David Madí (Barcelona, 1971) ha decidit publicar el llibre Merèixer la victòria (Edicions 62) just després d’aprovar-se la llei d’amnistia. Tot i que es guarda algun secret i algun nom a la faixa, Madí proposa el que defineix com una “novel·la de no-ficció”, en què dona al lector peces per completar el puzle del Procés. Elements i perfils interessants que poden ajudar a entendre alguns dels fets encara incomprensibles per part del sobiranisme. Hi ha anècdotes, detalls que fan conceptes i experiència. La història tràgica del Procés que permet apuntar els errors que tot el moviment independentista va cometre.
Insisteix molt a dir que és una novel·la de no-ficció…
És el primer llibre que apareix, i no casualment, després de l’aprovació de l’amnistia, i en el seu redactat té algunes precaucions, sobretot a la vista de la rebel·lió judicial al voltant de la llei. Dit això, crec que és un llibre que farà entendre moltes coses d’aquest trajecte i vol ser un antídot contra l’infantilisme i ingenuïtat del catalanisme.
A la vista del contingut, a parer meu, el llibre desfà algunes llegendes del Procés, com ara el dogma que el Procés anava de baix cap a dalt…
És una de les coses de les quals la gent està molt orgullosa. Els catalans massivament van respondre i van estar al costat d’aquest Procés, però crec que és hora d’explicar que el Procés ni va començar amb la sentència de l’Estatut ni va anar de baix a dalt, sinó que és una combinació de diferents coses. La política és així, la política quan poses el zoom fa una mica d’angúnia i mirada des de dalt, a vegades, també. Amb aquest llibre pretenc que el sobiranisme reflexioni més enllà de l’infantilisme i sigui conscient del que volen dir aquests objectius.
Remarca molt aquesta idea de l’infantilisme i estableix la dicotomia entre política de professionals i d’aficionats.
L’altre dia Salvador Illa parlava d’ofici polític. Jo crec que és veritat. Hi ha una diferència entre aficionats i gent que té ofici polític. I aquest objectiu requereix molta força política, molta intel·ligència política i molt ofici polític. És evident.
Però el llibre és un retret a aquest infantilisme.
Intento explicar com a cosa positiva que la política és complexa, sofisticada i que, a vegades, res és el que sembla. També que, a vegades, la política requereix penombra i camins complicats i que per assolir un objectiu el fet de tenir raó no és una condició que et porti necessàriament a cap banda. Ho sap molta gent, però en aquest país moltíssima gent no ho sabia. Hi havia gent que pensava que a base de no tirar un paper a terra, de tenir raó i que el món ens mira ho aconseguiríem. Però això, que és una mentida fèrtil que permet que molta gent s’engresqui, fa que al final topis amb la realitat: un conflicte amb tots els ets i uts contra un estat que té una cultura de poder implacable.
Vostè afirma en el llibre que s’ha pres la política com si fos un partit de futbol.
Sempre hi ha una política que va per sobre i una altra que és un corrent de fons. Jo recomano tenir més present el corrent de fons que la superfície, perquè en la superfície, entre mitjans de comunicació i política, és un negoci de mercadeig i d’estratègia. És normal en un país democràtic, i entre mitjans i política es retroalimenten necessàriament.
Insisteixo, en el llibre sembla que hi hagués gent que es prengués la política com un partit de futbol, de fet, que eren independentistes com si fossin del Barça.
Hi ha diversos espècimens que resulten antipàtics en aquesta història, un dels més antipàtics és el tuitaire hiperventilat que viu a les xarxes una batalla que no és el centre d’aquesta història i que inclina opinions que no haurien de ser inclinades. Gent asseguda en un sofà teclejant no escriuen mai la història.
El llibre explica, a més del ‘què’, el qui és el qui. Un element molt important és qui diu les coses i qui les fa, d’aquí aquestes pinzellades sobre alguns dels personatges que surten al llibre. Per això em quedo astorat de la semblança que veu fa entre Josep Antoni Duran i Lleida i Oriol Junqueras…
(Riu). Sí! Temo que cap dels dos estaran contents! Però és veritat! En la praxi política, més enllà de les ideologies, que òbviament són dues ideologies totalment diferents, tots dos venen de la formació de la política de l’Església, que és una escola determinada que acaba essent sinuosa i retorçada. Coneixent-los tots dos, crec que en aquest aspecte de les praxis sí que s’assemblen, encara que no els agradi.
Però és especialment crític.
Bé. El factor humà en política és molt important. No desvelo res. Les afinitats, les fòbies, la capacitat de sobreposar-se a caràcters és molt important, afecta i ha afectat.
Precisament, vostè descriu descarnadament la relació pèssima entre Junqueras i Puigdemont i com va empitjorant i que no se soluciona…
Se soluciona amb parèntesi.
No ens dirà el nom dels dos prohoms que van salvar la relació que havia de conduir el Procés...
No ho diu el llibre? (Riu, amb ironia)… Ah, doncs deu ser que no els puc dir.
Aquest és un altre truc, que suposo que és la protecció d’alguns noms, que aprofita com a intriga. Al capdavall, vostè es considera una víctima d’aquest procés?
Evidentment que soc una víctima, tot i que de víctima no me n’he sentit mai. Però que a mi se’m va posar en el top ten d’enemics públics, sí. Però la meva tortura ha estat dins una caixa fosca, no com altres casos, que ha estat molt evident perquè han estat a la presó. En el meu cas, perseguit per Hisenda, amb construccions de causes judicials falses i sense cap reconeixement i suport, que jo tampoc l’he demanat. Aquí rau una de les causes de voler escriure el llibre. M’han intentat eliminar civilment. Aquesta sensació la tinc i el llibre és una mostra que no ho han aconseguit.
En el llibre explica la trobada de l’Escorial, on el PP va dissenyar l’operació Catalunya.
El que volia explicar és on hi havia un autèntic estat major, i seguint el model dels GAL és com es va construir tot el mecanisme de repressió. A mi em molesta que hi hagi qui es pensi que la repressió són quatre policies patriòtics encapçalats per José Manuel Villarejo, que fan les seves cafrades, gairebé còmiques algunes vegades. Aquests són només els agents de baix, els mamporreros o executors. El pla contra el sobiranisme parteix com una decisió estratègica i política que es pren en aquell moment per la més alta cúpula de l’Estat i del PP, com es va fer amb els GAL. En aquest cas no ens mataven, però ens mataven civilment. Es desenvolupa un pla on participen totes les potes de l’Estat, com ara Hisenda, serveis d’intel·ligència, policia, etc. Es fixen objectius i s’actua contra la llei amb una justificació moral que és que la unitat d’Espanya ho permet tot. Això fa que hi hagi un teixit de complicitats impenetrable encara avui i tot el que surt queda en un nivell baix. Pensa que aquest llibre l’escric jo, però hi ha aportacions de molta gent i molt solvent d’Espanya que explica com va anar. Hi va haver la ‘fàtua de l’Escorial’.
I en què consistia aquesta fàtua?
Aquesta vegada significa que s’ha acabat la conllevancia. Pensen: ‘Aquesta vegada els hem de trencar i acabar d’una vegada amb ells’. El punt inicial això és CiU i Jordi Pujol. Tot això és el 2012. Quan es negocien els terminis de la llei d’amnistia no és casualitat que es pari en el 2012, i és per això.
Vostè també apunta que es va aprofitar el Procés per tapar els escàndols de la monarquia.
Evidentment. Per entendre el paper de la monarquia jo explico que va sorprendre molt el discurs del 3 d’octubre, tot i que a mi no em va sorprendre gens, perquè s’esperava un altre tipus de discurs. El discurs formava part de la construcció de l’èpica perquè la monarquia està en fase terminal després que hagués explotat tot el que s’havia amagat durant quaranta anys sobre Joan Carles. Curiosament, cap de les causes internes espanyoles, sinó que surt per Botswana o per Corinna. No hi ha cap mèrit espanyol. De fet, el silenci segueix plenament vigent. La monarquia, que és més que el rei i amb complicitats teixides al llarg de la història, creu que, a part de la convicció, el Procés és una oportunitat per construir l’èpica equivalent a la del 23-F de Joan Carles, també sobre una gran mentida.
És molt crític amb la CUP i, en canvi, reconeix la professionalitat del PSC.
És cert. Jo crec que la CUP és una organització de vocació i maneres extraparlamentàries i no forma part de cap ingredient sòlid que pugui tenir la política catalana. El PSC, en canvi, té ofici. Com els grans partits que tenen un llegat, pòsit i un aprenentatge. Al llibre intento fugir del maniqueisme. No és un llibre sectari. Està escrit per un sobiranista, però no és sectari.
És força sorprenent com explica el final del pinyol i la seva implosió.
El pinyol va ser molt important per entendre el trànsit generacional dins CDC. És a dir, com el gran partit alfa de la política catalana instal·lat en el catalanisme, acaba eclosionant cap al sobiranisme. És un grup que va fer una feina brutal en termes de projectes, de partit i d’estratègia i quan va guanyar-ho tot no ho va saber gestionar. Una experiència que m’ha agradat explicar.
De debò creu, com diu al llibre, que el sobiranisme és un “pou tòxic”?
En aquests moments, continua el que jo en dic el quinquenni caïnita. Faig una autòpsia breu que podria ser més extensa i més sagnant, però l’acoto. Podem no fer res, podem tornar-ho a fer, podem fer-ho diferent, però el que fem és l’escenari de no fer res. El resultat de les eleccions del 12-M respon al quinquenni caïnita, no cal que es trenquin el cap. Hi ha un milió d’electors independentistes que han canviat a fer abstenció activa militant. Ha passat a les municipals i a les eleccions al Parlament. En diferents proporcions, però ha afectat tots els partits. Per primera vegada, venint d’un record històric de cinc anys, per primera vegada el sobiranisme o el catalanisme no suma des de 1980. Això requereix un punt d’anàlisi i intento explicar les dades.
Al llibre esmenta els resultats de Junts pel Sí com un èxit.
Passem de 72 diputats catalanistes del 2012 a 72 d’independentistes el 2015. És una mutació total. Junts pel Sí es va quedar a mig recorregut bàsicament perquè la CUP és la CUP i no va poder resistir el seu instint desestabilitzador, però el camí era aquell, i és aquell. Les eleccions de Junts pel Sí van ser un èxit molt important: es va passar d’un catalanisme autonòmic a ser explícitament sobiranista sense pràcticament pèrdua d’efectius. Es va voler trencar perquè hi ha altres estratègies. Però segueixo pensant fermament que si algun dia es vol assolir un objectiu ambiciós has de deixar de banda els elements secundaris de les agendes polítiques per poder-te concentrar en l’objectiu. Això es pot entendre. Et pot agradar o no et pot agradar, però la història dona la raó a qui pensa com jo.
De fet, el llibre sembla un manual de com no fer les coses… sembla que per aquest viatge no feien falta aquestes alforges…
[Riu] Indubtablement aquest viatge era a totes, però després es va tòrcer. Per això el títol del llibre. La primera condició per merèixer la victòria és merèixer-la, que no és tenir raó ni que t’aplaudeixin, és molt més sofisticat.
Amb el jogo bonito no n’hi ha prou.
Aquest és un llibre contra l’infantilisme del catalanisme i el sobiranisme. Ha d’haver-hi cultura de poder, eficàcia, unitat… Els catalans sabem resistir. Tiraran una bomba atòmica i quedaran escarabats i catalans. Sabem resistir, és la nostra zona de confort. Guanyar, però, requereix una actitud diferent. Guanyar és el contrari de resistir.
Només un retret… Sembla que el president Mas, tot i les seves queixes que fa constar al llibre, encara porta mitjons de color Bordeus.
Encara??? No som res.
