Els resultats del 21D aboquen el PP català a una situació molt delicada i l’obliguen a refer la seva estratègia a Catalunya. En quina direcció, però, sembla ara per ara, difícil de determinar. La seva proposta, resumida en el lema de campanya “La solució és Espanya”, ha acabat estampant-se contra un mur de més de dos milions de votants, decidits a fer costat a les formacions independentistes. Els electors catalans han revalidat la majoria partidària de la independència, han deixat als conservadors finalment amb quatre escons i els han acabat enviant al Grup Mixt a fer companyia a la CUP, els seus col·legues parlamentaris i a les antípodes ideològiques.
Les urnes s’han definit, la mobilització ha estat històrica i el propòsit de qui les va convocar, el president espanyol, Mariano Rajoy, no s’ha acomplert ni de bon tros. En campanya, però, els enviats de l’Estat van exhibir l’actuació de Rajoy com l’inici de la solució al conflicte. Res més lluny de la realitat, però, el problema es fa més tossut. Soraya Sáenz de Santamaría deia amb sorna en un dinar a Girona que, per obra i gràcia del 155, estructures com el Diplocat estaven “en liquidació”, la broma li ha retornat a la vicepresidenta espanyola com un boomerang. Ara qui també es troba en procés de liquidació a Catalunya és el Partit Popular, aquell que es vanta d’haver “escapçat” líders polítics enviant-los a la presó. El panorama després del dictamen de les urnes és que el procés no se’n va, es queda. L’aposta de Xavier García Albiol i el PP en ple per treure pit constantment amb l’article 155 ha xocat amb una realitat tossuda i, segons sembla, menys paral·lela de la que alguns suposen.
En cercles periodístics madrilenys s’assegura que Albiol va oferir a Rajoy dimitir la mateixa nit electorla, però el president espanyol li hauria demanat que esperés. El PP català haurà de fer front a una renovació i per a la successió d’Albiol sonen dos noms: el del delegat del govern espanyol a Cataunya, Enric Millo, i la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat.
Manca de credibilitat
Les eleccions, vistos els resultats, són també la confirmació de la manca de credibilitat del PP a Catalunya, i evidencien que tots els arguments esgrimits per intentar aturar l’ensorrament electoral no han servit absolutament per a res perquè ni tan sols el seu electorat habitual ho ha tingut en compte. Els votants no s’han empassat que el PP sigui la garantia d’estabilitat a Catalunya, ni que sigui l’únic partit que pugui resoldre els problemes econòmics quan les coses van maldades, ni que els processos legals oberts i la repressió siguin la resposta amb què es pugui resoldre el conflicte amb Catalunya. El PP ha perdut fins i tot en aquells indrets on més ha intentat incidir en campanya. Badalona, la ciutat que va liderar Albiol des de l’alcaldia, ara li ha girat l’esquena. Només el 8,29% dels electors li han donat el seu suport, mentre que Cs s’ha imposat amb el 31,04% de les paperetes.
Tampoc ha calat el discurs catastrofista sobre l’economia i l’exhibició d’indicadors negatius, les reunions amb capitostos empresarials i patronal, l’intent d’atemorir amb l’advertiment que si les coses no canviaven després del 21D milers de persones podrien perdre la feina a Barcelona en el sector dels serveis. I tampoc a ningú ha impressionat el desembarcament desesperat de ministres i càrrecs institucionals del partit a Catalunya, on sempre han hagut de participar en actes blindats policialment i saltant ràpid del cotxe oficial a l’auditori de torn amb l’ai al cor que no aparegués el CDR més proper a esbroncar-los. Mariano Rajoy ha fet aparició a les quatre províncies i en totes ha fet un discurs calcat, fent especial menció a la necessitat de tenir un PP fort al Parlament de Catalunya per tal de permetre la formació d’una majoria constitucionalista que pogués convertir-se en una alternativa a l’independentisme. El 21D confirma que aquest majoria alternativa és inexistent i per tant el PP ha obtingut una nova evidència que el seu discurs, pel que fa a la qüestió catalana, no li servirà per tenir més presència parlamentària. Més aviat tot elc contrari, el mena cap a la irrellevància política.
És probable que l’estil d’Albiol, acostumat a deixar anar ocurrències com per exemple que TV3 hauria de tancar-se i ser reoberta amb “gent normal”, hagi passat també factura als populars, que en cap moment han sabut trobar un to que pogués semblar respectuós per dirigir-se als milions de persones que l’1 d’octubre van sortir al carrer a votar en un referèndum convocat pel seu president. Alguns candidats han exhibit molt mal gust a l’hora de fer crítica als seus adversaris polítics. Per exemple, el cas de la candidata per Lleida, Marisa Xandri, que s’ha quedat sense cadira al Parlament, després d’haver-se fet una foto al diari Segre llançant una estelada a les escombraries.
Els temors del PP a una davallada de vots es feien evidents des de l’inici de campanya. Uns temors que es van manifestar per exemple amb un zel especial pel que fa al comportament dels mitjans de comunicació. Tan preocupat estava pel captentiment dels mitjans que, abans d’arrencar la campanya el partit d’Albiol ja va denunciar a la Junta Electoral la periodista de Catalunya Ràdio Mônica Terribas per considerar-la parcial. El PP acabava la campanya tal i com l’havia començat: denunciant a un dels seus diaris afins, l’ABC, que la jornada de reflexió va decidir posar en portada Inés Arrimadas. Els populars havien acabat de comprovar que a partir d’ara ja no poden confiar ni en el seus propis amics. Ha nascut l’alternativa taronja, que també apunta cap al Palau de la Moncloa.
