“Hauria estat possible formular un judici diferent sobre la proporcionalitat de les penes imposades per la comissió del delicte de sedició més d’acord amb una interpretació oberta de el principi de legalitat, en sintonia amb la que està present en l’àmbit de la cultura jurídica comuna dels països de la Unió Europea, que troba la seva articulació òptima en la preservació de l’Estat de Dret”. Amb aquest argument, dos magistrats del Tribunal Constitucional argumenten el seu vot particular contra la sentència del recurs d’ampara de Jordi Turull per la condemna per sedició en el judici del Procés que va ser desestimada.
La resolució, de 26 folis i difosa avui, conclou que no es van vulnerar els drets fonamentals del conseller de Presidència empresonat. Un extrem que no comparteixen els magistrats Juan Antonio Xiol Ríos i la magistrada donya Maria Luisa Balaguer Callejón. En el seu vot particular conjunt, consideren que el Tribunal hauria d’haver estimat el recurs d’empara per vulneració de dret a la legalitat sancionadora ( art. 25.1 CE), en relació amb els drets a la llibertat personal (art. 17.1 CE), a la llibertat ideològica (art. 16 CE), i de reunió (art. 21 CE), per haver-se imposat al recurrent una pena desproporcionada.
Per això conclouen que, “sense controvertir la rellevància penal de la conducta de qui va recórrer, els sembla que el rigor de la resposta penal, podent haver estat ajustat quantitativament acudint a previsions de la normativa penal, resulta contrari a les exigències del principi de proporcionalitat penal”. De fet, els dos magistrats consideren que la pena imposada està en un pla “allunyat de la que considerem una visió més flexible del principi de legalitat penal“. I afegeixen, la “flexibilitat que, al seu torn, associem a una perspectiva en la qual la defensa de l’Estat de Dret i dels principis associats a aquesta noció bàsica de les democràcies modernes han de conjugar-se amb una protecció i garantia dels drets fonamentals fins i tot dels que no comparteixen la mateixa visió de el respecte a l’Estat de Dret“. Així conclouen que hauria calgut un anàl·lisi “alternatiu que nosaltres considerem de major correcció constitucional i més respectuós amb l’actual estàndard en el dret nacional i europeu dels drets humans, hauria hagut de desembocar, tal com vam sostenir en la deliberació, en una sentència estimatòria”.
Especialment durs són els arguments sobre la manca de taxativitat del delicte de sedició. “Aquesta relativa indeterminació del delicte de sedició sembla que resulta difícilment rebatible”, alerten els magistrats. En aquest sentit, emfatitzen que l’excusa dels seus companys de toga de suplir la “certesa” del delicte de sedició per la jurisprudència. Així recorda que la resolució només inclou una sentència que es remunta a l’any 1980 referit al delicte que recollia el Codi Penal de 1973, preconstitucional. Els magistrats n’aporten dues de 1991 i 1993 que van acabar en absolució arran d’un “valor hermenèutic limitat”.
4 
