La cursa pel Senat del 29-N arriba marcada per una circumstància particular a Catalunya: mentre els principals blocs polítics de l’Estat han optat per coordinar candidatures per concentrar el vot i guanyar representació, les dues principals forces independentistes, ERC i Junts, tornen a presentar-se per separat. La diferència d’estratègia pot tenir conseqüències en una cambra on el sistema electoral afavoreix les candidatures capaces d’agrupar suports i on uns pocs milers de vots poden decantar l’últim escó d’una demarcació.
Els moviments dels darrers dies han dibuixat un mapa de pactes a tot l’Estat que també té una traducció directa a Catalunya. El PSC i els Comuns han acordat que Frente Amplio retiri les seves candidatures al Senat a Girona, Lleida i Tarragona perquè els vots de l’espai progressista es concentrin en els candidats socialistes. A canvi, el PSC es compromet a facilitar que els Comuns tinguin un senador per designació del Parlament. L’acord permet evitar la competència entre dues candidatures que comparteixen una part de l’electorat i reforçar les opcions del bloc anomenat progressista en aquestes tres circumscripcions.
A l’altre extrem, el PP i Vox també han tancat un acord de coordinació en 23 províncies espanyoles. A Catalunya, el pacte es concreta en la retirada dels candidats populars a Girona i Tarragona, on la formació d’extrema dreta es queda com a referència electoral de la dreta espanyolista. A Barcelona i Lleida, en canvi, PP i Vox mantenen candidatures diferenciades i es disputaran els vots d’aquest espai polític.

La clau: quin dels dos blocs dominarà el Senat
La lògica dels acords és essencialment electoral. A diferència del Congrés, on els ciutadans voten una llista tancada de partit, al Senat el vot és de caràcter personal: cada elector pot marcar fins a tres candidats en una papereta oberta. A Catalunya s’elegeixen quatre senadors per demarcació, de manera que els partits no competeixen només per obtenir el primer lloc, sinó per situar el màxim nombre de candidats entre els quatre més votats. Quan dues formacions d’un mateix espai polític es presenten per separat, poden repartir-se els suports i facilitar que una candidatura rival aconsegueixi més escons.
És aquest mecanisme el que explica els acords entre socialistes i Comuns, i entre PP i Vox. La retirada d’una candidatura no implica necessàriament que tots els seus votants traslladin el suport a l’altra formació, però sí que elimina la competència directa entre partits que comparteixen una part de l’electorat i permet concentrar l’oferta electoral. En una elecció amb quatre escons per circumscripció, aquesta concentració pot ser decisiva.
ERC i Junts, rivals al Senat
En el bloc independentista, en canvi, no hi ha hagut cap entesa entre ERC i Junts per coordinar les candidatures. Els republicans concorren de nou en coalició amb EH Bildu, una aliança que dona continuïtat a la seva col·laboració amb les forces sobiranistes basques, mentre que Junts manté una candidatura pròpia. La decisió deixa sense explorar una possible concentració del vot independentista en les quatre demarcacions catalanes.

La distància entre les dues formacions no és únicament una qüestió d’estratègia electoral. Respon també a una divergència política cada vegada més explícita sobre les aliances que ha de construir l’independentisme i sobre la relació amb les forces d’àmbit estatal. En aquest sentit, les declaracions de Gabriel Rufián, cap de llista d’ERC per Barcelona, han fet encara més visible la fractura. El dirigent republicà ha defensat que el futur de les aliances d’ERC hauria de passar pels Comuns, la CUP i el PSC, i no per Junts. Fins i tot ha plantejat la possibilitat d’un govern de concentració de les esquerres, amb ERC al capdavant i el suport dels socialistes, i ha reclamat que Junts quedi en una situació “d’ostracisme polític” durant un temps. A escala espanyola, Rufián també defensa una entesa àmplia de les forces progressistes per evitar que la fragmentació de l’esquerra faciliti una majoria de la dreta. Una iniciativa personal, això sí, del mateix Rufián que ha generat discrepàncies dins d’ERC. La direcció del partit no l’ha assumida com a estratègia oficial i ha marcat distàncies amb la idea d’un front ampli de les esquerres.
Uns escons que es van decidir per pocs vots
Els resultats del 2023 permeten mesurar què està en joc. En aquelles eleccions, el PSC va aconseguir 12 dels 16 senadors elegits directament a Catalunya, mentre que ERC en va obtenir 3 i Junts, 1. La representació independentista va quedar reduïda a quatre escons, davant l’hegemonia socialista. A més, la suma de candidatures separades no va impedir que alguns candidats republicans i de Junts quedessin a prop dels seus rivals. A Lleida, per exemple, la republicana Sara Bailac va obtenir l’escó amb 43.919 vots, només 434 menys que el tercer candidat socialista, Jan Pomés, que va ser elegit amb 44.353. A Girona, el candidat de Junts Joan Bagué va aconseguir l’últim escó amb 73.006 vots, 6.004 més que el republicà Jordi Martí, que en va obtenir 67.002. A Tarragona, el republicà Jordi Gaseni va ser elegit amb 71.440 vots, mentre que el seu company de candidatura Laura Castel es va quedar fora amb 66.424.

Aquestes xifres il·lustren la importància de cada candidatura i de cada vot, però no permeten calcular de manera automàtica quants senadors haurien aconseguit ERC i Junts si s’haguessin presentat plegats. El sistema de vot obert permet que cada elector marqui fins a tres noms i, per tant, no es pot donar per fet que tots els votants d’una formació haurien traslladat el suport als candidats de l’altra. Per tant, una simulació basada en la simple suma dels resultats dels dos partits no reflectiria necessàriament el comportament real de l’electorat.
El que sí que evidencia el mapa de pactes d’aquest 29-N és que els altres blocs han prioritzat la coordinació per maximitzar les seves opcions d’obtenir escons. El PSC i els Comuns han pactat retirar candidatures en tres demarcacions, i el PP i Vox han fet el mateix en part del territori. ERC i Junts, en canvi, mantenen una competició separada que respon a una distància política més profunda. Alhora, per la seva banda, es presenta al Congrés dels Diputats, però no ha registrat candidatures pròpies al Senat el 29-N. En una elecció en què la concentració del vot pot ser determinant, aquesta falta d’entesa pot acabar condicionant la representació independentista al Senat.



