Durant el 2023, a la ciutat de Girona es van aturar 141 desnonaments, i es preveu que el parc públic d’habitatge controlat pel consistori, dirigit per Guanyem, sumi més de mig centenar de nous actius durant els pròxims mesos. Lluc Salellas, el cupaire que ostenta el bastó de comandament de la ciutat -el càrrec electe de més envergadura dins l’orgànica de la CUP- fa bandera de la feina feta en la campanya del 12-M, com qualsevol administració. Per a Salellas, però, l’aplicació de mesures concretes és un resultat d’un procés polític gairebé tan rellevant com els horitzons que cerca: “Una política de proximitat que canvia la vida de les veïnes”, argumentava el batlle a l’acte central dels anticapitalistes, celebrat a la Plaça de Catalunya de la ciutat que governa. Malgrat el retrocés general patit en el cicle electoral del 2023, els anticapitalistes han centrat la campanya al Parlament a reivindicar el seu fonament territorial; i de la gestió que aquest fa allà on té pes. “Hem volgut demostrar que moltes vegades se’ns caricaturitza, però s’han aconseguit moltes coses gràcies a la CUP“, expliquen a Món Economia fonts de la formació.
A primera vista, el calendari d’actes polítics i mítings de l’esquerra independentista durant la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya revela una preferència per les viles i comarques on la CUP va sortir triomfadora a les municipals del 2023. Un partit fort, revelen les mateixes veus, sol correspondre’s amb un teixit associatiu potent -la corretja de transmissió social, i sovint la pedrera, dels cupaires enganxada al territori-. L’estranya tria per a l’obertura de la cursa cap als comicis, Olot, respon precisament a aquesta lògica: amb quatre regidors, els anticapitalistes van arribar a disputar la batllia de la capital garrotxina a Junts, després que els postconvergents perderen una majoria absoluta patrimoni del seu espai. El líder partit al consistori, Jordi Gasulla, va fer de mestre de cerimònies en una ponència especialment arrelada a les lluites ecologistes i per l’habitatge. A Girona, el mateix Salellas va ser el plat fort d’un acte central de campanya que es va fer per primer cop des de l’entrada del partit al Parlament fora de la regió metropolitana de Barcelona.
Com aquests, tants exemples: a Tàrrega, on els cupaires van aterrar de la mà de la que fora diputada al Parlament i al Congrés dels Diputats Mireia Vehí, l’esquerra independentista va disputar la segona posició a les eleccions a ERC per darrere de Junts, intractable a la comarca, i formen part del govern municipal; mentre que el retrocés a Mataró no va impedir que l’acte del Maresme estigués presidit per la regidora d’Arenys de Mar Pat Sillah, un dels perfils amb més potencial del partit al nord de la regió metropolitana -el catorzè nom de la butlleta electoral que encapçalen Laia Estrada i Laure Vega-.
Des del partit reivindiquen una “feina a foc lent” que emergeix durant la contesa nacional: els anticapitalistes plantegen el 12-M, així com altres cites amb les urnes catalanes, com el final d’una cadena de mobilització que culmina amb la política electoral. “Es treballa durant quatre anys per anar construint moviment”; un moviment que, a parer seu, atorga certes garanties electorals. Així, a contracorrent de formacions que trien intensificar les seves campanyes allà on són més dèbils, la CUP fia una bona ràtio dels resultats al municipalisme. El politòleg de la UAB Marc Guinjoan comparteix l’estratègia: el municipalisme és “d’on beu la CUP, on guanya credibilitat”. Les candidatures d’escala nacional són “una via estratègica”, llegeix l’expert, que sorgeix de i a la vegada sublima totes les dinàmiques territorials de les assemblees.
Entre el discurs de Lleida i el de Molins
Una campanya d’àmbit nacional, o com a mínim de tot el Principat, posa la CUP, de seu, en tensió: l’estratègia, el discurs, fins i tot una proposta estètica unitària ha d’encaixar amb els centenars d’assemblees locals que, tot i regir-se pels mateixos principis, conserven les dinàmiques, prioritats i mesures pròpies de cada comarca i vila catalana. Aquesta lògica de l’arrelament, alerta Guinjoan, pot arribar a suposar un problema per als continguts programàtics de l’esquerra independentista, atès que les formes “de Girona no tenen res a veure amb les de Santa Coloma de Gramenet”. “Posen èmfasi en qüestions diferents, i això pot ser que confongui l’electorat”, afegeix l’expert. Des de la formació, però, veuen aquest atzucac com un actiu. L’aterratge als municipis on la Candidatura ja té força, de fet, busca harmonitzar la melodia del Parlament amb la dels pobles. “No és el mateix la CUP de Figueres, que Vallfosca, que Vilafranca del Penedès”, reconeixen veus internes; si bé la presència de les cares visibles de la formació a Barcelona allà on hi són els moviments socials ajuda a tancar les possibles escletxes. “Si ens veuen pels pobles, és més fàcil que es faci la connexió”, argumenten fonts cupaires.
El trencaclosques discursiu de les esquerres catalanes, doncs, ofereix una imatge completa quan es mira en gran angular -el cèlebre “independència, socialisme i feminisme” que fa anys que informa totes les decisions cupaires-, però obliga a identificar i encaixar peces si es baixa la vista a cada poble. En una campanya altament mediatitzada, la formació es troba en el compromís d’establir una pluralitat d’arguments que els permeti operar amb solvència al debat de la televisió pública, però també davant d’un col·lectiu social a qualsevol cantó del país. Sense anar més lluny, el focus de les intervencions dels candidats a Molins de Rei, al cor del Baix Llobregat, van apel·lar a una classe treballadora industrial, i a les seves expressions organitzades més històriques -casals, ateneus i solidaritats obreres pròpies dels marges de la metròpoli-; mentre que a Ponent o a les comarques gironines, la redistribució de la terra i els greuges de la pagesia fan de fil verd del programa. Obrers i camperols.
La tensió de les cares noves
Lluny de la pulsió dels grans partits de passejar els seus líders, fins i tot els madrilenys, pel territori a la cerca del vot -Alberto Núñez Feijóo i Íñigo Errejón van lluitar per l’atenció dels electors la mateixa tarda a la capital del Maresme, a pocs carrers de distància; mentre Pedro Sánchez ha acompanyat Salvador Illa arreu del país després de les seves cinc jornades de reflexió-, la CUP opta per posar en primera plana “aquells amb qui la gent es troba cada dia”. “Qui referenciarà més la gent del Maresme -qüestionen des del partit-, una candidata nacional o una regidora d’Arenys?”. Les rutines col·lectives dels anticapitalistes serveixen, a parer de la formació, per comptar amb una munió de perfils capaços arreu de Catalunya que fan de corretja de transmissió -en ambdós sentits- entre comarques i parlament. Les veus expertes, però, dubten de l’eficàcia d’aquesta aproximació. Guinjoan, de fet, recomana “cares conegudes, repetitives, amb prestigi, amb atractiu”. El politòleg reconeix el valor de l’aproximació localista del partit, però crida a equilibrar les dues ànimes; atès que “fins i tot amb líders clars, el discurs pot ser prou diferenciat” per operar sobre els mateixos pilars tant a Sant Adrià del Besòs com a la Seu d’Urgell.
Guanyant i perdent vots
El politòleg, en aquest sentit, concedeix que les orgàniques “paral·leles” entre municipis i Parlament “es complementen discursivament”. La relació, però, no és tan fàcil de fer pel que fa als resultats electorals. “Se’m fa difícil dir si, empíricament, ajuda als seus resultats”, dubta. Les mateixes fonts cupaires, però, reiteren que les tasques de govern i mobilització locals són de seu un actiu electoral. A les eleccions municipals del 28M, els anticapitalistes van guanyar en percentatge de vot, si bé la xifra enganya: en un any de pandèmia de baixa participació, un electorat mobilitzat com de l’esquerra alternativa va sortir amb més normalitat que altres espais demogràfics. Així, malgrat escalar un punt percentual sobre el conjunt dels sufragis emesos, van perdre poc més d’una vintena de regidors -de 335 a tot el país a uns 315-. La seva distribució, però, ser similar: van sortir de les urnes el 2019 amb poc més d’una vintena d’alcaldies, i actualment n’ostenten fins a 25.
El bon rendiment a les comarques gironines -amb la capital en mans de Salellas i Guanyem Girona, però també amb places rellevants com Celrà o Sarrià de Ter- té un encaix complicat amb les perspectives per al 12-M: si ara fa tres anys tant Dani Cornellà com Montse Vinyets van entrar còmodament a l’hemicicle, ara el segon escó per la demarcació balla, i molt, atenent les darreres enquestes territorials. A Ponent, on els cupaires compten amb responsabilitats a Solsona o Tàrrega -com a regidors de govern a través de pactes amb qui ostenta l’alcaldia- l’escó que fins ara ocupava Nogay Ndiaye oscil·la entre Bernat Lavaquiol i l’extrema dreta espanyolista, mentre que al Camp de Tarragona l’entrada de Sergi Saladié també està en qüestió. Barcelona, on el partit va concentrar fins a quatre diputats el 2021, serà un camp de batalla complicat: Estrada i Vega semblen tenir assegurat l’escó; i la número 3, l’exregidora de Ripollet Pilar Castillejos, té números també per accedir a la Ciutadella. El damnificat seria el quart de la llista, el diputat sabadellenc Xavier Pellicer. Val a dir que, segons els darrers trackings publicats per Vilaweb, la diferència entre la desfeta i un aprovat solvent estaria en un grapat de vots, atès que l’entrada per fins a tres demarcacions es decidiria per escasses dècimes. Veus cupaires lamenten que “el moment de desmobilització” actual, incomparable al cicle 2015-2017, els pugui ancorar. Caldrà veure, amb tot, si -com teoritzaven- jugar de local serveix per tirar endavant l’eliminatòria.
