Arrenca una campanya electoral que, si els jutges no aturen a mig camí, acabarà el 14 de febrer resolent dues grans incògnites: quin partit guanya les eleccions –ERC, JxCAT o el PSC segons les enquestes- i fins a quin punt la por al contagi votant amb els indicadors actuals de la pandèmia haurà estat un element dissuasiu per als electors. Els experts avisen que el 14F concorren diversos factors que faran que la participació quedi molt lluny del rècord del 80% del 21 de desembre del 2017, en unes eleccions imposades per l’Estat, amb el 155 i ja amb presos polítics i exiliats. El més clar, la por, però també la crisi econòmica derivada de la pandèmia i el fet que el clima polític no sigui tan tens com ara fa tres anys. Un còctel que amb tota probabilitat situarà l’abstenció per sobre del 40%, malgrat que el vot per correu experimentarà un creixement substancial.
Ara bé, els experts consultats per El MÓN coincideixen a assenyalar que una abstenció alta no deslegitima els resultats ni tampoc el Govern i el Parlament que en surtin escollits, malgrat que els partits perdedors puguin estar temptats d’utilitzar aquest argument. De fet, com assenyala el politòleg Jordi Muñoz, “la pandèmia ha estat un factor determinant de la baixa participació –Portugal ha registrat una abstenció del 60%- en totes les eleccions que s’han celebrat aquest darrer any al món, i només als EUA –l’abstenció va ser del 37,6%-, on hi ha hagut una gran tensió política, la societat ha resistit a aquest factor desmobilitzador”. En aquest sentit, Muñoz augura “una regressió a la mitjana d’abstenció que es donava abans de l’inici del procés el 2010, perquè la tensió política a Catalunya ara no és comparable a la que hi havia el 2015 i el 2017, tot plegat, sumat al factor de la por al contagi”. Per a aquest analista, és important que el ciutadà tingui clar que “si bé un Parlament triat per un 80% dels ciutadans representa de manera més fidel i completa les preferències de la ciutadania, una participació més baixa té la mateixa validesa jurídica i institucional, i per tant, el Parlament i el govern sortint tenen la mateixa força legal. Una altra cosa és si políticament és un executiu més fort o més dèbil en funció de l’aritmètica”.
En la mateixa línia, el politòleg Jordi Matas remarca que “l’abstenció també és un comportament democràtic i l’abstenció és també un posicionament que cal interpretar, perquè serà el fruit d’unes crisis polièdriques, sanitària, econòmica i també de partits, que poden desincentivar molt el vot”. En tot cas, afegeix Matas, “les regles el joc són que el ciutadà pot participar o no, i qui tingui el suport al Parlament per formar govern està legitimat per fer-ho tant si hi ha participat el 80% del cens com si ho ha fet el 40%. Si un govern no aguanta els quatre anys no serà per la participació sinó pel context polític i per la solidesa de la coalició que aconsegueixi investir un president o presidenta”.
Cap a una tercera onada d’abstencionisme
El percentatge d’abstenció serà una de les xifres clau de la nit electoral, però cal tenir present l’històric de participació a les eleccions al Parlament de Catalunya des de la represa democràtica. De fet, de les dotze eleccions catalanes que s’han celebrat des del 1980, en nou conteses s’ha superat el 35% d’abstenció. I el 1992 es va registrar l’abstenció més alta, un 45,13%, un percentatge que es va repetir el 2006, després del primer tripartit, amb un 43,96% d’abstenció. Són xifres d’abstencionisme força superiors a les registrades en comicis espanyols o municipals. Per quina raó?
L’historiador Joan B.Culla recorda que d’ençà de la represa democràtica sempre s’han registrat participacions més baixes al Parlament que en altres eleccions, “entre altres raons perquè el bombardeig mediàtic i polític era molt superior en unes espanyoles. A les televisions i diaris espanyols pràcticament no se’n parlava, de les catalanes, i en canvi molts catalans consumien aquests mitjans”. Més enllà, Culla posa de relleu que a Catalunya, a més, hi han confluït dos tipus d’abstencionisme a banda del que practiquen els ciutadans que se senten desvinculats de la vida política: “Hi havia un factor abstencionista identitari en una part dels electors catalans que consideren que les eleccions al Parlament eren cosa dels catalans de naixement, i per tant, no se sentien emocionalment concernits per anar a votar. I també un abstencionisme per assentiment. Es donava per fet que en Pujol guanyaria, i a molta gent ja li estava bé encara que no el votés, per tant, si la seva continuïtat no els resultava ni opressiva ni insuportable, no calia que anessin a votar”, relata l’historiador.
Aquest abstencionisme es va despertar el 21D del 2017 –amb victòria de Cs-, i ara, com afegeix Jordi Matas, podria tenir un pes important el 14F. En concret, el politòleg creu que VOX i el PSC aconseguiran mobilitzar una part important d’electors, perquè tenen “al·licients clars”: els votants d’extrema dreta que havien votat Cs o PP ara tenen molts incentius per mobilitzar-se per VOX, sense que la por al contagi els afecti, perquè molts són negacionistes. També el votant del PSC pot estar motivat en un context de davallada de Cs, amb un PP no acaba d’arrencar, amb enquestes que pronostiquen molts bons resultats i amb un candidat nou de trinca i conegut. Per contra, l’electorat sobiranista i independentista, molt mobilitzat els darrers anys, ara pot tenir raons per estar desmotivat després de tot el que ha passat des de l’1-O a banda i banda”, apunta Matas en conversa amb El MÓN.
1992, el votant del PSOE a Catalunya, satisfet amb Pujol
L’any olímpic va ser també l’any del rècord abstencionista a Catalunya. Amb Jordi Pujol de candidat de CiU i Raimon Obiols per al PSC, es va produir “una acceptació, en part passiva, del ‘Pujolisme’ per part de l’electorat espanyolista”, relata Joan B.Culla, que recorda que aleshores a Madrid governava el PSOE de Felipe González i el votant socialista a Catalunya “no sentia la necessitat de fer fora Pujol, perquè tampoc suposava cap risc per a Espanya. De fet, hi havia un cert repartiment de poder i era acceptat”. Fos com fos, CiU va revalidar la majoria absoluta –la darrera- amb una abstenció rècord del 45,13%. ‘S’han abstingut els altres, els meus no’, va dir Pujol en una entrevista a TV3 en ser preguntat per la baixa participació. Una abstenció per assentiment dels ‘altres’ que tenia també a veure amb la bona relació que mantenien Felipe González i Jordi Pujol: “Hi havia una aliança tàcita entre tots dos, CiU salvava el PSOE al Congrés amb votacions constantment. A més, hi havia bona sintonia, fins al punt que un mes abans de la campanya electoral, Felipe i Pujol van dinar junts i van deixar de banda Obiols”, recorda Culla.
2006, el primer tripartit també desmobilitza
Després de 1992, la participació es va mantenir en una mitjana del 65%, però el 2006, en les eleccions avançades al Parlament després d’un primer tripartit que no va esgotar legislatura per les desavinences entre els socis de govern per l’Estatut, va caure fins al 56,04%. Les eleccions es van celebrar en un dimecres, dia de Tots Sants, i malgrat que l’elector nacionalista de CIU es va mobilitzar més i va millorar resultats, la suma dels antics socis de govern va servir per pal·liar la pèrdua de suports del PSC i ERC i es va revalidar pacte.
Sigui com sigui, les enquestes tornen a predir un comportament que es repeteix en els cicles electorals a Catalunya i que fa que les enquestes no sempre l’encertin. Hi ha una bossa important d’indecisos, que es decanten pel vot a darrera hora. “Hi pot haver sorpreses”, apunta Jordi Matas, tant pel que fa al partit guanyador com al percentatge de participació.
58 
139 
