Francesc Robelló és un dels impulsors de la plataforma Trencant el Silenci i germà del Narcís, un barceloní que va morir en estranyes circumstàncies mentre feia el servei militar a Ceuta l’any 1980, pocs mesos abans del cop d’estat del 23-F. La versió oficial va apuntar a un suïcidi, però la família no s’ho ha cregut mai i tenen sospites que el van assassinar. Però el del Narcís no és un cas aïllat, ja que les morts a la mili en estranyes circumstàncies durant la dècada dels 80 i 90 s’han xifrat en 1.900. Robelló va guardar el silenci durant gairebé quatre dècades, però el testimoni d’Àlex Gorina, que va fer públic que va ser violat per tres agents, el va animar a lluitar per saber què li va passar realment al seu germà. Sobretot perquè la versió oficial no quadrava amb el que el Narcís va transmetre a la família, en una carta escrita uns dies abans i que van rebre quan ja era mort, en què explicava les ganes que tenia de tornar a casa i que li havien concedit un permís. Però Francesc Robelló s’ha trobat amb el silenci d’un govern espanyol i amb el bloqueig del PSOE a qualsevol intent d’investigar els fets, fins al punt que els socialistes espanyols han contribuït, amb la seva abstenció, a impedir que es debati la proposta de crear una comissió d’investigació al Congrés. Malgrat tots els entrebancs, Robelló no pensa llençar la tovallola, perquè vol culminar la lluita que va iniciar el seu pare i que també li va costar la vida.
L’1 de novembre del 1980 reben una trucada que els diu que el seu germà Narcís és mort.
Correcte, és així.
Us van donar alguna explicació?
Comuniquen al meu pare que el seu fill ha mort.
I no s’expliquen les causes de la mort?
Que l’han trobat amb un obrecartes clavat al cor, al costat de la taula on feia la funció del destí.
Aquesta va ser la versió oficial, però vostès se la van creure?
No, en cap moment nosaltres vam creure que havia estat un suïcidi. El meu germà va escriure una carta tres o quatre dies abans dels fets, que vam rebre després, on ens deia que frisava per tornar a casa i que li havien donat un permís. També deia que ja estava millor perquè ja no li feien quintades. I també demana que li enviem llaunes de menjar, perquè allà van molt cares. I recentment, coincidint amb el documental de TV3, vam trobar un testimoni que ens va confirmar que dos dies abans estava content, que s’havia comprat un radiocasset i que volia tornar a casa amb l’aparell. Era a Ceuta, amb 20 anys, i estava content. I passem d’això a la comunicació per telèfon i, posteriorment, arriba la Guàrdia Urbana a casa per fer la comunicació oficial.
Les cartes i el testimoni no lliguen amb la versió oficial?
No lliga de cap manera, i és arran d’això que el meu pare no s’ho creu, i comença a investigar. Una setmana després, aporta aquestes cartes del meu germà al comandant jutge-instructor. De fet, tinc el justificant de recepció del jutge segons el qual rep aquestes cartes i les incorporarà a l’expedient.
I a partir d’aquí no hi ha cap comunicació més?
No hi ha cap més comunicació, però això és la prova que algun expedient o algun procediment es va iniciar en aquell moment. Un altre indici és que, hi havia una mort violenta, amb un obrecartes clavat al cor, i tot i això, creiem que no es va fer autòpsia perquè l’ordre de trasllat del cadàver cap aquí es produeix l’endemà. Fa la impressió que es van voler treure el problema de sobre i el van enviar ràpidament cap aquí.
Es van saltar els procediments?
L’autòpsia preceptiva no es va fer. I el company del meu germà, el testimoni que va aparèixer en el documental, em va dir que, l’endemà de morir el meu germà, el capità de la companyia va emetre una circular prohibint parlar d’aquest tema a tots els soldats. És a dir, va haver-hi una coacció perquè no es parlés d’aquest tema en cap moment.
I el seu pare, a banda de les cartes, va trobar alguna cosa més?
Aleshores hi havia diverses hipòtesis. La primera, era el que les cartes que enviava, on explicava que estava content, no quadraven amb la versió que ens havien donat dels fets. La segona és en cartes del meu germà es descriuen episodis de violència dels veterans contra els novells. Ell relata que un company li ha passat una cinta amb totes les salvatjades i escriu que ho intentarà gravar ell. I la tercera és que a Ceuta, als anys 80, entraven i sortien drogues a punta pala. Era l’inici del tràfic d’haixix cap a la península.
I això passa al novembre, quatre mesos abans del cop d’estat del 23-F.
El meu germà estava destinat a l’estat major, a la comandància general de Ceuta. Ell estava en un lloc sensible perquè per allà passaven tots els generals, tots els comandaments de la capitania de Ceuta. Anys després he sabut que periodistes de renom han situat l’origen del cop d’estat a Ceuta. Però, mesos després dels fets, i això és el que va fer moure al meu pare, el germà d’un noi que està fent la mili allà, i que anava al meu institut, em relaciona la mort del meu germà amb el 23-F. Jo li vaig transmetre això al meu pare, però era un tema que a casa no es parlava perquè encara hi havia por del franquisme.
I feia cinc anys que havia mort Franco.
El context és aquest. Un exèrcit franquista totalment, perquè no s’havia depurat res. Els mateixos comandaments que torturaven i assassinaven durant la dictadura continuen fent el mateix després amb total impunitat. Actuaven sense miraments i no intentaven tapar res, perquè sabien que no els passaria res.
A banda del company al qual fa referència, ha tingut algun altre testimoni?
Directe de la caserna militar, no.
I què l’ha portat a trencar el silenci quatre dècades després?
L’any 2018 ja vaig trencar una mica el silenci a través de les xarxes socials amb una publicació que es va compartir més de 15.000 vegades. Vam rebre molts testimonis, com el del company del meu germà. Però tot això d’ara surt arran del documental Et faran un home, de TV3, que tracta l’assetjament i les víctimes d’agressions a la mili. El testimoni de l’Àlex Gorina, que relata que el violen tres agents, m’impressiona molt i em fa veure que també tinc alguna cosa a explicar. A partir d’aquí, contacto amb Mireia Prats i Joan Torrent [els periodistes autors del reportatge] i els explico els fets a través del correu. Primer surt la notícia i després em conviden a fer el segon documental, on participo fent de testimoni.
I arran del documental es crea la plataforma?
Arran del documental, que s’emet el 13 de gener, es fan una sèrie d’iniciatives com, per exemple, la declaració del Parlament, que s’aprova el 26 de gener. A partir d’aquí, creem la plataforma Trencant el Silenci. Ens posem d’acord amb el nom, perquè estem trencant el silenci d’una cosa que les famílies hem silenciat durant molts anys. Costa parlar-ne perquè sempre hi ha l’estigma del suïcidi, però decidim parlar-ne perquè és un tema que també ha silenciat l’Estat i s’han documentat més de 1.900 joves morts en estranyes circumstàncies. Els autors del documental estimen que en poden ser més, però es troben amb l’hermetisme de l’Estat, que 45 anys després no els deixa accedir a cap arxiu militar.
Ha esmentat la declaració del Parlament. Quin paper hi va tenir el PSC?
S’hi va sumar. La CUP planteja la declaració amb objectius més amplis i, per exemple, proposa una investigació externa. És a dir, una investigació independent. Però el PSC rebaixa això. Accepta la investigació, però si la fa el Ministeri de Defensa, i també rebaixa alguna altra cosa. El text insta el govern espanyol a investigar, a reparar les víctimes i al fet que mai més es recuperi el servei militar. Però el Parlament no té competència sobre res de l’Estat ni de l’exèrcit. A partir d’aquí, impulsem la plataforma i ja portem més de 1.400 adhesions.
Quan busquen la veritat, l’únic que troben són bastons a les rodes?
Exacte, sí. Només volem accedir a la veritat com a efecte reparador. En el meu cas, saber què va passar en aquells quatre dies perquè un jove que tenia ganes de tornar a casa el trobessin mort amb un obrecartes clavat al cor. Només que pogués saber això, ja estaria.
Perquè, clar, els fets han prescrit.
Penalment, no passaria res, però això ens és igual. Volem saber què va passar. Què va fer que el meu germà aparegués amb una daga clavada al cor. I, sí, ens han posat bastons a les rodes. El PSC al Parlament ja va mostrar reticències, però al Congrés el PSOE s’oposa a obrir cap investigació que qüestioni els militars en cap sentit.
S’oposa a una comissió d’investigació i a una petició perquè el govern espanyol i el Defensor del Poble investiguin els fets.
Sí, ha frenat una comissió d’investigació, que tindria efectes vinculants i obligatoris. I també s’ha abstingut en una proposició no de llei que insta el govern espanyol i el Defensor del Poble a iniciar d’ofici una investigació. El PSOE volia votar per punts per aprovar només que el Defensor del Poble obrís actuacions. Ens van demanar la postura de la plataforma, però és una cosa tan genèrica que no hi ha per on agafar-ho i la postura de la plataforma és o tot o res.
Com s’explica que un partit que abandera la memòria històrica es negui a investigar una mort com la del seu germà i la resta de casos?
No s’explica. No hi ha cap argument lògic que un partit impulsor de la llei de memòria democràtica de finals del 2022, quan ha d’aplicar la llei, no l’aplica. Encara més, a part d’això, hi ha una altra contradicció, perquè quan es tracta d’instar l’Església a demanar perdó i reparar les víctimes, el govern espanyol sí que ho abandera. En canvi, quan es tracta del mateix Estat i de donar explicacions per les salvatjades que es van fer als anys 80 i 90, llavors això no. Amb això mira cap a una altra banda. Hi ha tanta merda allà dins, i saben que les coses es van fer molt malament, que no volen tocar aquest vesper perquè podria sortir qualsevol cosa. Saben que es van fer les coses malament perquè el PSOE va estar el 80% del temps com a governant entre els anys 80 i 90. L’exèrcit és responsable dels actes delictius que va fer, però el govern del PSOE n’era el responsable polític, perquè en democràcia l’exèrcit depèn dels responsables polítics. Són còmplices dels delictes que va fer a l’exèrcit, perquè segur que sabien el que passava a les casernes i van mirar cap a una altra banda.
Han tingut contacte amb el Ministeri de Defensa?
No hi hem tingut contacte perquè no ens responen. Des de la plataforma, cada setmana hem escrit als portaveus dels grups parlamentaris, als portaveus de la Comissió de Defensa del Congrés. Hem enviat cartes al Ministeri de Defensa, al de Justícia i al de Memòria Democràtica. Personalment, fa quasi tres mesos que vaig enviar una carta al Ministeri de Defensa demanant explicacions i no he tingut resposta.
A cap de les cartes?
A cap. Tinc el justificant de recepció que la carta entra al Ministeri de Defensa i no he rebut cap resposta. Ni del Defensor del Poble. L’única resposta que vaig rebre va ser la del Síndic de Greuges que, com que no té competències, li trasllada la meva carta al Defensor del Poble, però tampoc no he rebut resposta.
Per què aquest silenci?
No entenc aquest silenci perquè hi ha una obligació legal de contestar, i no he rebut cap resposta.
Es conformaria amb una explicació real, o busca una reparació oficial per part de l’Estat?
Em conformaria de saber la veritat per l’efecte reparador que això tindria. Però la veritat de veritat. És a dir, una veritat amb proves i que fos creïble. I l’altra cosa seria un reconeixement oficial per part de l’Estat que les coses no es van fer correctament, que no van tenir cura dels joves de vint anys que estaven sota la seva custòdia. Amb això ja faríem, no busquem reparacions econòmiques. Vull poder tancar el dol perquè no l’he tancat del tot. He conviscut sempre amb aquesta ferida oberta.
I poder tancar aquell expedient que es va obrir?
Exacte. Saber què va passar, i tancar aquell expedient que es va iniciar. En algun racó del Ministeri de Defensa ha d’haver-hi aquest expedient. En algun arxiu militar ha de constar alguna informació relacionada amb el meu germà o sobre què es va fer, perquè potser es va fer una investigació que és un paperot. L’Estat no ha canviat. Els governs, sí, però l’Estat continua sent el mateix. Per tant, els polítics que hi ha ara són els que han de donar explicacions, demanar disculpes i admetre oficialment que va ser un desastre.
I en aquesta demanda el PSOE es posa al costat de PP i Vox?
El PSOE es posa al costat de PP i Vox amb el cost polític que això suposa. Venen a Barcelona a fer el paperot aquest de democràcia i progressisme, però per l’altra banda impedeixen l’accés al dret de les famílies a la veritat, que això no prescriu. Se salten l’obligació que tenen de donar informació, que tampoc prescriu, i voten amb el PP i Vox cada vegada que en tenen oportunitat per vetar aquest dret a la veritat, sigui votant en contra sigui abstenint-se, que, al final, és el mateix perquè fa que no prosperi cap petició.
I per què creu que fan això?
Entenc que saben que hi ha alguna cosa que val més no tocar perquè pot sortir qualsevol cosa.
Això és el règim del 78?
El PSOE és el règim del 78 i s’alia amb el règim del 39 per protegir l’exèrcit, com fan amb la monarquia. Hi ha una resistència per part de la ministra de Defensa a qualsevol cosa que signifiqui qüestionar els militars. No d’ara, sinó de sempre. Sempre els ha protegit i els ha blindat de qualsevol atac. I tinc informacions també que hi ha diputats del PSOE que els fa vergonya com està actuant el govern d’Espanya en aquesta qüestió. Hi ha una part del PSOE que no veu lògic aquest rebuig a la proposta.
En canvi, altres formacions que sí que els ha acompanyat en les seves reivindicacions.
Sí, hi ha set partits que presenten la proposta de la comissió d’investigació i presenten també la proposició no de llei. Són els partits de l’esquerra espanyola i els partits sobiranistes de Galícia, el País Basc i Catalunya. Esquerra i Junts han estat al nostre costat. Junts ha anat per això i s’ha posat al meu costat des del minut zero i Francesc Marc Álvaro, d’ERC, també hi ha estat ajudant i col·laborant amb el que fes falta. A banda de l’abstenció a la proposició no de llei, aquesta setmana s’ha tornat a posar sobre la taula de la Junta de Portaveus la comissió d’investigació, però el PSOE ha tornat a votar en contra amb PP i Vox.
És a dir, rebutgen que es debati la proposta en el ple del Congrés.
Exacte. El que es demana a la Junta de Portaveus és que això que passi al ple i allà debatre-ho i que cadascú exposi els punts a favor i en contra. El PSOE veta el que és l’essència del Parlament, que és el debat. El PSOE no dona importància al fet que hi hagi 1.900 joves morts en estranyes circumstàncies. Això, per a ells, no és important i bloqueja que es parli d’aquest tema. És com la circular del capità, que va prohibir parlar del tema.
Saben si dins l’exèrcit s’han pres mesures perquè aquestes coses no tornin a passar?
No ho sabem. Vam aconseguir que es deixés de fer el servei militar, però no es va acabar. Està en un estat de suspensió, i en qualsevol moment l’Estat pot cridat tots els reservistes i enviar-los on sigui. No tenim cap coneixement que s’hagin pres mesures, perquè és un món bastant tancat encara. L’hermetisme encara continua.
Aquesta situació de bloqueig els desanima?
La nostra intenció és continuar insistint fins que hi hagi algun moviment per trencar aquest bloqueig. Actuem com si fóssim una màquina de picar pedra. És l’únic que ens queda perquè hem trobat 45 anys de silenci, i la intenció és continuar. Sabíem que no seria fàcil i, per tant, estem preparats perquè el camí sigui llarg. Continuarem insistint perquè la veritat aflori i recuperar la dignitat del meu germà i de tots aquells joves que van morir i que han estat oblidats per l’Estat. El règim del 39 i del 78 encara continuen presents i una prova és aquesta.
Tancar aquesta carpeta seria acabar amb la feina que va iniciar el teu pare?
Exacte. Seria continuar la feina que el meu pare va començar. El meu pare mor tres anys després de començar a investigar els fets. Se sent impotent i cau en una depressió, i es deixa de cuidar. També rep amenaces cap a mi, que aleshores estic pendent de fer el servei militar, i també hi ha sospites dels telèfons punxats. No sé si aconseguiré tancar la carpeta, però almenys ho he d’intentar.
