El govern espanyol està intentant fer passar les reunions de la Comissió Bilateral, que es van repescar a partir de l’any passat, com la negociació que el Govern demana per resoldre el conflicte entre l’Estat i Catalunya. L’intent de la Moncloa és fer passar els avenços en traspassos i transferències com les cessions que haurien de desinflamar el conflicte polític. El Govern, però, busca que el govern espanyol no se surti amb la seva i defensa mantenir la taula de negociació com a prioritat perquè no es barregin les qüestions relacionades amb aspectes tècnics de la gestió autonòmica amb les vinculades a l’aspiració d’exercir el dret a l’autodeterminació i l’amnistia.
Fonts del Govern recorden que la Comissió Bilateral està prevista a l’Estatut d’Autonomia i que és un organisme ja institucionalitzat per canalitzar les relacions bilaterals entre la Generalitat i l’Estat. L’objectiu d’aquesta comissió és avançar en la descentralització de tots aquells aspectes previstos en l’àmbit competencial a l’Estatut. Es tracta, segons diuen fonts del Govern, de l’espai on Catalunya pot “agafar musculatura pel que fa a la seva capacitat d’autogestió i pes polític” en àmbits concrets. En altres paraules, la Bilateral és on es marca el full de ruta polític perquè després altres comissions i departament sectorials despleguin els acords. L’horitzó d’aquest òrgan és la millora de l’autogovern, però en cap cas la independència.
Precisament per això el Govern intenta que no decaigui la reivindicació sobre la taula de negociació, en aquests moments paralitzada per la manca d’impuls per part del govern espanyol. “En alguns moments el govern espanyol juga a dir que a la Bilateral és l’espai on es dirimeix el conflicte, però això no és així”, expliquen fonts del Govern.
Instrument per generar confiança
Per a l’executiu català la bilateral és un instrument previst a l’Estatut que “no havia funcionat fins ara i en el qual no hi ha hagut avenços”. Si ara s’ha reactivat, diuen les mateixes fonts, és per generar “confiança en la negociació del conflicte polític”. Però el Govern, tot i reconèixer en certa manera que la bilateral és l’espai del desgel, defensa que no té res a veure amb la taula de negociació, on les demandes només són dues: dret a l’autodeterminació i amnistia. “No es pot demanar a la bilateral que faci coses per a les quals no està pensada”, remarquen des del Palau de la Generalitat.
Ara per ara, però, l’espai que en principi té el futur garantit, almenys estatutàriament, és la bilateral, en tractar-se d’un òrgan previst per assumir més competències i transferències, malgrat que sigui un àmbit merament tècnic. El futur de la taula de diàleg, en canvi, és vist amb escepticisme per alguns politòlegs. Marc Sanjaume, professor de Ciència Política de la UPF, opina en declaracions a EL MÓN que la Bilateral serveix a Pedro Sánchez per “desviar l’atenció del conflicte polític” i “satisfer d’alguna manera l’electorat més moderat”. Tot i això, afegeix, que la bilateral avanci interessa també a ERC “perquè si la taula de diàleg no avancés, els avenços de la bilateral es poden veure com un guany”.
L’obtenció de guanys en matèria de competències serveix per no quedar-se amb les mans buides mentre s’esperen fruits de l’objectiu més difícil tenint en compte les tensions internes i la fiscalització del soci de govern, Junts per Catalunya, molt crític amb la taula de diàleg. “Això fa que el Govern, i especialment Aragonès, vulguin mantenir la taula de diàleg, centrada en els drets i la repressió, molt separada de la Comissió Bilateral, més focalitzada en qüestions de transferències”, diu Sanjaume. La bilateral avança amb alguns acords, però és una comissió que va també a un ritme lent. Les converses les porta el Ministeri de Polítiques Territorials, però els expedients després els han de desenvolupar els ministeris corresponents, i no sempre els interessos de Polítiques Territorials quadren amb l’agenda de les altres carteres, lamenten fonts del Govern.
Bilateral, per una banda, i taula de diàleg per una altra venen a representar la combinació de les dos vessants que el Govern ha expressat d’ençà de la seva formació que vol combinar: mantenir l’objectiu de l’autodeterminació i l’amnistia, però sense oblidar la necessitat de gestionar l’autonomia, un anatema per a l’independentisme. Això passa, agradi o no, per la relació amb l’Estat, que és qui té la posició de força actualment. “Per les dues parts convertir la bilateral en el diàleg és una temptació molt natural perquè el possibilisme passa per l’autonomia, malgrat que no s’aconsegueixi la independència es poden assolir transferències substantives”, diu el professor de la UPF.
Com reactivar la taula de diàleg
Una manera de desbloquejar la taula de negociació podria ser posant-hi elements discutir, opina Sanjaume. Aquest politòleg creu que podria tenir recorregut una negociació sobre la LOREG després de l’experiència del cas Juvillà al Parlament o un debat profund sobre el model de finançament, ara que el PSC ha dit que està disposat a discutir-ne. Tot i això, també hi ha qui creu que la Bilateral pot ser un espai en què s’hi incloguin temes d’abast més ampli, més enllà dels tècnics.
El politòleg Ivan Serrano, professor de la UOC, diu en declaracions a EL MÓN que en l’actual període “postreferèndum” i “de punt mort” a què ha arribat el Procés, “la taula de diàleg és la manera de representar un espai de trobada i de visibilitzar l’existència d’un conflicte polític”. Ara bé, el Govern està tenint enormes dificultats per treure fruits d’aquest artefacte. En opinió de Serrano, el govern espanyol va acceptar crear la taula amb l’incentiu d’aconseguir “una estabilitat parlamentària” assegurant-se el suport d’ERC al Congrés. Si aquest incentiu desapareix, el politòleg creu que la Moncloa no tindrà “ni voluntat ni interès perquè la taula de diàleg tingui un efecte de cap mena”. Ara per ara, opina el professor, el govern espanyol no té cap al·licient per fer caminar la taula. Les agendes del Govern i del govern espanyol no coincideixen.
A favor del govern espanyol a més hi juga el fet de la divisió de l’independentisme pel que fa a la visió contraposada sobre la taula de diàleg com un instrument útil. Aquesta manca d’acord en el bloc independentista s’ha fet més evident encara després de la conferència d’Aragonès dilluns passat al MNAC. Junts renega de la taula, l’ANC es desmarca de l’estratègia d’Aragonès i la CUP directament ni tan sols assisteix a la conferència per escoltar la proposta del president.
El joc de la culpa
“Si tens dues bandes en una negociació, i una de les dues no té posicionament unitari, com és el cas de la part catalana, això és un punt de feblesa; mentre que a l’altra li és indiferent”. L’èxit de la taula de diàleg seria pel PSOE que aquesta acabés desapareixent i quedés el conflicte diluït a les reunions de la Comissió Bilateral i les seves discussions netament autonòmiques que, a banda, no serien concessions a res perquè es tractaria de desenvolupar allò que ja fixa l’Estatut. Ara mateix doncs el Govern i el govern espanyol juguen el que en anglès anomenen el blame game o joc de la culpa, perquè sigui quin sigui el desenllaç del relat ningú vol quedar retratada com la part “desordenada i que no és confiable”.
