 d’abril del 1931, una amnistia molt àmplia que afectava tots els delictes polítics, socials i d’impremta”. Durant el govern “radical-cedista” del 1934 al 1936, es va aprovar l’amnistia del 1934, destinada als empresonats per la rebel·lió militar fallida de 10 d’agost del 1932.
Però possiblement, la més recordada a Catalunya va ser l’amnistia del 1936 que afectava el govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys, condemnat per rebel·lió arran dels Fets d’Octubre del 1934. Una amnistia que estava integrada en el programa electoral del Front Popular i del Front d’Esquerres que van guanyar els comicis i que tant Alcalá Zamora com Manuel Azaña van defensar. “Aquesta decisió demostra la interrelació entre amnistia i canvi polític”, detalla Giménez Salinas.
Franquisme i Transició
La dictadura del general Francisco Franco també va optar per les amnisties. Per exemple, el decret 109 de la Junta Nacional de Defensa, del 13 de setembre del 1936, que reconeixia el dret a reintegrar-se als militars expulsats per la rebel·lió del 10 d’agost del 1932, és a dir, extingia també la pena accessòria. També reconeixia el mateix dret als 54 militars de la guarnició d’Alcalá de Henares condemnats per insubordinació. No es va quedar aquí: Franco va aprovar una altra amnistia amb la Llei de 23 de setembre del 1939, que qualificava de “no delictius els fets que haguessin estat objecte de procediment criminal per haver-se qualificat de constitutius de qualsevol dels delictes contra la Constitució, contra l’ordre públic, infracció de les lleis de tinença d’armes i explosius, homicidis, lesions, danys, amenaces i coaccions i de quants amb aquests guardin connexió, executats des del 14/04/1931 a 18/07/1936, per a persones respecte de les quals consti de manera certa la seva ideologia coincident amb el Moviment Nacional i sempre d’aquells fets que per la seva motivació politicosocial poguessin estimar-se com a protesta contra el sentit antipatriòtic de les organitzacions i govern que amb la seva conducta van justificar l’Alçament”. Una amnistia total i sense responsabilitat civil. Per als seus.
Un cop mort Franco, amb la Transició va arribar una primera amnistia per als delictes polítics, la del decret llei 10/1976 de 30 de juliol, que va deixar uns 300 presos polítics al carrer. No va afectar condemnats o processats per pertànyer a organitzacions com ETA o els GRAPO. Tampoc va servir per reincorporar a les forces armades els integrants de la Unió Militar Democràtica (UMD), una organització de militars que defensaven l’arribada de la democràcia. La Transició es va reblar amb la gran amnistia del 1977. Una llei general i que va ser clau per a la restauració democràtica. En tot cas, la llei no ha estat objecte de crítiques perquè protegeix tant víctimes com botxins. Una llei que sí que complia amb l’etimologia de la paraula, el prefix privatiu a i l’arrel grega mne, derivada de l’indoeuropeu men (ment o memòria), és a dir, “oblit generalitzat”.
