El 16 de novembre del 2003 Catalunya votava en unes eleccions autonòmiques. CiU tornava a ser el partit amb més escons, com des de feia més de dues dècades, però en aquella ocasió l’aritmètica permetia una altra combinació: un tripartit entre el PSC, ERC i ICV. Les tres formacions desbancaven el pujolisme i signaven el Pacte del Tinell, un acord per formar un executiu “catalanista i d’esquerres” que presidiria Pasqual Maragall, amb Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura completant el trident. Aviat, però, l’amalgama de sigles provocaria sismes al Palau de la Generalitat, el més destructiu, arran de l’elaboració de l’Estatut. La negativa d’ERC a votar un estatut retallat per Madrid va acabar amb l’expulsió dels consellers republicans del Govern.
Tot i la tempesta, l’1 de novembre del 2006, en eleccions anticipades, els antics socis van tornar a sumar. CiU, per la seva banda, havia tornat a guanyar les eleccions amb 48 escons. Aquesta vegada, el president seria José Montilla, i a diferència del primer tripartit, aquest no seria curt, de fet, esgotaria la legislatura i passaria gairebé un mes més, fins el 28 de novembre del 2010. Aquell dia, CiU, amb Artur Mas al capdavant, obtenia 62 escons i feia inviable qualsevol reedició del tripartit. ERC, durament castigada, passava de 21 a 10 escons. Però aleshores no hi va haver cap pacte de govern sobiranista, CiU va governar en minoria.
[r:1]
“Aquests set anys, entre el 2003 i el 2010, van ser l’únic parèntesi en quatre dècades d’autonomia en què a Catalunya no ha governat una coalició o un pacte entre diversos partits nacionalistes. El primer tripartit trencava vint-i-tres anys de pujolisme i iniciava una etapa en què el palau de la Generalitat seria ocupat per dues forces inequívocament no nacionalistes, el PSC i ICV, i per una que sí ho era, ERC”, remarca a EL MÓN l’historiador i professor de la UAB Joan B.Culla. Aquell primer tripartit va encunyar l’etiqueta de “progressista i d’esquerres”, una fórmula que, a parer de Culla, “feia d’element comú entre els tres partits, que no podien tenir un nexe d’unió nacional. Com a molt, podien proclamar un catalanisme en el sentit més vague del terme, però la seva condició de progressistes els permetia remarcar un contrast amb els anteriors executius catalans”.
Artur Mas, la nit del 28N del 2010
La darrera onada del baròmetre del CEO atorga per primera vegada un percentatge superior al 50% en vot estimat a l’independentisme (sumant JxCAT, ERC, la CUP i el PDeCAT), i una forquilla d’entre 70 i 76 escons. Però també dona una suma alternativa, un tripartit com el de fa una dècada: si s’agafa la franja alta de l’estimació, el PSC, ERC i els Comuns sumarien 69 escons, és a dir, majoria absoluta. Una aritmètica que no es s’ha tornat a repetir en cap altra elecció des del 2006.
Però aritmètica a banda, un tercer tripartit és, per a J.B Culla, un escenari “gairebé impossible d’imaginar”, si bé és conscient que “alguns creadors d’opinió” i també sectors dels Comuns i del PSC “ho veuen com l’única possibilitat de tornar a la Generalitat”. L’historiador argumenta que “avui hi ha un abisme i una fractura molt potent entre ERC i el PSC i els Comuns, que no hi era en absolut el 2003 i el 2006. Aleshores els republicans es proclamaven independentistes, però no exercien. El PSC era catalanista amb Maragall, i amb el PSC de Montilla encara tenia una ànima catalanista, però fa anys que ha transmigrat, i no és que el PSC d’ara no sigui nacionalista, que no ho ha estat mai, sinó que és obertament anti independentista. I ERC és obertament independentista, de manera que al meu entendre seria suïcida per a ERC fer un pacte de govern amb el PSC”. Un pacte que d’altra banda els republicans han rebutjat reiteradament davant les insinuacions dels Comuns que s’estarien mantenint converses en privat.
Per a Culla, un pacte tripartit d’aquestes característiques “no tindria res d’estrany en un país políticament més normal”, però les circumstàncies actuals el fan, al seu entendre, inviable: “Governar plegats amb els dos partits que ara tenen la clau de les presons, si més no amb un indult, (Podemos i el PSOE) on hi ha tancats injustament els líders del que seria seu soci de govern?”. A més, afegeix l’historiador, “la percepció social del tripartit no va ser d’èxit, ni a les urnes ni per als mateixos implicats, que van renegar de l’experiment. Clarament, el van repudiar”.
[r:2]
De fet, la campanya del 2010 es va fer tot just quatre mesos després que es conegués la sentència del TC contra l’Estatut, una circumstància que va empènyer el PSC a fer una campanya explícitament anti independentista –la manifestació del 10 de juliol del 2010 va ser el tret de sortida del procés sobiranista–, en què va prometre als seus votants que no hi hauria tercer tripartit encara que fos aritmèticament possible. “El resultat d’intentar fer-se perdonar set anys de govern amb ERC va ser una derrota duríssima del PSC, que va fer fins i tot que Montilla plegués”, afegeix Culla. Certament, el tripartit va cremar els líders socialistes. El mateix Pasqual Maragall, traït pel seu partit, i Montilla, derrotat.
Manifestació contra la sentència de l’Estatut, el 2010
L’experiment polític dels dos tripartits va acabar essent repudiat pels seus ideòlegs, i si bé d’ençà que va començar el procés sobiranista els governs que ha tingut Catalunya han estat de CiU, de JxSí (coalició de CDC i ERC) o d’ERC i JxCAT, Joan B.Culla creu que recuperar aquella fórmula és “l’única oportunitat, del tot remota, que tenen els Comuns de tenir conselleries, i en el cas del PSC la possibilitat encara és més reduïda, perquè arribar a la Generalitat amb el suport del PP, CS i Vox és inimaginable. Per tant, l’única fórmula teòrica és un tripartit d’esquerres”, conclou el professor de la UAB.
1 
