Dolors Feliu (Roda de Ter, 1964), advocada de la Generalitat, és un dels noms més ben posicionats en la cursa per a la presidència de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) que s’obre quan Elisenda Paluzie s’acosta al final del mandat de quatre anys. S’ha de renovar la direcció de l’entitat. Feliu es presentarà per formar part del Secretariat Nacional de l’organització, que després haurà d’escollir la nova presidència. Autora de llibres com Manual per la independència (2013) i Octubre al carrer (2018), Feliu va ser directora dels Serveis Consultius i Coordinació Jurídica de la Generalitat entre 2011 i 2019. Té coneixements jurídics profunds —va participar en la defensa de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006— que li permeten desxifrar què hi ha darrere de totes les operacions judicials en marxa. El 2015 va formar part de la llista de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya i el seu perfil activista no deixa lloc a dubtes: ha participat en totes les campanyes de l’ANC, en el Debat Constituent o en el Consell per la República. Considerada una figura de consens, Feliu reafirma en aquesta entrevista amb EL MÓN la seva total disposició a presidir l’ANC en un moment de crisi del moviment independentista a causa del desacord sobre com sortir de la situació creada per la repressió després de l’1-O del 2017.
L’ANC renova aquest any la presidència. Vostè sona com el relleu més ben posicionat d’Elisenda Paluzie.
S’ha de tenir clar com funciona l’ANC. Té un Secretariat compost per 77 membres: 52 per territori i 25 per nacional. Em presentaré pel Secretariat Nacional i, si realment hi ha un gruix de socis i sòcies que em fa confiança, sí que estaria disposada a agafar la presidència. Però això dependrà del resultat del Secretariat Nacional, que no oblidem que és on em presentaré.
Quines raons la motiven a voler-se postular ara a la presidència de l’entitat?
S’han ajuntat dues coses. Una és el meu moment personal, que em permet presentar-me ara al Secretariat Nacional, cosa que abans no podia fer per incompatibilitats, i l’altra és la situació del país. Sempre he tingut al cap presentar-me. Des que el 2013 vaig publicar Manual per la independència he tingut molt contacte amb l’ANC. Realment és una implicació vocacional i d’activisme. A banda, ja fa quatre anys de l’1-O i crec que la revisió sobre el que va passar va avançant. Molt bé, estem patint una repressió, però ja l’estem entenent. Han passat coses i és el moment de reprendre l’acció, el projecte, posar una data per tornar a fer un embat i plantejar la independència d’una manera fefaent. Crec que és el moment d’actuar i per això m’hi poso.
Parla de fer un “nou embat”. Això en què es materialitza: només organitzar un nou referèndum o hi ha altres possibilitats?
Hi ha una altra manera que són les eleccions, combinades amb el referèndum. M’imagino un moment electoral al Parlament de Catalunya amb un referèndum el mateix dia, potser convocat per les entitats, no pas pel Govern. Ja hem comprovat que una convocatòria per part del Govern de la Generalitat genera una gran traçabilitat i dona moltes opcions de repressió al govern de l’estat espanyol. Però tenim dates sobre la taula. Veurem què passa amb els partits actuals. Segurament hi haurà nous actors. El full de ruta de l’ANC ja parla d’una llista cívica. Crec que tenim un horitzó de legislatura que cal explorar i cal posar-hi il·lusió, activisme i determinació.
Seria una idea ben acollida a l’ANC? Perquè l’entitat sempre ha defensat el mandat de l’1-O i un nou referèndum no sembla una idea que hagi de suscitar molt entusiasme.
No se n’ha parlat. Però hi ha moltes coses a fer per intentar que hi hagi unes eleccions de les quals en surti realment una determinació, que siguin efectivament unes eleccions per la independència. El que no podem fer és anar votant sense sentit. Perquè ens han reprimit molt, però encara tenim una eina que és el vot. És l’eina democràtica i això és el que podem fer servir. Evidentment, no estic parlant d’unes consultes més semblants a la d’Arenys que més semblant al referèndum que havíem fet l’1-O. Crec que el mandat de l’1-O hi és perquè és com la nostra Marxa de la Sal. És el moment en què ens hem trobat, en què sabem que som un poble, que ho volem i podem aconseguir-ho, que ens entenem, que sabem de què parlem.
Això és el que ens uneix. Després, com ho portem a terme, quins instruments fem servir dels que coneixem, dels que no coneixem, dels que hem fet servir però no han acabat d’anar bé i els tornem a recuperar… de tot això no podem descartar res perquè estem en un moment en què hem de tenir clar que no hem aconseguit la independència i que la nostra finalitat és aconseguir-la. Crec en el “no barreres”, en utilitzar tot el que tenim. Parlar de tot, de propostes, consensuar, però posar dates i no deixar passar més votacions sense una clara vocació perquè serveixin per la independència del país.
Creu que els actuals partits independentistes seran protagonistes d’aquest embat democràtic si un escenari futur implica assumir la unilateralitat o més aviat una llista cívica com la que es planteja des de l’ANC?
En aquests moments, els partits independentistes han pactat dos anys de diàleg i dos anys d’un altre plantejament. Encara no han passat aquests dos anys. En aquests moments aquest diàleg està totalment bloquejat i sense sentit perquè l’estat espanyol ja ha dit sense embuts que no es pot parlar del referèndum, autodeterminació i amnistia perquè és inconstitucional. Per tant, no en parlarà i el diàleg està tancat. És més, tampoc en podem parlar al Parlament de Catalunya. Si aquest diàleg no existeix veurem què fan els altres dos anys.
Veu el partit que té ara la presidència, ERC, atrapat en la seva estratègia de la taula de diàleg sense tenir una alternativa si aquest fracassa?
Aquest és un dels problemes. Els partits actuals no sembla que trobin la via i crec que si això és així i durant aquesta legislatura res no es mou s’haurà de plantejar un canvi amb altres actors en les properes eleccions. Que tenen temps per reaccionar? L’ideal seria que, si no hi ha negociació, escenificar un “no” al final d’aquests dos anys de negociació. El 14-F del 2023 escenificar que hi ha hagut un “no” i que es va per una altra via. Això també ajudaria. Això ha de ser. Si no ho escenifiquen ells potser ho escenificarà la resta de l’activisme. I després començar una etapa per preparar un embat a les properes eleccions amb aquests actors i, si aquests no es mouen, doncs amb uns de nous. Perquè està molt clar que hi ha una part molt gran d’aquest 52% de vots que nodreixen l’actual majoria parlamentària insatisfets amb l’avenç que es fa de la voluntat d’independència en l’actual legislatura.
Si surten més actors això implicaria un trossejament més de l’independentisme i podria significar un afebliment del moviment?
Potser el que fa és arrossegar aquests partits que ara estan amb una voluntat independentista molt baixa, se’ls posa un contrast perquè aixequin el seu nivell de compromís. En tot cas en aquests moments és l’elector qui ha de decidir, la gent i el món activista que també vota i són milions de persones. La seva voluntat d’independència no queda reflectida en les polítiques que actualment s’estan duent a terme tant en el Govern com en el Parlament. Potser no passa res per fraccionar quan ja no hi ha res a fraccionar perquè no es veu la voluntat independentista per enlloc. Si no es fa res per la independència en aquesta legislatura doncs no hi ha res a fraccionar, sinó una altra via per tirar endavant.
Una alternativa podria ser que en el si dels partits independentistes fessin un pas al costat aquells actors menys disposats a dur a la pràctica allò a què es comprometen discursivament?
Jo no crec que no tinguin voluntat, simplement que es deixen arrossegar una mica pel dia a dia, per un possibilisme potser una mica ingenu perquè ja sabem que l’estat espanyol té dues tàctiques: una és la repressió i l’altra és l’entreteniment, entretenir-nos, fer-nos passar amb sopars de duro. Per tant, amb aquest entretenir-nos, amb aquests acords tan febles que assolim, on no hi ha res darrere, amb els quals no ens donen res… no anem enlloc. Tenim en canvi retrocessos importants en matèria de llengua.
Hem d’aconseguir la independència perquè realment tot això són demostracions de la gran repressió en què estem i que estem en un Estat que no respon als nostres valors i les nostres voluntats. Hem de sortir d’aquí, això no ho arreglarem amb pedaços ni amb negociacions amb una taula de ministres socialistes i de Podem. No és un problema tant de voluntat sinó de com fer-la efectiva. I que dintre dels partits es moguin persones a les cúpules a mi no em sembla malament, però jo crec que l’ANC el que ha de moure és la gent. I la gent, que són els votants, és la que ha de moure els partits. Aquest és el camí, perquè al final els partits el que volen és que la gent els voti i si la gent s’aplega al voltant de la idea de la independència això és el que mourà.
Vostè com a jurista creu que una victòria judicial sobre un fet de repressió contribueix a l’objectiu de la independència?
Sí, una victòria judicial hi contribueix en la mesura que ens aferma en les nostres idees i ens fa tenir una mica menys de por de la repressió. No oblidem que el que fa la repressió és fer por a la resta. De vegades això és imperceptible, però de vegades no tant. Victòries judicials dels exiliats, que poguessin tornar, són molt difícils, tot i que possibles. Serien també un punt d’oxigen per aquesta repressió tan ferotge. Igualment pensem que en aquests moments ja han acabat les sentències del Tribunal Constitucional en relació al Govern i als líders de la sentència del Procés i ara aquests van al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Els exiliats no hi poden anar encara perquè no han acabat sent jutjats a l’estat espanyol.
Els darrers resultats del CEO mostren menys suport a la independència. És un bon moment per fer un embat quan el suport baixa a les enquestes? S’ha d’esperar un altre context per fer-lo?
Les enquestes reflecteixen molt tangencialment i s’equivoquen molt en el nostre país, però sí que és veritat que quan una idea es veu més possible hi ha més adeptes i quan no es veu tan possible no n’hi ha tants. L’independentista que ho era l’1-O crec que ho continua sent. No estic parlant d’ara, estic parlant de que no podem anar a votar més si no és pensant ja en fer la independència. Això no és demà. Les properes eleccions seran el 2025. És veritat que abans hi ha les municipals i la de les Corts Generals i també que es poden avançar molt fàcilment les eleccions al Parlament amb les tensions que estem veient aquests dies. Això donaria un escenari més proper. Però no estem parlant d’ara, estem parlant de posar una fita i un horitzó i de treballar perquè aquest horitzó es faci efectiu.
Ara ens trobem en un altre moment de tensió entre partits independentistes per la sentència del 25%. La sentència s’acata però es vol traslladar una altra idea, la idea que la sentència s’ha aturat. Vostè com a jurista opina que és possible no acatar la sentència sense un cost en termes de repressió?
L’estat espanyol té la judicatura a la seva banda. La sentència del 25% es posa en el lloc del legislador, legisla sobre un percentatge, tot i que el Tribunal Constitucional havia dit que la immersió no requeria de percentatges. Estem aquí amb unes determinacions que van molt més enllà del que és el poder judicial. És una ingerència claríssima en el poder legislatiu de Catalunya. Estem en una dimensió desconeguda del dret i de les execucions de les sentències. Aquí hi ha risc per tothom: pel Govern, pels parlamentaris, pels centres. La solució pot ser una confrontació o una no confrontació, i si és una confrontació evidentment hi haurà perill de repressió. Hem de ser conscients que això és així. La repressió hi serà si no s’executa com evidentment no volem executar aquesta sentència perquè va a la línia de flotació del català i per tant de la identitat com a nació i el sentiment com a poble, de la nostra més fonda identitat cultural. Està en perill el català, la immersió, i això demana confrontació i segurament ens enfrontem a repressió.
El canvi acordat ahir li sembla una confrontació o sembla una operació per intentar para el cop?
Em sembla un moment molt confús perquè el tema és molt espinós. Estem parlant de qui s’enfronta o no a aquesta sentència i qui assumeix o no repressions pel manteniment del català i la immersió. Ahir l’esclat social que hi va haver en contra de la solució del Govern ha generat uns canvis de posició i això és perfectament legítim. Per governar s’ha de tenir en compte l’opinió del poble. Si en determinat moment un acte genera una reacció molt adversa és lògic que políticament hi hagi replantejaments. La culpa no diria jo que fos de ningú sinó de l’estat espanyol que ens pressiona d’aquesta manera i ataca nuclis de la nostra identitat i aquí hi ha una societat que reacciona.
De quina manera entén que ha de ser la relació de l’ANC amb els partits independentistes que poden tenir la pulsió d’intentar controlar l’entitat i evitar crítiques sobre l’acció de Govern?
Realment jo no crec en la relació amb la cúpula dels partits, crec amb la relació amb la gent i per tant l’ANC és una entitat totalment focalitzada en una sola idea i això és el que la mou. Evidentment, els partits poden intentar influir-hi. Crec que fins ara no han aconseguit eliminar ni dominar l’ANC i, si depèn de mi, tampoc ho aconseguiran.
Un altre cas d’actualitat que posarà a prova la unitat independentista és el de Laura Borràs. JxCat demana que es faci pinya. No està clar el posicionament d’ERC i la CUP. Vostè està d’acord que el de Borràs és un cas de “clara persecució política” o li genera dubtes?
No conec amb profunditat el cas, això que vagi per endavant. És veritat que els tribunals espanyols estan muntant casos molt alegrement sense cap mena de pudor jurídic, buscant causes espúries. L’altra cosa és que aquests casos particulars s’utilitzen dins el Parlament per tensions entre els partits perquè evidentment hi ha unes pressions molt grans per no parlar de determinats temes i això fa que es produeixi una tergiversació total del paper del Parlament. En lloc de parlar de si farem un referèndum ens dediquem a barallar-nos sobre una causa judicial d’un. Això baixa totalment el nivell de discussió dels temes que ens importen.
La pròxima Diada de l’11 de Setembre pot ser la primera en la qual vostè sigui presidenta de l’ANC. Creu que ha de ser el moment de la recuperació del carrer i de donar visibilitat al moviment després de dos anys de pandèmia?
Totalment. És aquest moment. El meu posicionament personal és que hem de ser al carrer tant com puguem.
4 
3 
