L’historiador Agustí Alcoberro (Pals, 1958) va iniciar la seva militància en l’independentisme l’any 1975. Té solvència contrastada. Ara és un dels coordinadors del Nou Congrés de Cultura Catalana, un conclave per posar “les llums llargues” i imaginar una Catalunya sobirana amb els reptes i problemes del món actual. Una trobada, que segons la presentació que es va celebrar a la UCE d’enguany, rememora el Congrés de Cultura Catalana de l’any 1975 al 1977 i que va servir per posar les bases de la societat catalana del postfranquisme. Ara hi ha diferències i semblances de temps i context resècte d’aquella època. D’aquí que el Nou Congrés es dissenyi com un “crit contra el gran problema que és el sectarisme, la divisió i la sensació generalitzada de derrota”. En aquesta entrevista, ho detalla.
Congrés de Cultura Catalana…, això és una nova estructura de pensament del futur del país tipus Debat Constituent, o defineix uns altres marges?
Anem a pams. El que va ser el primer Congrés de Cultura Catalana és el gran desconegut i com a Fundació Congrés de Cultura Catalana tenim com a tasca fer difusió del que va ser aquell conclave, que es va allargar del 1975 al 1977. Per exemple, hem editat el llibre Una nova cultura per al poble, de Mariona i Manuel Lladonosa (Enciclopèdia, 2022) que en fa un repàs sistemàtic. Però, què és el que ens interessa d’aquell model i què en pot ser extrapolable?
I què és extrapolable d’aquell moment ara?
En primer terme, va ser un projecte en un moment que crèiem que érem a prop d’una ruptura i calia definir unes noves bases de funcionament. També hi havia un optimisme, perquè el dictador estava a punt de morir, i era possible, fins i tot probable, el canvi. En segon lloc, va ser un lloc de trobada de l’acadèmia i la societat civil, és a dir, des d’esplais a associacions de veïns amb un món acadèmic acabat de sortir del Maig del 68 i predisposat al canvi. Una simbiosi que passa poc. I el tercer punt, va ser que es va pensar a nivell de Països Catalans. Això comporta que hi hagi avui dies coses que s’assemblen i altres que no.
“La història ens ensenya que no guanya el més bo, només guanya si és el més fort”
Com ara?
La necessitat d’una ruptura és una sensació molt generalitzada. Personalment, crec que els dos milions i escaig de catalans que van fer el clic l’any 2017 no tornaran enrere. No hi ha l’optimisme d’aquell moment perquè acabem de sortir d’una derrota i això s’ha de gestionar. Ara bé, sí que hi ha el sector acadèmic i social interessat. També notem interès al País Valencià i les Illes. Per altra banda, hi ha diferències.
Quines?
No partim de zero. El franquisme havia liquidat totes les estructures nacionals. Partim d’una experiència. Som menys innocents, sobretot al Principat. I com a gran problema hi ha el sectarisme, la divisió i certa sensació generalitzada de derrota i que no hi ha res a fer. Per tant, cal un crit a tornar a lluitar. Com diu Núria Cadenas, qualsevol persona que cau quan s’aixeca és igual d’alt. La nostra funció és fer una reflexió amb les llums llargues i analitzar els reptes que té el país.
Els reptes del Congrés
Posem el bou davant el carro. Quins reptes establiu?
En el congrés dels 70 hi havia més d’una vintena de sectors. La paraula cultura és genèrica. És a dir, debatrem sobre el futur sanitari, de l’educació o infraestructures. Hi ha uns àmbits que ens marquen a tots. Els globals, com el canvi climàtic, les energies i els sistemes productius, però també el benestar social, la sanitat, la comunicació, la llengua i sobretot, articular el territori. L’objectiu no és fer taules sectorials, sinó trobar gent de diferents àmbits que puguin reflexionar sobre grans preguntes, com ara com hem de ser o sobreviure i tenir èxit en el segle XXI.
Quins mecanismes es plantegen i en quin termini?
Un paper important el juga la tecnologia. No cal fer tota la tasca de reflexió presencialment. Això no hi era en el Congrés dels anys 70. Ara preveiem un any de preparació per crear xarxes i vincles, i l’horitzó és un congrés el 2024. Hem de treballar continguts i trobar experts en àmbits europeus i d’altres continents, amb associacions i entitats i una estructura econòmica pròpia que ens permeti ser autosuficients i independents. La tecnologia ens permet a connectar amb més gent.
“Hem partit de dos dogmes. Un era el ‘no s’atreviran’ i l’altre ‘Europa no ho permetrà’. Des del 2017 ha quedat clar que s’atreviran tantes vegades com calgui i que Europa ho permetrà tantes vegades com calgui”
Quan es refereixen a la nació completa, com a marc mental, no és una mica arriscat tenint present que l’escletxa que hi ha en l’àmbit nacional entre Principat, País Valencià i les illes?
La història no s’improvisa i tot ve de la bifurcació dels Països Catalans al segle XVIII. De fet, l’experiència republicana, per exemple, no va ser el mateix a Catalunya, amb la recuperació de l’autogovern, que a la resta dels Països Catalans. Nosaltres hem viscut l’embat de l’Estat del 2017, però que no s’ha viscut amb la mateixa intensitat a la resta dels PPCC. Això cal tenir-ho en compte, però no impedeix aquesta relació entre els tres territoris perquè els problemes de fons del futur són problemes comuns a la totalitat dels Països Catalans.
La idea de fons és imaginar o pretendre dissenyar com serà el país d’aquí, posem per cas, trenta anys?
Sí. Pretenem que d’aquest congrés en sorgeixen no només conclusions, sinó organitzacions pensades per a la nova realitat i que puguin funcionar de manera autònoma. Per exemple, al congrés dels 70 es va crear l’Associació d’Escriptors que ha continuat fins avui. La gent que treballi en àmbits d’avantguarda pot establir noves iniciatives i obrir aquests espais.
“Els partits? Més endavant”
Insisteix en la participació de les associacions i de l’acadèmia. No compten amb els partits?
Per descomptat, els militants dels partits polítics, que són ciutadans, poden participar-hi. De fet, en una fase més avançada, quan el projecte sigui més madur, podem obrir-lo a la participació d’estructures organitzades com els partits. Seria un error posar el carro per davant dels bous, primer cal una estructura sòlida i no manipulable i que s’hi trobi bé tothom. En una fase propera entitats com Òmnium, Acció Cultural Balear o l’ANC hi participaran però primer entenen que hi haurà d’haver un definició singular i pròpia del que podem fer. Així les entitats també veuran que poden aportar.
En quin punt es troba el projecte del Congrés?
Vam començar a la primavera, hem iniciat contactes amb les entitats, amb el món de l’empresa i l’acadèmia. Abans d’acabar l’any podrem tenir ja definits els grans eixos i òrgans que han de construir el sistema i fer el pas següent. L’any 2024 podríem tenir la feina feta.
Imaginar el país per aconseguir l’alliberament nacional?
El nostre objectiu és de ruptura. No estem satisfets amb la Catalunya d’avui i volem una Catalunya sobirana que pugui decidir sobre tots els elements, i això necessita un compromís nacional en sentit ampli de caire polític.
La sensació de derrota no impedeix engrescar la gent en un projecte com aquest?
La nació catalana hi és i l’Estat espanyol és un fracàs. Els estats civilitzats se sostenen amb un binomi clàssic: la repressió i l’adhesió. Els estats són repressors perquè tenen lleis, policies, exèrcits i jutges, però també són comunitats on hi ha un sentit nacional comú, i fins i tot, un orgull nacional. En el cas de Catalunya és evident que aquest orgull nacional no existeix respecte d’Espanya. L’únic vincle que ens manté units a l’Estat espanyol és la violència en tots els àmbits, policial, judicial, mediàtica, fiscal, econòmica i amb espionatge. És una situació que s’ha d’acabar, no es pot sostenir un Estat que només es fonamenta en la repressió.
Una de les crítiques a l’independentisme és que no ha tingut un think tank per planificar un país amb mirada llarga. El Congrés pot solucionar aquesta mancança?
Jo també crec que és un dels problemes que hem tingut. Hem de definir el nostre model per al segle XXI. Però també hem pecat d’ingenuïtat. Hem partit de dos dogmes, gairebé dos dogmes de fe. Un era el “no s’atreviran” i l’altre “Europa no ho permetrà”. I des del 2017 ha quedat clar que s’atreviran tantes vegades com calgui i que Europa ho permetrà tantes vegades com calgui. La història ens ensenya que no guanya el més bo, només guanya si és el més fort.
6
4
