El candidat d’Alhora a les eleccions espanyoles del 29-N, Jordi Graupera, es presenta als comicis amb l’objectiu de boicotejar qualsevol pacte entre les forces catalanes i l’Estat i impedir la formació de govern si entren al Congrés dels Diputats i els seus vots resulten decisius. En aquesta entrevista, el dirigent independentista defensa la necessitat de “traslladar la inestabilitat allà on pertany” i revertir el que considera una “privatització” i despolitització del conflicte per part dels partits del Procés. Durant la conversa, Graupera carrega contra la gestió d’ERC i Junts durant l’última legislatura i ha reivindicat un discurs frontal sota el lema “Fora Espanya”, que defineix com un “putaespanyisme il·lustrat” basat en l’estudi rigorós de com l’Estat ofega Catalunya. Amb l’horitzó posat en aconseguir 100.000 vots al 29-N i 50.000 signatures per a la ILP per fer fora Renfe del país, el líder d’Alhora aposta per fer servir el faristol del Congrés per reactivar les bases independentistes i pactar directament amb els electorats d’altres formacions.
Per què Alhora ha fet el pas de presentar-se a les eleccions espanyoles del 29-N?
Ens presentem per principis. Ens presentem perquè no hi ha cap opció que es presenti a aquestes eleccions que tingui un discurs netament independentista. Els catalans independentistes només tenien dues opcions: votar els partits que han cedit davant de Madrid o abstenir-se. Valia la pena oferir una opció –que no es pogués dir que no existia a l’esfera pública catalana– netament independentista que anés a trencar els acords amb Espanya.
Però un corrent de l’independentisme defensa que a Madrid no s’hi ha d’anar a fer res.
És veritat que existeix una tradició independentista que diu que no s’ha d’anar a Madrid, i em sembla molt respectable, però crec que no és encertada. No vol dir que s’hi hagi d’anar sempre; pot haver-hi circumstàncies en què potser no s’hi ha d’anar. A Madrid s’hi exerceix el poder contra Catalunya. Això és així. Però no anar-hi no fa que s’exerceixi menys el poder contra Catalunya, sinó que fa que s’exerceixi més. Per tant, l’espai de poder que tu cedeixes és un espai de poder que se’l queda un altre. Ni que sigui per anar a fer el que voldrien fer els Escons Blancs, que ja seria millor que no anar-hi, perquè l’espai d’aquell escó no desapareix: se’l queda el PP, Vox, el PSOE o qui sigui. Això és un primer element. En segon lloc, en els últims deu anys el que ha passat a Madrid és que les forces dites independentistes han negociat amb els vots dels independentistes una rendició davant de l’Estat espanyol. Per tant, hi ha d’haver un espai independentista que vagi allà a trencar aquests acords, a fer impossibles aquests acords, a assenyalar aquests acords perquè no puguin continuar fent servir l’altaveu polític, institucional i mediàtic per continuar repetint que ells van allà a treure coses per a Catalunya quan el que estan fent és anar allà a rendir-se per interessos personals.
Van allà a intentar canviar les regles de joc?
Les regles del joc són les que són, estan a les lleis.
Les regles del joc de l’independentisme.
Això per descomptat. La nostra mera existència ja està causant això, ja està arrossegant el sistema polític d’una altra manera. Però el que anem a fer a Madrid és, primer, a boicotejar els acords entre les forces catalanes –Esquerra i Junts– i les forces de l’Estat. En el cas que hi hagués aquesta possibilitat, que segurament no hi serà, però si hi fos, anar a boicotejar-los. I segon, si ve d’un vot, i és el nostre vot o dels nostres escons, aleshores a impedir que hi pugui haver govern.

Tornar a noves eleccions.
Sí. Això és molt important perquè la utilitat d’això és molt més alta del que pot arribar a semblar.
Per què?
Un govern en funcions no té les capacitats que té un govern investit. Si tu evites que hi hagi una investidura de Feijóo o de Pedro Sánchez i fas que no pugui haver-hi govern, el que esdevé és un govern interí que no pot nomenar ministeris, que no pot nomenar càrrecs de confiança, que no pot repartir contractes públics entre els seus amics, que no pot anar a la subhasta de la llotja del Bernabéu a repartir les influències, que no pot fer el capitalisme d’amiguets habitual de l’Estat espanyol i que no pot continuar fent que els partits polítics espanyols, que són empreses de col·locació, continuïn. Seria una crisi internacional de primera categoria que Espanya no pogués formar govern perquè els independentistes indiquen que no hi ha govern.
Es tracta de traslladar la inestabilitat allà on pertany. El conflicte entre Catalunya i Espanya genera una inestabilitat per raons objectives. Ara mateix, els partits del Procés, després de passar-se quinze anys construint entre tots un espai de revolta contra el conflicte amb Espanya, han agafat aquest conflicte, l’han despolititzat i l’han enviat a la vida privada de la gent. Això passa cada vegada que vas als jutjats i l’advocat et diu que declaris en castellà perquè si no el jutge farà una sentència contra tu, o vas a urgències i el metge no t’atén en català, o agafes un Rodalies i perds la vida, o els teus fills tornen de l’escola parlant en castellà… Això és el conflicte amb Espanya viscut de manera privada; és la privatització del conflicte. La nostra missió és agafar això, polititzar-ho i portar-ho al Congrés de Madrid.
Entenc que el seu objectiu és que la carpeta de Catalunya torni a sortir del calaix.
Amb aquestes metàfores no m’hi acabo de sentir identificat. Bàsicament, per a mi l’important és que en la societat catalana la pregunta per la independència ha desaparegut de la vida pública d’una manera deliberada. A les tertúlies, els tertulians que eren més acèrrims amb la pregunta de la independència han desaparegut silenciosament. Els columnistes dels diaris principals han desaparegut. A la televisió pública s’han despolititzat molts programes justament per evitar la pregunta per la independència. Els partits han deixat de parlar-ne. Tothom està interessat en la pregunta dreta-esquerra. Tothom té un gran interès a col·locar una altra pregunta. Per tant, nosaltres necessitem que la pregunta per la llibertat del país torni a ser la pregunta de la política, perquè és l’única pregunta. Si mires totes les altres preguntes, són derivades d’aquestes. Vols parlar de Rodalies? Només pots parlar del conflicte amb Espanya. Vols parlar de l’escola? Has de parlar del conflicte amb Espanya. Aquesta ocultació és un problema greu per a qui viu al país.
I per què hi ha aquesta ocultació?
És deliberada. Els partits del Procés van arribar a la conclusió que els convenia la pacificació: segurament personalment i políticament. Creien que podien tornar al món anterior, el món en què ells governaven el país fent d’intermediaris, de brokers de les relacions entre Catalunya i Espanya. Aquest món s’ha acabat i no tornarà mai més, però ells estan obsessionats a fer que torni. Aleshores han fet un esforç molt gran per pacificar i han fet creure al país que el que li convenia és la pau social, i és a l’inrevés. No perquè no estimem la pau, sinó perquè el conflicte no desapareix. L’únic que es fa és despolititzar-lo, i quan el despolititzes, Espanya avança en tots els flancs de la nostra vida. En els últims deu anys no hi ha hagut cap flanc en què Espanya no hagi avançat, i això és responsabilitat dels polítics. Hi ha d’haver una rearticulació de l’independentisme, i aquesta rearticulació passa per tornar a recosir tot l’espai.
Però com es fa això en un moment que els dos principals partits, Junts i ERC, l’únic que fan és tirar-se els plats pel cap?
Hi ha moltes maneres de fer i moltes coses que s’han de fer. S’ha de començar per molts llocs. Però presentar una opció netament independentista a unes eleccions com aquestes –per obtenir un escó en el mercat de Calaf, que és la relació entre Catalunya i Espanya, el Congrés espanyol– ja trenca la dinàmica. Això ja permet falcar una primera pota que fa de paravent perquè darrere s’hi pugui reconstruir un independentisme. Això, primer. Segon, la gent, després del Primer d’Octubre, s’ha desmembrat per un procés de desconfiança amb la política en general, amb els polítics del Procés en particular, però també entre grups. Hi ha una sensació que s’assembla al que passa quan et trenquen el cor: aleshores no vols tornar a confiar en ningú perquè has estat disposat a somiar, a ambicionar, a voler una cosa, i t’han humiliat. T’han fet sentir idiota, t’han dit que eres un il·lús, que t’ho havies cregut.
Ara se senten polítics d’Esquerra Republicana dient que la gent es pensava que això seria bufar i fer ampolles. No, ells van construir un estat d’opinió perquè la gent els votés fent creure que seria bufar i fer ampolles. Ara la gent, per ser madura i intel·ligent, el que fa és desconfiar d’entrada. Desfer la confiança costa un segon; reconstruir-la costa moltíssim. Nosaltres hem començat el 2024. Quan vam fundar Alhora, sabíem que no entraríem a les eleccions perquè ens van convocar eleccions sis dies després –que es van celebrar sis setmanes després–. Però ho vam fer perquè vam fer un compromís el primer dia de campanya: passi el que passi el dia de les eleccions, l’endemà continuarem treballant. Perquè el que li falta a aquest país és algú que faci la feina de reconstruir les peces de l’independentisme.
I què han fet?
Hem passat dos anys anant per tot el país. Hem trepitjat totes les comarques, hem fet sopars amb cinc o set persones, hem anat a CDRs que encara es reuneixen, a assemblees de l’ANC que encara es reuneixen, a grups locals d’Òmnium, a parelles lingüístiques, a grups d’AFAs, de docents, associacions, folklore i cultura popular. I de mica en mica hem vist la gent que no s’ha rendit: que saben perfectament que el seu espai de militància no acaba de funcionar o que ja no és el que era, però no s’han rendit. Esperen que hi hagi algú que rearticuli. Hi ha altres moviments polítics, hi ha Dempeus, hi ha espais de la CUP dissidents del que fa la direcció de Barcelona, hi ha espais d’Esquerra Republicana que estan organitzats perquè no estan d’acord amb la deriva del rufianisme, i hi ha espais que estaven a Junts o al Consell de la República i que ara no es poden articular amb el que està fent Junts amb el retorn al martapascalisme. Tot això existeix i ho hem vist durant dos anys. I nosaltres estem intentant articular-ho. Oferir-nos per mirar de construir aquest espai.
Crear sinergies noves entre tots els independentistes?
Reconnectar, reconèixer-nos, tornar a confiar, treballar junts. Un dia acabes un acte en una sala llogada a Vilanova, amb seixanta persones, i quan acaba l’acte tots ens posem a recollir les cadires. Aquest acte és el moment en què veus el del CDR, li preguntes on era el Primer d’Octubre i es van establint espais de confiança que et permeten repolititzar la gent. Això és un procés que té una dimensió lenta quan no hi ha eleccions, però quan hi ha eleccions te’n venen cent o cent cinquanta. En aquest procés de reconstrucció és on vas trobant les idees que la gent et dona, escoltes quines són les seves preocupacions, comentes les discrepàncies de fons, en què podem estar d’acord i en què no. I de mica en mica va reapareixent un independentisme polític que serà molt important, que el necessitarem a les institucions però també fora de les institucions. Perquè quan governi PP i Vox —que és el que passarà amb molta probabilitat—, caldrà que estiguem organitzats a les AFAs, a les assemblees de docents, a tot arreu on la política catalana ha desaparegut i ha deixat la gent a la intempèrie.

I per aquesta raó el lema de ‘Fora Espanya’, però per què no ‘Puta Espanya’?
Primer, perquè l’objectiu de dir Fora Espanya és canviar una mentalitat que també es va instal·lar durant el Procés, que es deia “hem de marxar d’Espanya”, “és l’hora dels adeus”, “hem de marxar d’Espanya”. Una mica com si tu t’estiguessis divorciant i marxessis tu de casa. I és a l’inrevés: nosaltres som a casa, són ells els que n’han de marxar. Fora Espanya és una manera d’autocentrar el discurs independentista i també de veure la feblesa d’Espanya. Perquè si tu dius que has de marxar, és com si diguessis que ells són els propietaris i que et toca marxar. I si dius “fora”, el que dius és que ells són els invasors i que han de marxar. Quan tu veus la realitat així, veus molts llocs on pots fer fora Espanya.
Per exemple, pots tenir un ajuntament mitjà del país que de cop i volta decideixi que no signarà contractes amb cap empresa que no tingui una política lingüística de país lliure. Això sol ja és començar a fer fora Espanya del país. Quan nosaltres presentem una ILP al Parlament de Catalunya que farà fora Renfe de Catalunya, si s’aprova, això és fer fora una de les empreses més importants d’Espanya de Catalunya. És fer fora Espanya de Catalunya. Aquest és el motiu de fons. Ara, nosaltres som putaespanyistes il·lustrats. És una manera de dir que el nostre rebuig frontal cap a Espanya no admet negociacions: quan tu insultes algú, és una manera de dir-li “no vull entrar en una negociació amb tu”. I diem que és il·lustrat perquè fem la feina d’estudiar de quina exacta manera l’Estat està ofegant-nos i escanyant-nos a cada passa. Però el nostre lema és Fora Espanya i hem de donar-li a la gent el coratge, que el que hem de fer és fer fora Espanya de la nostra vida.
La seva proposta és no a tot el que vingui d’Espanya?
Tret de si decideixen marxar, sí. Aleshores els aplaudirem.
Però al Congrés també hi ha polítiques, per exemple, habitatge. Com es posa a la balança tot això?
És molt bona pregunta. Té dues respostes. La primera és que si depèn del nostre vot, no hi ha govern. I, per tant, totes aquestes lleis no existeixen. Hi ha eleccions anticipades, tornem-hi, tornem-hi, tornem-hi sempre fins que acceptin que estan governant-nos sense el nostre consentiment. Si no depèn del nostre vot, tampoc hi ha aquest dilema. Si hi ha una majoria absoluta de PP i Vox, és una majoria absoluta que és igual que nosaltres votem a favor o en contra d’un decret, perquè és una majoria absoluta. Per tant, en aquest escenari la nostra tasca no serà la de votar en contra o a favor d’un decret. La nostra tasca serà fer servir el faristol del Congrés per activar i parlar amb les bases de l’independentisme. Perquè en la política hi ha una dimensió que és l’autoritat i una altra dimensió que és la coordinació col·lectiva, la coordinació de la gent. Aquestes dues coses estan en tensió. L’autoritat és creure’t que et poden donar ordres i les has d’obeir, i el fer fora Espanya també vol això, trencar amb aquesta ficció d’autoritat.
I hi ha una altra part de la política que és coordinar la gent per fer coses. Si tu tens les AFAs coordinades, és igual què diuen els tribunals sobre la llengua a l’escola. Coordinar la gent costa molt. Costa molt arribar, costa molt explicar-nos, conèixer-nos, escoltar-nos. El Congrés dels Diputats és el lloc que les lleis preveuen perquè tu puguis parlar amb la ciutadania i explicar-li què ha de passar i què està passant, informar-la d’allò que el sistema no vol que sàpiga. Per tant, en un escenari, si depèn de nosaltres, anem a la inestabilitat d’Espanya. En l’altre escenari, que anem a un escenari de lluita contra l’Estat, d’atacar l’Estat, necessitem tot l’armament possible i poder-lo articular des del Congrés dels Diputats. La pregunta que els estem fent als catalans independentistes és: en cas que hi hagi una majoria absoluta de PP i Vox, qui vols que els hi planti cara des del faristol? Míriam Nogueras? Gabriel Rufián en castellà? O nosaltres, que som l’independentisme dur i putaespanyista?
Vostè creu que pot fer-ho millor que Miriam Nogueras i Gabriel Rufián?
No és perquè jo sigui millor que ells, sinó perquè ells han renunciat a les idees que la gent vol: que la gent ha defensat a la seva vida, als seus espais d’associació, durant el Primer d’Octubre, durant quinze anys. Han decidit deixar de defensar-les. Si ells les defensessin, potser ho farien millor que nosaltres; potser són més hàbils, més simpàtics, més articulats, potser saben fer millors vídeos a TikTok. Però és igual, perquè no ho estan fent.
Alhora no existiria si ho estiguessin fent bé?
Si ells ho estiguessin fent bé, no tindríem cap problema a col·laborar amb qui fos, com vam fer quan pensàvem que el país s’estava articulant per fer la independència. Som zero sectaris. Som nacionalistes pragmàtics. Si ets més de centreesquerra, però creu que una política de centredreta en un determinat tema molt concret ajuda a l’alliberament del país, t’ho menges. I si ets més aviat de centredreta i hi ha una política aterrada que és més aviat de centreesquerra que beneficia la llibertat del país, també te la menges. Som aquesta gent. Per tant, igual que abans del Procés, jo personalment i molta de la gent que hi ha a Alhora –que hem estat polititzats durant molts anys a les bases–, vam ajudar la gent de Junts –del PDECat i de Convergència–, vam ajudar la gent d’Esquerra Republicana, vam ajudar la CUP. Vam estar presents sempre que se’ns va demanar.
Tu no tries el lloc que el país et dona per lliurar la batalla. Això no ho tries tu, això ho tria el país. A mi, si m’haguessin deixat triar, jo ja sé quin lloc voldria en la batalla, però el país m’ha donat un lloc, ens ha donat un lloc fora del Parlament. Som extraparlamentaris. Tu només pots triar si vols servir o no vols servir. I nosaltres hem dit: volem servir. El país ens ha col·locat fora del Parlament. Quina feina s’ha de fer fora del Parlament? S’ha de fer la feina que estem fent: anar a tot arreu, parlar amb la gent, posar en contacte la gent, parir idees noves, dir la mena de coses que no es poden dir quan estàs agafat pels bancs, pels mitjans, pel sistema o per la por de perdre la cadira.
Recuperar l’autoestima?
També. Ara m’obligues a fer de filòsof i això és electoralment tòxic, però una de les coses del discurs de l’autoestima que jo crec que és problemàtica és que està canviada la direcció causal. Molta gent creu o vol fer creure que si millores l’autoestima, milloraran les coses que fas. Hi ha una part que això és cert si tens una idea tòxica de tu mateix, però en realitat l’autoestima és fruit de les coses que fas, i no a l’inrevés. Si comencem a fer les coses bé, és fàcil sentir-se orgullós d’algú que fa les coses bé. És igual que l’equip sigui petit, és igual: si tu fas les coses bé, la gent s’estima les coses que fa i el país que hi ha al darrere.
I tornar al carril del 2017?
Aquell carril era un carril que no portava enlloc, o sigui que no. Ha de ser un carril millor.
Reformular aquell carril?
No ho sé, les metàfores les he de rumiar perquè no sé si tenen trampa. No sé, fer la independència. No cal tampoc fer gaires metàfores: volem fer la independència. La independència és una cosa que es pot fer. L’altra gran cosa que durant deu anys ens han ficat al cap és que no es pot fer, que és impossible. Si fins i tot és impossible el traspàs de Rodalies, com no ha de ser impossible la independència? I nosaltres creiem que és possible, que s’ha de fer i que hem de col·locar totes les peces les institucionals i les extrainstitudionals encarades a fer la independència.
I s’ha de fer amb Junts, Esquerra, la CUP i, fins i tot, Aliança?
S’ha de fer. Nosaltres sempre diem el mateix: amb qui volem pactar és amb els electorats de tota aquesta gent. Volem pactar amb l’electorat d’Aliança, volem pactar amb l’electorat de Junts, volem pactar amb l’electorat d’Esquerra, volem pactar amb l’electorat de la CUP. Pactar amb ells pot voler dir que vinguin a fer política amb nosaltres, que militin en els nostres espais o que s’articulin en els seus propis espais i després busquem la manera d’entendre’ns, o que arrosseguin els seus espais polítics a ser partits independentistes que prioritzen la llibertat del país per davant d’altres coses que fan tots aquests espais polítics que perjudiquen el país.

Estem gairebé a la meitat de la campanya. Per què han apostat per una campanya centrada en xarxes socials?
Perquè volem parlar amb la gent. I la gent estem pendents de les xarxes socials, consumim vídeos, ens els passem per WhatsApp, i és una campanya que funciona, que estem arribant a la gent. I durant dos anys hem fet la campanya de picar pedra poble a poble, municipi a municipi, ciutat a ciutat, i ara hem posat tota aquesta gent al servei d’expandir el missatge. Ara la gent està mirant la política. La política és un mercat que existeix durant les eleccions, i entre eleccions tothom està pendent d’altres coses de la seva vida, menys la gent que milita molt. Doncs tu has d’aprofitar els moments que no hi ha eleccions per construir els fonaments del que voldràs fer, del que vols dir, per escoltar, per reunir-te amb experts, amb associacions, amb afectats. I aleshores, quan venen les eleccions, és el moment que has d’agafar tot això que has après i has d’agafar un gran megàfon i has de parlar ben fort. Doncs ara mateix el megàfon més barat, efectiu i accessible són les xarxes socials. I a més crec que ho hem fet bé. Un noi que venia de les Terres de l’Ebre en un míting a Reus em va dir: “M’ha agradat molt escoltar-vos perquè dieu el que jo penso, però d’una manera ampliada. Ho dieu amb altres paraules, amb altres exemples, i això a mi em dona esperança, perquè vol dir que les meves intuïcions es poden aterrar en altres coses”. Doncs aquesta és la idea de la campanya.
Durant aquesta campanya, van treure un vídeo fet amb intel·ligència artificial, on hi havia Lluís Maria Xirinacs. Entén la crítica que hi ha hagut?
No és exactament un vídeo fet amb intel·ligència artificial, és un mem. És un mem que existeix des de fa molts anys i que és molt conegut, que l’ha fet servir molta gent, i que expressa una relació de deixeble a mestre: el mestre ensenya a ballar el deixeble. I el que s’intenta dir és que el mestre ensenya al deixeble a deixar-se anar, a no tenir por. I la gent d’una certa generació avall el descodifica, coneix el mem i el descodifica molt ràpidament, però molta d’aquesta gent no sap qui és Xirinacs. I volíem que la gent que coneix el mem, però no coneix Xirinacs conegués Xirinacs. I aleshores, les crítiques… hi va haver molts elogis també, el que passa és que depèn de la xarxa social. A Twitter, que és una xarxa molt verbal i on els partits estan molt organitzats per generar falses indignacions, va haver-hi un punt d’excitació d’això. En canvi, a Instagram o a TikTok va ser un mem molt ben acollit i molt celebrat. Però evidentment que s’entén, perquè Xirinacs és una persona molt important d’aquest país. És una persona que, a més a més…
És una persona oblidada?
És una persona que la política va oblidar en vida, va ignorar en vida i ha oblidat en la seva mort, clarament. Però la gent d’una determinada generació el recorda, el venera, perquè representa una forma de no cedir que per a nosaltres és inspiradora. Xirinacs és l’autor de La traïció dels líders, un llibre importantíssim que tothom que vulgui fer activisme en aquest país o política i tingui trenta anys hauria de llegir. És un llibre que t’explica exactament la mena de traïció que hem viscut nosaltres el 2017, amb uns altres actors. I és algú que es va enfrontar a tothom des de la profunditat i la serenitat. Volíem explicar això. Volíem que la gent, sobretot la gent jove, descobrís Xirinacs. Aleshores, aquest mem ens va servir perquè hi hagués tot de gent mirant-nos, i quan ens estaven mirant vam poder ensenyar qui era Xirinacs. I aleshores, la gent que va sentir que era una falta de decòrum respecte de Xirinacs, ho entenc perfectament i simpatitzo cent per cent. Esperem que després de veure els altres vídeos que hem fet –que crec que no hi ha cap altre polític o partit polític a Catalunya que hagi fet un homenatge tan sentit al que significa Xirinacs pel país— ho entenguin. I crec que això ens ha arribat: gent que el primer cop va dir “què és això?” i en el segon va dir “gràcies”, perquè ara doncs el meu nebot o el meu net… Vam estar discutint sobre si el mem era o no era no sé què, i ara resulta que has presentat algú que el país necessitava.
I què els ha portat a reivindicar la figura de Xirinacs?
Posant-me més personal, més individual. El mem volia dir que a mi m’agradaria aprendre coses de Xirinacs. Xirinacs es dedicava al mateix que jo: era filòsof, era doctor en filosofia. Crec que la seva tesi doctoral la va dirigir Jordi Sales, que és el nebot de Joan Sales. I quan es va deixar morir, jo aleshores era un joveníssim columnista al diari Avui. I allà és quan el vaig descobrir. A casa se n’havia parlat sempre, perquè era de la seva tradició, però vaig fer una columna en què qüestionava una part de la seva nota de comiat. Quan ell deia “avui la nació esdevé sobirana absoluta en mi”, que és el tancament de la carta. Jo aleshores tenia divuit o vint anys, i em va enervar.
Per què?
Perquè jo volia celebrar la vida. I la idea que un deixar-se morir podia fos un acte de sobirania em revoltava. Em semblava que era el contrari del que jo volia que l’independentisme…
Són moments vitals molt diferents.
Clar, jo tenia dinou anys i ell en tenia setanta-cinc. Ara ho entenc perfectament, però en aquell moment saps quan escrius una cosa i fins que no la publiques no t’adones que no hi estàs d’acord? Doncs jo vaig fer un article que ara l’he revisitat arran de fer aquest mem, i és un article que és superexplícit: “els que no volem ser espanyols…”. O sigui, que sembla el mateix que estic dient. És molt molt independentista, és molt reverencial amb Xirinacs, i hi ha un punt de dol enfadat. Hi ha un punt de “no puc defensar la bandera de deixar-se morir com a acte de sobirania”.
Per què? Li va semblar una rendició?
No ho dic a l’article com a tal, i crec que en aquell moment vaig fer expressament de no dir-ho. Era un qüestionament de fons de dir: hem d’apostar per la vida, fins i tot si és bruta, si és acomodatícia, si a vegades és menys pura. Hem d’apostar per la vida: Catalunya ha d’apostar per la vida. Però han passat els anys i he retornat molt jo a això de Xirinacs. He retornat a llegir els seus llibres, he parlat amb gent que l’ha tractat, li tinc molta admiració. I aleshores, per a mi ha estat una mena reconciliació amb Xirinacs. Anar al monòlit a gravar el vídeo per a mi és dir: “T’entenc, entenc què volies dir, entenc que tu dominaves la teva vida de principi a fi”. I això és molt personal, però jo crec que forma part del que volíem fer.
En aquesta campanya, una altra de les coses que han fet és un vídeo que va transformar el lema del cartell de Gabriel Rufián del Defensa’t a Ataca. No és donar un focus al candidat d’Esquerra?
No crec que nosaltres siguem la causa del seu focus. Hi ha una part de la campanya, i això també ho pots veure en el vídeo que vam fer del Reina Sofia en resposta al vídeo de Pedro Sánchez sobre el Guernica, que nosaltres som partidaris de la conversa oberta, del debat obert. Espanya és un dels estats on hi ha una anomalia més gran pel que fa al tractament dels extraparlamentaris. No hi ha cap altre país del món de les democràcies liberals en què hi hagi una dificultat d’accés tan gran a l’espai públic i polític de les forces que s’organitzen per muntar nous projectes polítics. Quan ens vam presentar el 2019 a les eleccions municipals, a un debat que em van convidar al Col·legi d’Arquitectes, jo era davant d’una terrassa estudiant-me la lliçó abans d’entrar i va passar Manuel Valls. I es va asseure davant meu i em va dir: “Et posaré a les meves memòries, perquè no entenc per què no estàs en els debats a la tele. A França estaries en els debats a la tele. Per què no pots ser-hi? Has guanyat el dret a formar part d’aquesta conversa, has demostrat que tens una cosa a dir i que tens gent darrere que vol que la diguis”.
I per què això?
I aquí hi ha aquesta paranoia que els extraparlamentaris no poden participar de la vida periodística o pública, fins i tot s’estén a la societat civil. Hi ha un grup, una associació de no sé on que munta un debat i no et convida perquè ets extraparlamentari, com si estiguessin lligats per una llei. I aquesta llei és una llei fruit del franquisme. Els franquistes van crear unes lleis electorals que fan molt difícil entrar i que fan molt difícil participar en la conversa. Aleshores nosaltres volem debatre amb els altres perquè creiem que és en benefici de tothom. Aleshores hem entrat en conversa amb Pedro Sánchez amb aquest vídeo, i hem entrat en conversa amb la campanya de Rufián amb aquest altre, on vam anar a gravar un vídeo al carrer de Junqueras per explicar una anècdota de la guerra de Successió en què la gent, en comptes de tenir una actitud defensiva, va tenir una actitud ofensiva.
És molt important entendre això, perquè l’actitud ofensiva engendra coses en el futur. Tu pots arribar a la final de la Champions i la pots perdre. Això passa. Però tu no pots sortir a defensar. Has de sortir a atacar, perquè quan surts a atacar, els teus fills, els teus nets, els teus besnets, tres-cents anys després, encara estan parlant de tu, encara estàs existint en la memòria col·lectiva, en la capacitat de fer política. Rufián s’equivoca. Esquerra Republicana s’equivoca. Estan rendint el país. Aquest Defensa’t, aquesta actitud defensiva, és una forma de rendició. I algú els ho ha de dir, i com que no els ho diu ningú, doncs ho diem nosaltres.
Diu que Esquerra s’equivoca, i Junts?
Molt. Tots dos. Nosaltres no fem diferències en això. Queda una setmana de campanya i tenim arguments de sobres per qüestionar el que ha fet Junts en aquesta legislatura. Aquesta legislatura és una legislatura en què a Catalunya ha desaparegut no ja la independència, sinó que Catalunya ha desaparegut de totes les prioritats de l’Estat. No han aconseguit ni tan sols ser a la conversa. Ara fa res han fet fora el president de Renfe i d’Adif. En el seu comiat, el president de Renfe no va mencionar res de Rodalies a Catalunya. En el seu informe de gestió no existim. Aquest ha estat el pitjor any de Rodalies de tota la història. I aleshores, Junts és corresponsable amb Esquerra Republicana de la investidura de Pedro Sánchez. La relació entre els polítics catalans i els polítics espanyols és tan tòxica que quan els polítics espanyols enganyen els polítics catalans, si és que es pot dir engany, són els mateixos partits catalans els que tenen motius per venir a l’electorat a explicar-li que en realitat sí que han complert. O sigui, la mentida, qui la trasllada a la població és el propi enganyat. És impossible fer política així.

L’amnistia és una derrota de l’Estat espanyol?
L’amnistia és una cosa que l’Estat espanyol necessitava. Això que dic ara i que ara desenvoluparé, vull deixar clar que ho vam dir en aquell moment. L’Estat espanyol s’havia ficat en un problema, que era la repressió dels polítics catalans i la sensació que tenien una policia a dins de l’Estat que s’havia deixat anar d’una manera impròpia d’un país de la Unió Europea. No era un problema molt gran en el sentit que augurés la fi de l’Estat, però quan tu treballes en les relacions internacionals, tothom explota les teves febleses. Tu vols col·locar un jutge al Tribunal Europeu de Drets Humans, tu vols col·locar el teu comissari de policia en la coordinació de l’Europol, tu vols col·locar un ministre perquè sigui de la Comissió Europea, i en aquestes negociacions totes les coses que tu fas i ets entren a dintre de la balança. I Espanya havia perdut molt marge en les seves relacions internacionals, contractes internacionals, multinacionals, etcètera. Necessitava solucionar aquest problema: era un problema d’imatge greu.
La manera de fer això era enviar el senyal que la situació a Catalunya s’havia pacificat d’una manera conciliada. Aquest era l’objectiu que tenia Pedro Sánchez, i a fe de Déu que ho ha aconseguit. I per fer-ho li calien dues coses: una, amnistiar els polítics catalans, i l’altra, amnistiar els policies. Tenia un problema greu de policies encausats a Espanya. Tenia un problema d’un sistema judicial que se n’havia anat per la via salvatge. Era l’Estat el que necessitava l’amnistia. Som nosaltres que hem amnistiat l’Estat, i no l’Estat a nosaltres. Ja vam dir en aquell moment, que l’incentiu del PSOE és aprovar l’amnistia ara i no aplicar-la als polítics catalans fins a l’últim minut de la legislatura. I ho han fet quan ja està la situació pacificada, quan ja Salvador Illa governa Catalunya, ja han fet fora Pere Aragonès, ja no sé què, ja tothom està tranquil, aleshores amnistien la bèstia grossa suposada del conflicte internacional, que ara ja el seu impacte en els mitjans internacionals ha anat de baixada perquè ja no es viu com un conflicte que sigui un problema de ningú. Per tant, Esquerra i Junts han amnistiat Pedro Sánchez, han amnistiat el Pegasus, han amnistiat els policies de l’U d’Octubre, han amnistiat els jutges que els havien condemnat, han amnistiat els polítics que van aplicar el 155.
Hi hauria votat en contra?
No s’hauria produït mai aquesta circumstància. No s’hauria produït mai. En el cas de cedir, hauríem anat a eleccions anticipades.
I si no hagués depès de vostès?
És igual, no té cap rellevància. Però fixa’t en noms com els encausats al cas Judas, un dels quals tanca la nostra llista a Barcelona, el Xevi, molt important. O el Roger Español, que ha signat el manifest demanant el vot per a nosaltres. O Josep Costa. Aquestes tres persones no han acceptat mai el marc de l’amnistia. Sempre han combatut retòricament, en les seves accions, el marc de l’amnistia. Josep Costa es nega a acceptar l’amnistia perquè no admet que s’hagi comès un crim al seu entorn. Roger Español és l’únic dels 1.066 ferits del Primer d’Octubre que continua amb una causa oberta i encara ara corre el risc que, segons com acabi aquella sentència, sigui una sentència amnistiable, i està fent l’impossible perquè els policies que li van treure un ull no puguin ser amnistiats. La gent que no s’ha rendit és la gent que rebutja l’amnistia.
Queda una setmana per al 29-N. Veu possibilitats d’aconseguir aquest escó?
Cinquanta mil signatures, cent mil vots. Aquest és el nostre objectiu per a la segona setmana. Vam presentar una iniciativa legislativa popular al Parlament de Catalunya per fer fora Renfe de Catalunya. No hi ha cap impediment legal per fer-ho; només s’ha d’aprovar. Val a dir que ara que altres partits s’han sumat a això, estem molt contents que ho hagin fet…
Ho diu per Junts?
Estem molt agraïts a Junts que s’hagi sumat a la campanya de Fora Renfe, perquè necessitem que els partits s’hi sumin i vol dir que estan canviant de mentalitat. Podrien haver-ho fet en qualsevol moment dels últims quinze anys, perquè els partits polítics, quan volen fer una modificació legal, no han de fer una ILP: només cal que la facin. Han governat el departament d’infraestructures durant molts anys. Molt bé, tothom té dret a canviar d’opinió. Han canviat d’opinió, ens donen la raó, benvinguts, estem molt agraïts. Sobretot estem agraïts a tota l’altra gent del món associatiu, del món de l’activisme, que ens han donat suport durant molts mesos, en els últims deu mesos, i han fet possible que això passi.
I què passa?
Ara, a la web de Fora Renfe hi ha aproximadament unes 46.000 o 47.000 persones que hi han donat el seu suport explícit, que es comprometen a signar aquesta ILP. Hi ha set mil voluntaris que s’han presentat per recollir físicament aquestes cinquanta mil signatures. El nostre objectiu per a aquesta setmana és arribar als cinquanta mil suports, que són els mínims que caldrà per presentar la ILP. En volem molts més, perquè no n’hi haurà prou: caldrà pressionar molt. Val, cinquanta mil signatures, cent mil vots. Això és el que nosaltres volem per a aquesta segona setmana.
I ho veuen factible?
El que ha passat fins ara, la primera setmana, ens ha col·locat en el millor dels escenaris possibles. Les mètriques que nosaltres movem per intentar saber si el nostre missatge està penetrant, totes són de l’escenari optimista: hi havia l’escenari optimista, l’escenari moderat i l’escenari pessimista, i estan totes en l’escenari optimista. Per tant, vol dir que continua sent difícil perquè el sistema està dissenyat perquè sigui difícil, però és possible. I és possible d’una manera que no havia estat possible en cap de les eleccions anteriors. Jo crec que això vol dir que hi ha alguna cosa està passant en la mentalitat de la gent. Quin és el nostre principal amic o enemic? No és Junts, no és Esquerra, no és el PP; el nostre principal enemic és la visibilitat. Que la gent no sàpiga que existim, perquè a nosaltres sí que ens han fet un cordó sanitari, i no l’escenari amb focus i brillantina que han fet a altres.
Per tant, entenc que aquesta segona setmana de campanya serà una combinació de preparar la recollida de signatures amb l’esprint final per a la campanya.
La recollida de signatures no pot començar fins que el Parlament no aprovi el text. Però logísticament això és una cosa molt complicada perquè s’han de recollir cinquanta mil signatures d’una manera que s’han de complir requisits legals, i per tant s’ha d’organitzar molta gent. Som gent molt bona, som activistes que estem molt bregats en organitzar coses amb molta gent. Aleshores, aquesta segona setmana de campanya, que tenim tota la gent mobilitzada perquè és campanya electoral, és el moment d’aprofitar aquest moment per organitzar la gent, organitzar les tropes per recollir les signatures. La recollida física dependrà del Parlament, perquè a vegades els tempos no són tan ràpids com haurien de ser. Però si és ràpid, la setmana després de les eleccions ja podrem començar.

