Els inicis del moviment independentista tenen una figura clau que, durant dècades, ha quedat en un segon pla, vinculada a una manera d’entendre la lluita el segle passat. Es tracta de Daniel Cardona i Civit, nascut a Barcelona el 1890 i que, inspirat en l’alçament de Pasqua a la Irlanda del 1916, defensava el moviment armat i aconseguir la independència a través de la via insurreccional. Cardona va col·laborar en la fundació del partit Estat Català amb Francesc Macià, va estar vinculat a la creació d’organitzacions armades com Bandera Negra i va ser impulsor del Front Nacional de Catalunya (FNC). “És un dels personatges més rellevants de la dècada dels anys 20 i, també, més injustament desconegut”, apunta l’historiador i articulista d’El Món Xavier Diez.
Amb l’objectiu de recuperar noms rellevants de la història de Catalunya, la Fundació Reeixida ha impulsat aquest 2023 l’Any Daniel Cardona amb motiu del 80è aniversari de la seva mort, que s’ha complert aquesta setmana, el 7 de març. “Qui perd els orígens perd la identitat”, recorda l’historiador Fermí Rubiralta, que treballa amb la fundació i descriu Cardona com un dels personatges, juntament amb Macià, “més importants de la història del primer independentisme”.
Rubiralta remarca que Cardona “no és l’ideòleg del separatisme” –com s’anomenava en aquella època el moviment independentista–, però sí que n’és “un organitzador i activista” a partir dels anys 20 del segle passat. L’historiador Joan B. Culla relata que “el primer independentisme català” apareix a finals de la Primera Guerra Mundial i en “un espai sociolaboral determinat”. En aquell moment, sobretot joves que “baixaven” fins a Barcelona per treballar i la majoria dels quals s’incorporaven a la vida laboral com a dependents de comerç o oficinistes.
El cas de Cardona, tot i ser nascut a Barcelona i de família de classe mitjana-alta, també responia a aquest model i “va començar a treballar en una merceria al centre de la ciutat”. Era el que s’anomenava un saltataulells, ja que “feien tantes hores a les botigues que dormien al taulell”, com explica Rubiralta. Cardona va començar a “socialitzar-se en aquest ambient” i, això, el va portar a un “lloc clau”, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), considerat “el bressol” d’aquest primer independentisme.
La fascinació per Irlanda i la relació amb Macià
Cardona també era conegut com l’Irlandès per la seva admiració pels nacionalistes irlandesos. Segons Culla, en l’aixecament de Pasqua del 1916, “van ser derrotats, però van marcar un sacrifici de sang amb centenars de morts que va esdevenir la llavor d’una futura victòria”. El barceloní s’aferrava a aquesta idea i defensava la lluita armada com a única via per assolir la independència de Catalunya i va portar aquesta creença “fins a l’últim extrem”. Això el va animar a desenvolupar l’“estratègia irlandesa”, explica Rubiralta, expert en la figura de Daniel Cardona, que recorda que “va fe el salt d’un moviment activista i cultural a un moviment polític”.
Per avançar, Cardona es va ajuntar “amb un personatge que és el més famós del moment i que arrossega masses”, Francesc Macià, qui va esdevenir “el cap públic” del moviment, mentre que Cardona va ser qui, des d’un segon pla, va liderar “els joves que han anat covant aquest independentisme des d’inicis del segle XX”. També, durant la dictadura de Primo de Rivera, van col·laborar en la creació d’Estat Català. “Des dels seus orígens, l’independentisme s’ha hagut de desenvolupar pràcticament en la clandestinitat i la repressió”, recorda Rubiralta.
Els camins de Macià i Cardona, però, es van bifucar anys després, quan Macià “va tirar enrere la República catalana i va acceptar la via autonomista el 1931”. A partir d’aquí, Cardona, va seguir “buscant la manera de mantenir la independència” com a objectiu. És aleshores quan, inspirat en el partit polític irlandès nacionalista Sinn Féin, el 1931 Cardona va crear l’agrupació nacionalista radical catalana Nosaltres Sols!. La seva estratègia irlandesa, però, no va prosperar. Això sí, Rubiralta afirma que Cardona va esdevenir “l’únic catalanista que, electoralment, va aconseguir derrotar les dues formacions més importants del catalanisme: la Lliga Regionalista i Esquerra Republicana”.
L’irlandès va ser alcalde de Sant Just Desvern entre el 1931 i el 1936 i va fer “una gestió eficaç al capdavant de l’Ajuntament” i això es va notar anys després quan, a causa d’una malaltia, va tornar del seu tercer exili a França i es va instal·lar a la casa pairal, on va acabar morint més d’un any després, el 1943. Durant el temps que va estar amagat a casa seva, ningú de la població el va delatar, ni els metges que el van visitar ni els pocs veïns que hi havia.
Una figura “incòmoda”
L’anàlisi com a historiador de Rubiralta el porta a plantejar que “el gran problema de Cardona és que ell, que defensava el doble contingut polític i militar de l’estratègia irlandesa, en molts moments va menysprear la importància de la mobilització civicopatriòtica”.
Segons Xavier Diez, les conviccions de Cardona i el seu “model irlandès”, que “no té cap mena de recança d’utilitzar violència per poder aconseguir la independència de Catalunya”, han provocat que la seva figura hagi “sigut silenciada durant la Transició”. En un moment en què hi havia un “independentisme teòricament pacífic”, la seva figura era “incòmoda”, explica. Per això, remarca, és important “tornar a llegir i considerar” la seva figura i fer-ho tenint en compte el context de la seva època.
El precursor de l’independentisme “injustament desconegut”
És davant d’això que pren rellevància el paper de la fundació Reeixida i la seva aposta per l’Any Daniel Cardona. Culla també descriu Cardona com un “pioner” del moviment independentista i recorda que era “un propulsor de mal invocar” durant els anys posteriors al franquisme, quan apareix un “independentisme marxista i molt d’esquerres”, tot el contrari al que era Cardona. Per la seva banda, Diez afegeix que Cardona va ser “un reflex de la seva època, de l’emergència de l’independentisme obert i sense ambigüitats, disposat a fer qualsevol cosa per aconseguir la independència”.
És un “personatge important” i, per parlar d’independentisme avui dia, també cal parlar de persones com Daniel Cardona i Civit, un dels noms “més rellevants de la dècada dels anys 20 i també més injustament desconegut”. L’historiador Xavier Diez afirma que fundacions com Reeixida són “totalment necessàries” perquè “fan allò que pertocaria a algunes institucions” i demostra que és “la societat civil organitzada qui es dedica a tractar i restaurar el discurs i la memòria històrica” de Catalunya.
4
21
