“Des de fa un temps, els propulsors POD del L-61 Joan Carles I, que inclou els elements auxiliars (quadres, convertidors, etc) són fonts de problemes tècnics que repercuteixen de manera notable en l’operativitat del buc”. Amb aquesta insòlita franquesa comença la memòria del ministeri de Defensa, signada per la Prefectura de Suport Logístic de l’Armada, per a “l’estudi de viabilitat i integració de nous propulsors” pel buc insígnia de les forces armades del mar espanyoles, el Joan Carles I, l’únic que actualment té capacitats de portaavions. Un informe preceptiu per encarregar a la multinacional d’enginyeria Asea Brown Bovery un estudi del canvi de propulsors. Només l’informe ja té un pressupost de 171.220 euros i el seu objectiu és mirar de trobar una solució a uns problemes que fa deu anys que arrossega el portaaeronaus amb un canvi de propulsió.
La memòria, signada el passat 10 d’agost i integrada al plec de prescripcions tècniques al qual ha tingut accés El Món, detalla “l’existència de vibracions i sorolls produïts pel POD a determinats règims i transmesos a diversos locals que afecten a equips sensibles, s’uneixen errades que han deixat en diverses ocasions al buc sense propulsió”. “Això”, continua la memòria, “a més del perill que representa per a la seguretat ha forçat la necessitat de la tornada a la base en condicions precàries amb la suspensió de compromisos operatius”.
Davant aquest fiasco, Defensa i l’Armada justifiquen contractar una enginyeria per tal d’estudiar una solució que “permetrà prendre importants decisions en el futur sobre la viabilitat tècnica i econòmica de portar a terme un canvi de propulsors amb característiques i prestacions que solventin totalment els problemes existents assegurant l’operativitat del buc en tot moment”. Unes capacitats operatives que no només inclouen Operacions de Manteniment de Pau sinó que inclou la feina del Joan Carles I com una part de la força naval de l’OTAN. De fet, fins al juny del 2021 ha de formar part de les forces navals permanents de la Força Reforçada de l’OTAN en el marc de la “dissuasió i defensa col·lectiva en l’espai euro-atlàntic” així com també havia de participar en les maniobres conjuntes aliades com ara Ynamic Mariner-Ermo, Mare Aperto, Joint Warrior i Contex Phibex.
El buc estrella
La preocupació de l’Armada per la poca fiabilitat del buc s’incrementa per la importància que té en el seu catàleg de vaixells de superfície. De fet, n’és l’estrella. És un vaixell amfibi portaaeronaus i segons Defensa és el “major buc de guerra construït a Espanya”. Així, va ser batejat amb el nom de l’actual rei emèrit seguint la tradició de l’Armada d’assignar a un dels seus bucs principals el nom del “monarca regnant”. Un costum que es manté des de l’arribada de la casa de Borbó a Espanya cap el 1700. L’anterior portaavions ja portava el nom de Príncep d’Astúries. El seu nom tècnic és L-61, que provè de la seva denominació OTAN com LHD (Landing Helicopter Dock).
El portaavions pesa 26.000 tones i fa 231 metres d’eslora. La seva base operativa és a Rota (Cadis). La capacitat aèria prevista és que pugui transportar i operar fins a 30 aeronaus entre helicòpters mitjans i pesats en perfil d’operacions amfíbies, o bé entre 10 i 12 avions F-35 o AV-8B +, més un nombre similar d’helicòpters mitjans, quan actuï amb perfil de missió de portaavions. Tot i que la seva dotació és de 295 mariners, pot arribar a transportar 1.500 persones en determinades operacions. El buc es va començar a construir el gener de 2005 i va començar a ser operatiu el setembre de 2010. Des d’aleshores els problemes han estat continuats i persistents, fins que a la vista dels requeriments per part de l’OTAN d’un buc com aquest ha obligat al ministeri que dirigeix Margarita Robles a estudiar una solució que permeti confiar en l’únic portaavions de l’Armada espanyola.
