Elisenda Paluzie: “S’obre un espai per a una nova candidatura independentista”

Elisenda Paluzie deixarà en unes setmanes la presidència de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Assegura que té ganes de dedicar-se “en un 90%” a la docència i a la recerca en Economia a la universitat. L’activisme independentista l’exercirà ara com a vicepresidenta de l’Organització de Nacions i Pobles no Representats (Unpo). En aquesta entrevista, fa balanç dels quatre anys al capdavant de l’entitat que ha protagonitzat les manifestacions més massives de l’independentisme. Ha capitanejat el moviment en una etapa marcada pel desconcert i la repressió, i admet que deixarà el càrrec en un moment de desafecció “enorme” entre les bases.

L’encara presidenta de l’ANC reconeix que després de l’1-O l’entitat ha anat percebent-se com a incòmoda per part dels partits polítics independentistes al Govern, per als quals Paluzie no estalvia crítiques. Adverteix del desencís creixent que pateix el moviment i pronostica que si no es produeix “un gir” el més probable és que apareguin alternatives polítiques per fer la independència superant la retòrica. Ara per ara, la presidenta de l’ANC creu que el Govern “independentista” d’ERC i JxCat “comença a semblar” un Govern del PSC.

Quin balanç fa del seu pas per l’ANC?

Com a balanç global no pots mostrar satisfacció perquè no has aconseguit l’objectiu fundacional de l’ANC, que és la independència de Catalunya. El moment que ens ha tocat ha estat molt complex, posterior a tot el que va passar l’octubre del 2017. El març del 2018 era una etapa molt marcada pel xoc de la repressió i el desconcert pel que va passar l’1-O i una república que no es va materialitzar. Una part de la base independentista creia que, a curt termini, es podia reivindicar i aconseguir la república. Però, d’altra banda, estava tot molt marcat per la repressió. És l’etapa de la solidaritat expressada amb els sopars grocs, les mobilitzacions per la llibertat dels presos i el judici. Des d’aquell 2018, l’ANC intentava que això no ens condicionés tota l’agenda i que la repressió no fos com una boira que tapava l’objectiu de la independència. 

Al principi, es parlava de restituir del Govern. Cada Govern ha anat usant expressions diferents.

L’ANC ho defensava en aquell moment. Al març del 2018, vam fer una consulta als socis on defensàvem investir Puigdemont o eleccions per mantenir les promeses electorals que s’havien fet. Però no es van repetir les eleccions, es va optar per investir el president Torra. Encara hi va haver l’episodi de restituir com a mínim els consellers. Ho van intentar, però va quedar anul·lat judicialment i no es va mantenir. A poc a poc anàvem veient que no oposàvem resistència, sinó que s’anava cedint políticament a la pressió judicial i repressiva de l’Estat.

Creu que s’ha cedit fins al màxim o encara es pot cedir més?

Es continua cedint. L’últim episodi és l’intent de reforma de la Llei de Política Lingüística, que és una cessió absoluta. És fins i tot introduir en una Llei de Política Lingüística la vehicularitat del castellà a l’escola, cosa que no defineix l’Estatut. Estem arribant a l’extrem d’incorporar en una llei marc la sentència del Tribunal Constitucional, quan el 2010 es va dir que aquella sentència no l’acceptàvem. 

Es vol evitar la repressió. És evitable?

En aquest cas concret del català, no és evitable. Modificar la Llei de Política Lingüística no paralitzarà l’ofensiva que hi ha contra el català, ni la pressió judicial. Al contrari, obrirem més la porta. Estarem avalant-ho amb una llei. Estaran més reforçats aquells que demanin ja no el 25, sinó el 50 o el que sigui de percentatge de castellà a l’escola. 

En què ha contribuït l’ANC aquests anys?

Si es diu que no estem preparats per fer la independència, analitzem en quines coses podem estar més preparats que no ho estàvem l’octubre del 2017. És un altra línia que hem mirat de seguir a l’ANC, que és de pensar més en clau de poder. Només amb les mobilitzacions i les majories democràtiques no és suficient per aconseguir la independència. Perquè això és una batalla contra un poder molt fort, el de l’Estat espanyol. Hem de mirar de tenir estructures de poder més fortes i pròpies. Aquí entra l’estratègia Eines de País, la candidatura a les cambres de comerç o mirant de reforçar els sindicats sobiranistes, compromesos amb la república catalana. El 2017 vam veure que eren molt febles i com de necessaris eren perquè són els que poden convocar vagues generals.

En aquest terreny creu que s’ha avançat?

Hi ha hagut un progrés. Nosaltres hem sigut molt clars. L’1 de maig del 2018 no ens vam manifestar amb als sindicats majoritaris com havia fet tradicionalment l’ANC, sinó donant suport a la Intersindical, en clau 1 de maig independentista. I també vam animar molta gent a presentar-se a les eleccions sindicals. Aquest sindicat ha incrementat molt la seva representació a l’administració pública i a les universitats i comença a incrementar a l’empresa privada.

Pel que fa a relacions amb les partits, fins l’1-O els partits se sentien còmodes amb l’ANC i posteriorment comença una etapa en què l’ANC els resulta incòmoda?

Jo diria que és una mica més tard. L’octubre 2017 encara funcionava l’estat major i l’ANC en formava part, de manera que era partícip de les decisions que se seguien prenent en el marc d’aquell estat major, on hi havia partits i entitats. Una mica després, potser més aviat després de les eleccions del 21 de desembre del 2017.

Es percep l’ANC com una entitat incòmoda per al poder polític? 

Sí, crec que se la percep amb més incomoditat, penso. 

Fins al punt que ara es reclama una llista cívica en cas d’eleccions al Parlament.

Aquest darrer any s’ha generat moltíssima decepció amb l’acció de Govern entre les nostres bases i per tant,e quan hem debatut el full de ruta, de manera natural ha tornat a sorgir la idea de mirar d’influir d’una altra manera en l’acció política impulsant un altre tipus de candidatura. Això està condicionat a una consulta als socis. Pot ploure molt encara, però almenys s’introdueix aquest element de pressió addicional  i aquesta alternativa, que ha estat molt avalada per les bases. En el fons, dependrà de què facin els partits independentistes que hi ha ara i que estan governant a la Generalitat.

En una entrevista vostè va dir que algun partit independentista es va inquietar amb la proposta…

No diré noms. Era dos dies després d’aprovar el full de ruta, un acte de la Cambra al Consolat de Mar. Van venir diverses persones vinculades en aquest cas a un dels dos partits a preguntar si seriosament estàvem disposats a presentar-nos. L’ANC no, però el full de ruta diu que pot impulsar una llista. En tot cas l’ANC reflecteix una mica els neguits de la base independentista. Si hi ha un gir potser no serà necessari impulsar una llista cívica. Si les coses continuen com estan, el desencís i desafecció amb els partits polítics independentistes està creixent enormement. Ho percebo molt perquè em para la gent pel carrer i els darrers mesos aquest és el tema.

Existeix espai per un nou partit polític?

L’ANC no parlava de partit, sinó de candidatura cívica. Penso que depèn del context i de què es faci. Si no hi ha un gir acabarà havent-hi un espai per a una nova candidatura independentista. S’està obrint un espai, em sembla bastant evident. Vam superar el 52% dels vots, però hi va haver abstenció forta, que en part venia condicionada per la pandèmia, però no ho explica tot. El context polític també ho explica. 

Creu que ens centrem massa a parlar dels problemes dels partits?

A l’ANC contínuament intentem generar projectes com els que vam fer d’Eines de País o Consum Estratègic. Ara estem amb la sobirania fiscal o l’energètica. Mentre ells no ho fan, nosaltres podem fer coses que ens preparin per a la ruptura. El context polític no acompanya aquest tipus de campanyes perquè com que es genera aquesta desil·lusió el més fàcil per a la gent és desvincular-se. Això hem de mirar de revertir-ho. L’independentisme sempre ha avançat abans des del carrer i la societat civil i després els partits s’han acabat adaptant. L’esforç que hem de fer és el de motivar i fer veure la gent que al final hi arribarem abans si ens troben mobilitzats, organitzats i preparant estructures. En un procés d’aquest tipus tens moments àlgids i altres més baixos. En els baixos has d’aprofitar per reforçar les estructures i preparar-te millor a nivell organitzatiu. Com més forta estigui la societat civil més fàcilment ho podrem acabar traslladant a l’agenda política. 

Beneficia l’independentisme un Govern amb dos partits amb visions diferents de com avançar?

Tampoc sé exactament quines visions diferents tenen perquè al final… l’acció de govern és unitària. El que és veritat, en aquests moments, és que tenim la competència electoral que no està funcionant en termes d’emulació per avançar. No sé què ho està produint, però no està funcionant d’aquesta manera. És una mica difícil d’interpretar el que està passant.

El Catalangate pot ser un punt d’inflexió per al moviment?

És una oportunitat per redreçar les estratègies i fer que convergeixin cap a una estratègia d’assumir que la col·laboració amb l’Estat i tancar pactes d’estabilitat no només no ens farà avançar sinó que l’únic que fa és fer-nos retrocedir. És l’Estat qui es beneficia d’aquest tipus d’estratègia. Ara hi ha una oportunitat per refer la unitat estratègica, però cal que torni a marcar l’horitzó de la independència amb passos intermedis fins assolir-la . 

Va ser prou contundent la reacció del Govern davant les revelacions del cas Pegasus?

Hi havia l’opció que fos més contundent des del principi, i això hauria generat un impacte en termes de mobilització de les bases independentistes i hauria permès utilitzar més a fons políticament aquest enèsim cas de repressió, que a més té un impacte internacional fort. Feia temps que no tornàvem a sortir als mitjans internacionals amb la força que hem sortit per aquest episodi que ja sabíem però que s’ha donat a conèixer amb un estudi rigorós i una publicació prestigiosa. Sembla que comença a haver-hi gestos d’anar fent canvis en les estratègies dels partits. No són els que nosaltres voldríem. El que hem demanat és trencar tota col·laboració institucional amb el PSC i amb el PSOE. Això afecta tant JxCat, a la Diputació, com ERC, sobretot en pactes d’estabilitat. En roda de premsa JxCat ha dit que són coses diferents.

El problema que tenim en la competència electoral entre JxCat i ERC és que al final hi ha una utilització partidista de les qüestions per part dels dos. Està molt bé fer retòrica rupturista, però en el cas de Junts s’hauria d’acompanyar d’accions rupturistes i en l’àmbit d’accions rupturistes no en veiem cap, al contrari. Veiem com poden ocupar vicepresidències en una Diputació presidida pel PSC.

Què vol dir, que JxCat és oportunista a vegades?

El que dic és que avui per avui la retòrica no l’acompanyen els fets, perquè JxCat està implicadíssim en el projecte dels JJOO amb el govern de l’Estat i el d’Aragó i va signar inicialment l’acord del català, per a la modificació de la llei de Política Lingüística, que és un autogol en tota regla. Ara se n’ha desmarcat, ja veurem. Nosaltres treballarem per seguir fent pressió perquè no s’aprovi aquesta llei. No és suficient que Junts s’en desmarqui, el que volem és que ERC no voti aquesta modificació. Realment creiem que és un error molt greu el que es cometrà si es modifica la llei. Aquesta no ens l’esperàvem. Espero que es faci marxa enrere. Cal ser rigorosos i no quedar-se només amb les grans paraules.

No soc partidària del discurs que diu que des de les institucions autonòmiques no es pot fer res i ja ho farem des de fora. És veritat que tenen unes limitacions, que les hem vist, però com a mínim hi ha àmbits que permeten resistir i avançar i no els pots desaprofitar i menys quan estàs governant. El que no pot ser és que tinguem un Govern independentista i que no es diferenciï en res del que faria un Govern del PSC. Comença a semblar molt el que tenim ara.