Va començar com a diputada a Madrid alhora que Mariano Rajoy s’estrenava com a president, a finals del 2011, i l’última cosa que va fer al Congrés, el 2 de juny del 2018, va ser prémer el botó per votar a favor de la moció de censura que el va fer caure del càrrec a la meitat de la segona legislatura. Ella també marxava de la cambra baixa espanyola, però per ser consellera de la Generalitat. Abans, Teresa Jordà (Ripoll, 1972) havia sigut regidora i alcaldessa al seu poble. I ara tornarà a Madrid com a diputada republicana –és la número dos de la llista d’ERC per Barcelona, encapçalada per Gabriel Rufián–, després de dos mandats de Pedro Sánchez, el de la moció de censura i el que va sorgir de les eleccions repetides del novembre del 2019. Si les enquestes l’encerten, haurà estat absent del Congrés amb els governs del PSOE i tornarà a trobar-se un govern del PP.
Torna al Congrés en un moment històric molt diferent, després del Procés, de la repressió i de la fase d’intent de diàleg. Què s’ha de fer diferent?
Tocarà analitzar-ho a fons el dia 23 a la nit o fins i tot el dia 24. Perquè hem de veure l’aritmètica parlamentària que queda. Però la nostra idea és tenir com més força millor. Ningú com ERC i, vull pensar, la resta de companys de l’independentisme defensarà Catalunya davant l’escenari que tots els pronòstics apunten que hi haurà, un govern de dretes i possiblement amb aquest neofranquisme que amenaça de governar les nostres vides. Això pot tenir moltes conseqüències. Ja ho estem veient al País Valencià, a les Balears i en ajuntaments. Hem d’oferir resistència i, si no es dona aquest cas, haurem d’empènyer per més drets i més llibertats. Sobretot pel referèndum acordat que reivindiquem perquè el poble de Catalunya pugui oferir el seu futur polític.
Si l’alternativa al PP i Vox és el PSOE, es tracta del partit que el que diu de Catalunya és que el conflicte s’ha acabat. Han concedit els indults, han eliminat l’article de la sedició del Codi Penal i ho donen per tancat. Què pot fer l’independentisme en aquest escenari?
D’entrada, vull celebrar que vam ser capaços de fer el que vam dir que faríem, obligar a seure en una taula de negociació el PSOE. Vam arrossegar-lo, perquè el PSOE sempre se l’ha d’arrossegar. I vam poder deixar clar que no hi ha un problema entre catalans ni un conflicte d’interessos, sinó un conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol. Que ara Pedro Sánchez parli de la agenda del reencuentro i que digui que Catalunya s’ha normalitzat vol dir que trepitja molt poc Catalunya o que el PSC li explica molt malament el que passa a Catalunya. L’independentisme segueix existint, i la voluntat majoritària és votar en un referèndum d’autodeterminació.
Però es nota poc.
És cert que l’independentisme està una mica desconcertat. Segurament, perquè des de l’octubre del 2017 i fins avui els partits independentistes no hem estat capaços de teixir un full de ruta.
Vol dir que Pedro Sánchez confon la falta d’estratègia amb la falta d’independentisme?
Aquest és el problema. De tota manera, d’estratègia alguns en tenim. Des d’ERC hem estudiat en profunditat què va passar i què va fallar el 2017, què podem millorar, què no hem de tornar a fer, què necessitem de més. Segurament, la conclusió a què hem arribat no és extremadament sexi, no és extremadament seductora per mobilitzar la gent, però és el que hem extret de l’octubre del 2017. I tenim clar que, com a projecte polític, hem de ser més i hem de ser més forts. Això implica acumular forces.
En les últimes eleccions, el 28-M, l’independentisme no ha sigut més fort, els electors no han sigut més, sinó menys, amb molt abstencionisme.
Molt vot independentista es va quedar a casa, però això no vol dir que hi hagi menys independentistes.
Aleshores què vol dir?
Que no hem estat capaços de fer-ho prou bé. Nosaltres teníem una estratègia i ens l’han vetat per terra, mar i aire els mateixos companys independentistes, que tampoc n’han posat una altra damunt la taula. Nosaltres estem oberts a millorar i enriquir aquesta estratègia perquè sigui més forta. Però de moment no n’hi ha cap més. I, a Pedro Sánchez, el fet que l’hàgim arrossegat en avenços com els indults i l’eliminació de la sedició l’ha desgastat moltíssim. Ara no li queda més remei que descafeïnar el que sap perfectament que hi ha a Catalunya, que és un conflicte polític. Els independentistes hi som. I continua havent-hi aquesta majoria indiscutible, d’un 80% aproximadament, que volen, almenys, votar.
Però si l’estratègia que s’ha aplicat després de l’anàlisi en profunditat dona el resultat que ha donat, amb l’independentisme desmobilitzat, no s’ha de tornar a replantejar?
Hem de traçar un full de ruta o millorar-la. Si algú pot millorar l’única estratègia que hi ha damunt de la taula, que la millori. Ens necessitem tots. El que no pot ser és que tinguem batalles estèrils entre independentistes.
Aquesta crida a refer confiances i ponts, a la unitat estratègica, la fan tots els sectors de l’independentisme, però la gent veu que no es tradueix en res.
Jo mai he dit ni he tuitejat una crítica a un company independentista. Mai. També hi ha companys d’altres partits que poden dir el mateix. Però s’ha generat una dinàmica estèril i que desmobilitza. Això ho hem d’aprendre, uns més que altres. Perquè així no es construeixen majories. I si no tenim una majoria àmplia i forta no ho podrem tornar a fer amb les garanties que aquesta vegada guanyem.
Després del cara a cara d’aquesta setmana entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, vostè deia que s’havia de triar entre “l’Espanya rància” que representen tots dos i l’independentisme. Però un cop feta aquesta tria, què es farà davant de l’un o de l’altre?
Jo vaig dir això després del cara a cara de dilluns i ho reafirmo després del debat amb set partits d’aquest dijous. Va quedar clar que tant el PSOE com el PP, els partits del règim del 78, contra l’independentisme viuen millor. I es va posar de manifest que el PSOE no té projecte per a Catalunya. També interpel·lo el PSC, que sempre que discutim temes nacionals, competències, inversions o deutes pendents està al cantó equivocat de la taula. I el mateix passa amb Sumar, que cada vegada s’assembla més al PSOE, cada dia més dretanitzat perquè el PP somia ser Vox, perquè fan de manera desacomplexada el que els altres voldrien fer.
Si el PSOE i el PSC no tenen projecte per a Catalunya, per què partits catalans s’han de plantejar investir, una altra vegada, un president seu?
Nosaltres, ERC, el que no farem mai és investir un president del PP. Però, de fet, jo del que estic convençuda que passarà és que el PSOE pot fer president Feijóo.
Però si es dona la circumstància que l’independentisme tingui la clau per a una eventual presidència del PSOE?
El preu serà molt car, com ja ho va ser el 2019. I aquesta vegada podem tenir més força, podem ser més. Perquè aquests quatre anys ens hem sentit molt sols en aquesta batalla d’estirar el PSOE per aconseguir millores per a la gent, socials i col·lectives, i a la taula de negociació. Per tant, ara vull pensar que si es donen aquestes circumstàncies, com més forts siguem, com més gent siguem en aquesta equació, més podrem exigir.
Però aquest preu tan alt del qual fa setmanes que parlen, té concreció? El preu seria parlar de referèndum?
El preu és defensar Catalunya. Que vol dir moltes coses però molt clares. Defensar la llengua, l’escola en català, les infraestructures, avenços socials… i vol dir la llibertat del país, per tant, vol dir un referèndum també. De fet, és al nostre programa electoral…
Però serà línia vermella, serà condició sine qua non?
És una condició més…
Però és imprescindible?
Si és una condició més, és que és imprescindible. No hem de renunciar a res.
L’altra vegada també es va demanar, per a la taula de diàleg, i el PSOE s’ho va tirar a l’esquena.
Ells no tenen un projecte per a Catalunya. Van parlant del diàleg, i dialogar és imprescindible, però el diàleg ha de portar a alguna cosa. I està clar que el nostre objectiu és que la societat catalana pugui votar el seu futur polític de manera lliure i democràtica. Que votin el que vulguin, però que puguin votar-ho. El que passa és que estem sols defensant-ho. Perquè ara ja ni Sumar ho porta al programa.
Si la situació que es planteja no és la de poder actuar per permetre una eventual investidura de Pedro Sánchez, l’objectiu ha de ser el bloqueig que s’invoca des de sectors de l’independentisme?
Que s’hagin de repetir eleccions és un escenari que no seria la primera vegada que passa. Ara bé, podem anar repetint eleccions, però no bloquejarem indefinidament Espanya. Encara que tots els diputats catalans fossin independentistes, no serien prou per bloquejar aquest estat demofòbic, perquè PP i PSOE es posarien d’acord. No seria la primera vegada. Però és un mecanisme de força i no en descartem cap.
Un dels grans debats d’aquesta campanya és l’abstenció, hi ha veus que fan campanya reclamant-la. És un rival més, creixerà respecte de les municipals?
Han sortit moltes veus a contrarestar aquest missatge, a demanar que la gent voti, veus que potser no haurien sortit si no hi hagués aquest moviment, que és molt atomitzat però que certament hi és. Jo parlo amb molta gent i en conec que defensen l’abstenció. Si intentes analitzar-ho, veus que ve per diferents bandes. Hi ha qui diu ‘a Madrid no se’ns hi ha perdut res’. Tant de bo fos veritat, però se’ns hi ha perdut tot i se’ns hi pot perdre encara molt més. Hi podem perdre tot el que som com a poble. Ara ja ens hi va la llengua i l’escola. Encara que la Moncloa, la Zarzuela i la Cibeles ens quedin mentalment molt lluny, des d’allà es governen les nostres vides i serà així fins que no aconseguim tenir la República catalana. Nosaltres hem d’anar a transformar Espanya? Espanya no la canviarem. Nosaltres hem d’anar allà a defensar Catalunya i exigir els nostres drets, i això només ho podem fer quan l’independentisme guanya eleccions. Les guanya totes. El 23 de juliol, la suma dels vots independentistes ha de guanyar les eleccions. Només així podem incidir.
Però hi ha un altre origen de l’abstencionisme…
Sí, la fatiga, l’emprenyamenta, però un projecte com la llibertat política d’un país davant d’un Estat demofòbic, ranci, caduc com l’Estat espanyol comporta una feina titànica i hem de ser prou hàbils per dibuixar claríssimament el full de ruta i anar-nos enfortint. Si estem d’acord que l’objectiu és poder votar la llibertat política del país, és el camí que hem de seguir. I, segons quin escenari s’obri, haurem de fer accions més de resistència, de desobediència, i ens haurà d’acompanyar la mobilització dels ciutadans. Ells són els que van empènyer.
En tot cas, aquesta onada de defensa de l’abstencionisme s’ha ajuntat amb una tendència a l’èxit de projectes unipersonals, com ha passat a la Diputació de Barcelona. Hi ha una crisi de confiança en el sistema de partits que ho genera. Què han de fer els partits per recuperar-se?
Efectivament, és un camí perillós i els partits polítics s’han de posar a la feina. La desafecció de la ciutadania cap a la classe política o els partits creix, i fets com els de la Diputació no ajuden gens a revertir-ho. El que han fet aquests dos díscols de Junts és enganyar la gent. Potser els van votar perquè són molt bons alcaldes, que les eleccions municipals van d’això. Però ells van anar sota unes sigles que tenen un ideari, en el qual hi ha la independència. És un tema que ha de resoldre Junts.
Però més enllà del cas concret, que és un exemple, hi ha un problema general, que és el que alimenta els projectes personals.
És que precisament per això el que ha passat ha de tenir conseqüències. Ells van fer servir unes sigles amb un ideari independentista i al final han fet que l’independentisme no governi una institució com la Diputació, quan la possibilitat hi era i ERC hi era, vam estar asseguts a la taula fins al final. Hi ha d’haver conseqüències, algun càstig. A ERC hi seria, perquè hi ha un codi ètic molt clar. El que ha passat no ajuda a revertir el desencant, perquè s’ha vist la política com un projecte personal on les cadires són el més important. I no és just per a Junts. Però si ara es troben amb això i no tenen cap mecanisme de disciplina sobre ells, que se n’aprengui per a altres ocasions.
En un context molt diferent, un altre projecte personal que està sacsejant la política catalana és el de Sílvia Orriols a Ripoll. Vostè és d’allà, encara hi viu i n’ha estat alcaldessa. Per què s’ha arribat a aquesta situació?
L’equip de govern que hi havia i, en grau més baix, l’oposició, no han fet la política que calia. Assenyalo directament l’herència dels últims dotze anys, però sobretot la dels últims vuit anys. No s’han fet polítiques valentes després del trauma del 17-A. No es va abordar com s’havia d’haver abordat. Hi va haver un dolor immens, però aviat va quedar tapat per l’Onze de Setembre i per l’1-O. I no s’ha fet una anàlisi prou profunda. Jo he sentit dir a l’últim alcalde, abans d’aquest nou mandat, que això era un tema del passat i que no se n’havia de parlar més. En aquest context, les eleccions municipals del 2019 donen a Front Nacional una regidora a l’Ajuntament, que ara ha muntat Aliança Catalana.
I no hi va haver una reacció?
Es va decidir simplement fer un cordó sanitari d’una manera que va ser un error. No el cordó sanitari en si, perquè els discursos d’odi s’han de combatre sempre. Però no es va fer bé. El projecte personal de Sílvia Orriols és fals, enganyós, manipulador, però li han comprat la gent que l’acompanyava a la llista, alguns dels quals ara són regidors. Són gent del poble normal i corrent. I li han comprat el missatge també 1.400 persones que l’han votat. Ella té 6 regidors, però la resta són 11. I aquí hi ha el segon problema, que hem estat incapaços de construir una alternativa per governar Ripoll, davant d’uns problemes la solució dels quals no és Sílvia Orriols, ni el seu assenyalament fastigós…
Però els problemes hi són?
Sí, clar, com a tants llocs. Hi ha problemes de seguretat potser al vespre al centre del poble. No s’ha fet política d’habitatge. No s’han cuidat les entitats. I tot això enmig d’una onada reaccionària que hi ha arreu i de la qual Ripoll no se n’escapa. Això ha provocat que algú que tingui una tendència racista ara ho manifesti més alt i més clar. I en aquesta barreja de circumstàncies, Junts, que tenia l’equip de govern, va passar de 8 regidors a 3. La majoria de votants que van perdre van passar a Sílvia Orriols. Jo conec gent que ho va fer i que ho explica. Et diuen que ho va fer com a vot de càstig i algú se’n penedeixen.
Per què no es va poder teixir una alternativa?
Inicialment, la cap de llista de Junts, que ha perdut 2.500 vots i cinc regidors però que ha quedat segona, diu que no se sent amb autoritat moral per liderar el govern. ERC, que ha quedat tercera per 26 vots menys, es posa al capdavant i parla amb la CUP i el PSC i es fa un programa bàsic de cinc punts. Era el que s’havia de fer, però amb els 11 regidors que no eren d’Orriols, un govern de concentració. Els problemes que preocupen la gent que ha votat Orriols, per càstig o pel que sigui, estan detectadíssims, convivència, seguretat, teixit social. Però Junts va posar la condició d’excloure la CUP del pacte, per temes menors.
Tot indica que Orriols es presentarà a les eleccions al Parlament…
Sí, Ripoll és una plataforma per a ella.
Què haurà de fer la política catalana si es dona aquest escenari?
Combatre-la, amb valentia. I no fer veure que no existeix.
És el que ha passat?
Aquest debat hi ha sigut amb Vox, que són al Parlament. Se’ls ha combatut, però una cosa és plantar cara i l’altra és fer el sord. Això de dir que, com que diuen tantes bestieses, no els hem de fer cas. Això és un error. Perquè ells saben jugar perfectament amb el populisme. És el que fa Orriols. I quedes parada quan gent sensata que coneixes et diu ‘és que aquesta noia té raó’. Perquè la gent pateix. Els que van al Banc dels Aliments i reben ajuts, que són per malviure, i la resta de la gent també. El PSOE, al debat de dijous, es vantava de les xifres macroeconòmiques. Però, què li passa a la gent en el dia a dia? Quines solucions donem les esquerres? Si no ho fem, és quan triomfen els populismes i els missatges d’odi, que és el que fa Vox.
Aquest fantasma de Vox planeja sobre el 23-J des que es va convocar. Què li passaria a Catalunya si realment hi hagués un govern espanyol del PP amb suport de Vox o amb membres de Vox?
Poden intentar il·legalitzar els partits independentistes, o fer-nos la vida impossible. Pot ser que el que hem vist de clavegueres de l’Estat fins ara quedi com una broma al costat del que pot passar. També ens hi juguem la llengua i l’escola en català, que és una estructura de cohesió. Ens hi juguem el que som com a poble.
I quina reacció hi hauria?
El Govern del país hauria de teixir una estratègia extremadament forta i com més àmplia millor per combatre el que pugui venir de l’Estat. Aleshores els que ara pregunten què se’ns ha perdut a Madrid veuran què és el que ens poden fer perdre, que és tot. No catalogaré Vox com a valents, però sí que el que diuen ho intenten fer. De manera legal o de manera il·legal. I aniran a fons, perquè hi ha odi contra Catalunya. Haurem de fer més pinya que mai.
Es refereix a fer que el Govern torni a ampliar-se amb altres partits?
És possible… El president Aragonès no va fer fora ningú del Govern…
Bé, va fer fora Jordi Puigneró, el vicepresident.
Va ser un cas, per una qüestió molt concreta. Però no va fer fora el partit que era soci. Van marxar. Sigui com sigui, sens dubte ens haurem de muscular i enfrontar-se com una sola dona a aquests impresentables.
Com un sol home ja no es diu, no?
No anem enlloc, amb un sol home. [I riu].
