Tot gira al voltant del PSC i dels seus interessos. Aquest el relat polític real del país. El PSC ha aconseguit que els grans debats que han sostingut l’estructura nacional del país la darrera dècada hagin desaparegut de l’agenda. Sense conflicte, sense cap preu visible. Ja no es parla de referèndum ni de taula de diàleg. Només de pressupostos autonòmics, de números, percentatges i repartiments. I s’anuncia un finançament que ningú sap quin impacte tindrà en la millora de la qualitat de vida dels catalans. I també es parla de culpes. Si no hi ha pressupostos del PSC -és a dir, si Salvador Illa no té estabilitat- la gent patirà i l’estat del benestar s’ensorrarà. Mentrestant, ERC i Junts, cadascú de forma diferent, viuen atrapats en la gravetat que imposa el PSC.
A ERC se li pressuposa que ha de donar suport als pressupostos, perquè sense el seu sí, el país s’atura. Però si pressiona i batalla per millorar la proposta del Govern, se l’acusa de mercadejar, quan en paral·lel, la centralitat política es redueix a un espai de gestió i càlculs imposat pel PSC. Un marc mental que busca ofegar qualsevol iniciativa pròpia. Junts, per la seva banda, juga l’oposició com li dicta el PSC. No pacta, però l’agenda ja està definida pel rival i esdevé inamovible. Les seves crítiques acaben transformades en retretes interns que no condueixen a cap proposta transformadora. La possibilitat de fer política real al Parlament queda segrestada pel ritme que marca la centralitat socialista.
Aquest domini tan evident del PSC malgrat que està en minoria aboca la política catalana a un debat reduït a números i gestions tècniques. Però no és una qüestió de persones o de líders puntuals, sinó de dinàmiques de poder ja consolidades. Quan tot gira al voltant d’un partit que dicta l’agenda, els altres actors només poden adaptar-se. I en aquest escenari pervers, la política deixa de ser projecte compartit i es converteix en un laberint on l’únic objectiu és sobreviure i gestionar, sense lideratge ni visió.
I això li passa a l’independentisme: orbita al voltant del PSC -i a Madrid, del PSOE- sense una centralitat pròpia basada en idees i projectes. Tot plegat, reforçat pel relat ideològic dels socialistes ‘d’estàs a mi o estàs contra mi’ davant de l’extrema dreta.
