Antoine Parra (Capmany, Alt Empordà, 1960) és l’alcalde d’Argelers (Catalunya Nord) pel Partit Socialista des de l’any 2016 i fill de pares d’origen andalús, que van passar una temporada al poble de l’Alt Empordà on ell va néixer abans de traslladar-se a la Catalunya Nord, on es van establir a Sant Llorenç de Cerdans, un poble de muntanya. Parra, mestre de professió, se sent un polític compromès amb la llibertat, la igualtat, la fraternitat, els valors de la República francesa. I justament, com admet en aquesta entrevista amb El Món, són aquests valors els que justifiquen que l’Ajuntament hagi llogat l’Espai Jean Carrère a Junts per Catalunya perquè el president a l’exili Carles Puigdemont pugui fer la seva campanya per a les eleccions al Parlament del pròxim 12 de maig. “La democràcia no té res a veure amb prohibir la paraula”, subratlla. D’altra banda, també comenta l’impacte que ha tingut que més de 10.000 persones es desplacin al municipi durant aquests dies, la seva relació amb el president a l’exili, la vinculació de la Catalunya Nord amb el que ells anomenen “la Catalunya del sud” o l’anhel dels catalans de poder decidir lliurement el seu futur.
Junts i Puigdemont estan celebrant durant aquests dies la campanya a l’Espai Jean Carrère. Li han cedit l’espai gratuïtament?
Ha de pagar el lloguer de la sala, però li fem molt bones condicions. Fem pagar perquè no hi hagi cap dubte entre la població que és un acompanyament de l’alcalde d’Argelers cap a Puigdemont. Així les coses es fan amb transparència, però el que demanem és estar bé.
Com va anar? Puigdemont es va posar en contacte amb vostè?
Junts i Puigdemont buscaven una sala que pogués acollir centenars de persones, més de mil persones. I la sala que tenim aquí, a Argelers, compleix aquestes condicions. A més, Argelers és un poble que està a prop de la frontera i és molt accessible des de la Catalunya sud. I, el que és més important és que Argelers té una història amb Espanya i amb Catalunya, sobretot amb la retirada. A Argelers van venir milers, milers i milers, centenars de milers de republicans espanyols que fugien de Franco. Argelers té una història, té un passat, i el seu nom ressona en la memòria dels catalans. Per això va escollir Argelers. M’ho va venir a demanar. I també crec que amb la història d’Argelers, la història de la retirada, jo em vaig sentir obligat a donar la paraula a Carles Puigdemont.
Puigdemont ha fet referència al fet que compleixen les normes que els demanen. Quines són aquestes normes?
Són normes de seguretat. Seguretat per a l’accés a la sala i per evacuar el recinte en cas d’incendi. En el cas que passi alguna cosa, la gent ha de poder evacuar el lloc fàcilment. Ells mateixos han de garantir la seguretat de l’esdeveniment. Així és que tot això ha estat estudiat i la instal·lació dintre de la sala ha estat estudiada també perquè la gent pugui moure’s, que no hi hagi cap cosa que pugui destorbar el funcionament de la sala.
Durant aquest temps ha tingut relació amb ell?
L’he vist alguna vegada, perquè jo m’interesso pel que passa a la Catalunya sud. Però no soc especialment proper a Carles Puigdemont. No tenim una relació estreta.
Aquesta idea d’acollir d’Argelers Puigdemont i a la seva formació entra en els valors de la República francesa?
Sí, absolutament. Aviat se celebraran unes eleccions molt importants a Catalunya i Carles Puigdemont, que és candidat per un partit, per unes idees, no es pot explicar al seu país, no es pot explicar a Catalunya. Un polític com jo no és demòcrata si no accepta que Carles Puigdemont es pugui explicar, o si accepta que no es pugui explicar. Això no ho puc entendre si soc un demòcrata. Puigdemont ha de poder exposar les seves idees. Però és que també hi ha milers i milers de persones que volen que Puigdemont vehiculi les seves idees. És una resposta democràtica a tota aquesta gent, perquè la democràcia no té res a veure amb prohibir la paraula.
Mentre l’esperava he vist l’emblema de la ciutat i el seu lema,”Qui s’hi acosta, té resposta”.
Sí. Aquest és el lema de la ciutat. Vol dir moltes coses aquest lema. Si t’hi acostes com un enemic, tindràs resposta, i si t’hi acostes sent amic, tindràs també resposta. I així és, Carles Puigdemont s’hi acosta sent amic, i té resposta d’amic.
Ha tingut alguna advertència per part de l’Estat francès després de cedir l’espai?
No, no. Ningú. Ho he decidit jo, perquè és la meva responsabilitat decidir si es fa aquest esdeveniment aquí a Argelers. He avisat les autoritats franceses per comunicar la meva decisió, però no podien dir res, i no han dit res. Sé que ells, amb la gendarmeria, estan vigilant que tot vagi bé, és normal, però és un esdeveniment lliure.
La Catalunya del Nord és germana de la del sud?
Sí. Bé, és difícil de dir. Als pobles, aquest sentiment de ser germans és fort, però quan t’apropes a la zona més urbana, a Perpinyà, aquest sentiment ja és més diluït. Aquest sentiment de ser català, a les ciutats grans ja no és tan compartit. Però a la resta del departament sí que és molt compartit. I sobretot és compartit per la població del departament amb més estudis. Aquesta població coneix la història de per què Catalunya demana la independència. Ja saben més aquesta història i per què això és així. Així que aquesta població, gent d’entre 30 i 50 anys, amb més estudis, estan molt mobilitzats per la identitat catalana.
Vostè entén que Catalunya no pugui decidir el seu futur?
Jo no ho entenc, perquè és com si demanessis a una dona que es quedi a casa amb el seu marit. Catalunya és un territori que té una llengua, una cultura musical i artística, cultura de culinària… Catalunya té una cultura pròpia. Amb la voluntat que tenen de mantenir viva la seva cultura i la voluntat que ha tingut l’estat espanyol, sobretot quan era dirigit per Rajoy, de negar aquesta cultura catalana, entenc que els catalans vulguin ser amos del seu futur. Així que sí, és un moviment que comprenc.
Ara que parlem de cultura i llengua, com veu la salut del català?
El català ha anat desapareixent molt ràpidament perquè l’estat francès és un estat molt centralitzador. Tot s’ha de dir i tot s’ha d’escriure com s’escriu i com es diu a París. És París que decideix per tot. Això és l’estat francès. I així, a poc a poc, van prohibir als nens parlar català al carrer, a l’escola… I això a poc a poc va fer que el català anés desapareixent, però als pobles encara es parla molt el català. Ara, fa ja uns 20 anys, ha tornat aquesta consciència que tenim una cultura que estava desapareixent aquí, a la Catalunya Nord, i hi ha la voluntat de fer que el català torni a tenir el seu lloc al carrer. Aquesta voluntat existeix fortament. Així que moltes escoles, per exemple, fan els estudis per la mainada meitat en francès i meitat en català. Cada vegada ho fan més escoles amb l’objectiu que l’ús del català pugui créixer. Però és molt difícil.
Per poder desenvolupar, per exemple, aquestes polítiques lingüístiques, la Catalunya Nord necessita més autogovern?
No demanem més autogovern. A França, la cultura d’autogovern no és possible encara. Hi ha algunes regions que tenen una cultura pròpia com té Catalunya. Hi ha la Bretanya, hi ha el País Basc, hi ha Còrsega, també, que tenen una identitat cultural molt forta i que es reivindiquen. Però desvincular-se de la nació francesa és molt difícil. I, a més, molta de la població de Catalunya Nord no és una població d’identitat catalana perquè ha arribat de molts llocs.
Però sí que es vol fer una consulta per modificar el nom de Pirineus Orientals de la demarcació…
La realitat d’això és que no té molta importància. És gent que volen fer política d’aparador, de ciència-ficció. No és realpolitik. La realpolitik és voler fer que les escoles parlin més català, posar mitjans a les escoles perquè es pugui desenvolupar el català. Això sí que seria política. Però això d’escriure el nom dels carrers en català està bé, però no és la realpolitik. I això de voler canviar el nom del departament? Sí. Si es pot dir Pirineus-Catalunya, estarà bé. Però, això què és? Crea un debat que s’acabarà quan hàgim escollit el nom. I no canviarà la realitat. La realitat és que s’han de donar mitjans perquè el català es desenvolupi aquí a Catalunya.
Aquests dies, Puigdemont ha remarcat que gent que s’ha apropat a Argelers per la campanya s’ha quedat a passar-hi uns dies i fins i tot ha repetit en més d’un míting. Quin impacte ha tingut a la ciutat?
És que ha fet bon temps, eh. Bon temps perquè és que no teníem aigua, com vosaltres a Catalunya sud, que tampoc no teniu aigua. Aquí tampoc no hi ha aigua. Ha plogut quatre dies i abans havia fet quatre o cinc dies de vent fort. El temps no ha estat formidable, però Argelers té moltes coses per mostrar als catalans del sud. Sobretot amb la història de la retirada, que aquí es pot visitar la platja, es pot visitar el museu de la retirada, hi ha moltes coses a fer. I a més Argelers és un poble molt bonic. Jo estic molt orgullós de ser l’alcalde d’Argelers. I un per a poble que viu molt del turisme, que ara, a principis de maig, vinguin milers de persones a passar alguns dies i que consumeixin, que es passegin, que parlin pels carrers en català… Tot això és molt positiu per a Argelers i per al comerç Argelers, també. Estic molt content d’haver dit sí a Carles Puigdemont per dues coses: per un punt de vista polític i també d’un punt de vista econòmic. L’he encertat.
Aquest moviment de gent demostra que la línia que separa un territori de l’altre és una frontera més psicològica que física?
Sí, sempre dic que les alberes que ens separen, els Pirineus que ens separen aquí, no són pas una frontera, és un lloc on ens trobem. Els sud i els nord es troben. Des de sempre s’han celebrat festes i esdeveniments aquí a les alberes on els catalans del sud i els catalans del nord es troben i comparteixen històries, comparteixen dies de festa. El que més m’indica que dos països són iguals, són germans, és la llengua, però és també el que es menja i com es cuina. I el que es fa a banda i banda de la frontera psicològica mostra que és el mateix país.
