El 17 de juny de 2023, el Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona era testimoni d’una aliança política inèdita. Un pacte entre el PSC, els Comuns i el PP, un front antiindependentista per donar l’alcaldia al candidat socialista i barrar el pas al guanyador de les eleccions, Xavier Trias, que fins una hora abans del ple d’investidura tenia coll avall que governaria en minoria amb ERC. Aquella aliança que aplegava per primera vegada dos pols oposats, PP i Comuns s’havia gestat als despatxos de Madrid del PSOE i el PP, malgrat que ja hi havia convocades unes eleccions espanyoles avançades amb guerra acarnissada entre els dos grans partits d’Estat. Una operació d’Estat contra l’independentisme -que Ada Colau va vestir de lluita contra “la Convergència del 3%”-, que, de fet, havia tingut un primer tast amb l’operació Manuel Valls de 2019. Aleshores, Ada Colau va repetir com a alcaldessa amb els vots de Barcelona pel Canvi i del PSC, en una operació dirigida per Jaume Collboni i amb la qual el PSC s’assegurava una quota elevada de poder al govern municipal.
Aquell 2019 l’exprimer ministre francès, Jaume Collboni i Ada Colau obrien des de Barcelona la veda a maniobres polítiques fins aleshores inèdites. Sense la perversió Valls, Ada Colau hauria acceptat sense pal·liatius la derrota, i quatre anys després, Collboni, tres vegades candidat i tres vegades derrotat, també hauria deixat pas al guanyador de les eleccions i s’hauria ofert a Xavier Trias per completar majories. Sigui com sigui, l’operació Collboni va ser aritmèticament possible el 28-M a la capital de Catalunya, però l’històric de resultats electorals al Parlament de Catalunya des de l’any 1980 mai no ha donat lloc a una suma en què PSC, PP i l’entorn ideològic que ara representen els Comuns (PSUC, IC, ICV, ICV-EUiA, Catalunya Sí que es Pot o Catalunya En Comú Podem) poguessin fer un front per desbancar un candidat sobiranista o, posteriorment, independentista.
Un front antiindependentista al Parlament?
La suma inèdita de Comuns i PP per primera vegada al país obre la porta a noves travesses electorals per al 12-M, en què el candidat del PSC, Salvador Illa, ha sortit com a favorit a les enquestes. I justament, la irrupció en campanya del president a l’exili, Carles Puigdemont, com a cap de cartell podria provocar canvis en la línia estratègica de la resta de partits i en possibles aliances postelectorals, com va succeir a Barcelona amb el retorn de l’exalcalde Xavier Trias. La campanya va acabar polaritzada entorn d’un Colau, sí, Colau, no. Amb el precedent de la capital, no es pot menystenir la possibilitat que el PSC intenti repetir l’operació Collboni a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume per conquerir la presidència de la Generalitat si l’independentisme no revalida la majoria absoluta del 2021, o no la materialitza en un pacte. Una investidura de Salvador Illa amb els vots de Comuns i PP -i eventualment, si Cs aconseguís representació- per governar en minoria, com a mínim per arrencar la legislatura, és un escenari complex però no impossible. Ni aritmèticament ni políticament. En el cas de l’operació Collboni l’argument del PP va ser una qüestió d’estat, deslliurar la ciutat “de separatistes i populistes”. Un argument que, en el cas que Carles Puigdemont o Pere Aragonès poguessin capitalitzar una majoria independentista, seria igualment vàlid per a un PP que acabés votant el candidat del PSC.
1980: Centristes de Catalunya decanta la balança
Només a les eleccions de 1980 es va produir una situació en la qual el PSC hauria pogut tenir la presidència de la Generalitat tot i ser la segona força de l’arc parlamentari. Aleshores va obtenir 33 escons, i CDC, 43. Amb els 14 d’ERC, Jordi Pujol no en tenia prou. Al davant tenia, a més dels 33 del PSC, els 25 del PSUC i 2 diputats del Partit Socialista d’Andalusia, i els 18 diputats de Centristes de Catalunya-UCD, que van decantar finalment la balança per investir el candidat convergent.
Abstencions del PSC i vots a favor del PP
En la resta d’eleccions al Parlament de Catalunya, el bloc sobiranista, i posteriorment independentista, sempre ha tingut majoria absoluta en escons, amb 3 majories absolutes de la CiU de Jordi Pujol (1984, 1988 i 1992), una majoria simple el 1995, on el PSC, el PP i ERC es van abstenir i el candidat de CiU va ser investit en segona volta, i el 1999, sisè mandat de Jordi Pujol, aquesta vegada amb els 12 diputats del PP després d’un acord amb el partit que pilotaven des del Parlament Alberto Fernández Díaz i Rafa Luna. ERC tenia justament els 12 escons que necessitava CiU, però els republicans, amb Josep-Lluís Carod-Rovira com a cap de llista, van votar en contra de la investidura del candidat convergent. A més, en aquelles eleccions el PSC de Pasqual Maragall havia guanyat en vots, però no en escons.
Els dos tripartits: ERC trenca el bloc sobiranista
I si bé aritmèticament el bloc antisobiranista mai no ha sumat majoria absoluta, a les eleccions del 2003 i del 2006, ERC va decidir donar els seus vots al candidat del PSC per formar el que es va conèixer com a govern tripartit, sumant també ICV. El 2003, Pasqual Maragall, amb 42 escons -4 menys que Artur Mas- presidiria la Generalitat sumant els 23 d’ERC i els 9 d’ICV. Es trencava així una suma entre CiU i ERC que mai s’ha superat: 74 escons. El 2006 va ser José Montilla qui va ser president, amb 37 escons davant dels 48 del guanyador de les eleccions, Artur Mas. Novament, els 21 diputats d’ERC es van sumar al PSC i als 12 d’ICV.
L’esclat del procés i retorn del bloc sobiranista
L’any 2010 encara hi ha una investidura amb una altra aritmètica que no és la sobiranista. La sociovergència en una investidura, i és que Artur Mas és investit en segona volta amb 62 escons, gràcies a l’abstenció dels 28 diputats del PSC. Però amb el vot en contra dels 10 diputats d’una ERC castigada electoralment pels dos tripartits. Però la legislatura dura poc, i el 2012 hi ha noves eleccions. I ara sí, torna el bloc sobiranista: Artur Mas és investit president ara amb els vots d’ERC. Junts sumen 71 escons per 64 del bloc unionista.
I és el 2015 quan CDC i ERC es presenten junts a les eleccions amb la candidatura de Junts pel Sí, alhora que la CUP també fa el salt a la cambra catalana. Es formalitza el primer govern independentista, amb 62 escons i una CUP que els vigila permanentment i els ha obligat a canviar de candidat: “Hem enviat Mas a la paperera de la història”. El 10 de gener de 2016 és investit president Carles Puigdemont, que inicia la legislatura del referèndum.
Només el desembre del 2017, amb unes eleccions imposades pel 155, el bloc antiindependentista es va acostar molt a la victòria. Cs, PSC, PP i Comuns van guanyar en vots: 2.228.421, davant dels 2.079.340 de les tres candidatures independentistes. Però en escons, el bloc independentista en va aconseguir 70 i va tancar la porta a l’unionisme.
I es va arribar al 2021, amb una victòria del PSC en vots però empatat en escons amb ERC, i Junts per Catalunya en tercera posició. La concurrència de la CUP va permetre materialitzar la victòria en vots de l’independentisme -la majoria del 52%- i investir Pere Aragonès i es va segellar un bipartit amb Junts. Però l’octubre de 2022, Junts abandona el govern i deixa ERC en minoria. L’any passat, el PSC i els Comuns aproven els comptes d’ERC i aïllen l’exsoci independentista. Però el 2024, els Comuns han saltat del bloc tripartit i han precipitat el Govern al 12-M.
Sigui com sigui, l’històric electoral li posa difícil a Salvador Illa per repetir l’operació Collboni, però també evidencia que els blocs de l’eix nacional són fràgils. Hi ha hagut presidents sobiranistes investits amb el vistiplau del PSC o del PP, i presidents socialistes investits amb vots independentistes. Barcelona ha afegit una nova fórmula que qui sap si mai es repetirà.
