La Catalunya del Nord –o el Pays Catalan, o el departament de Pirineus Orientals, o el nom que s’esculli aviat en una virtual consulta– s’ha llevat aquest dijous amb un paisatge bucòlic: el Canigó absolutament nevat. Les vistes des de les sinuoses carreteretes de la zona deixen postals icòniques. La muntanya emblanquinada acompanyada de planures plenes de vinyes encara despullades de verd. Només en algun plataner gruixut que fan de límit lateral de les carreteres hi ha algun cartell electoral que recorda, sense gaire nervi, que diumenge hi ha la primera volta de les eleccions presidencials del monarca republicà francès.
Un aspecte prou vistós, però, és la reivindicació en al toponímia a gairebé totes les entrades dels municipis. El rètol horitzontal de Pays Catalan -en francès. No és un rètol qualsevol. Tot va començar amb 25 rètols que un veterà activista del catalanisme a la zona, Jordi Vera, va activar quan l’executiu de Manuel Valls va decidir rebatejar el nom de les regions. “La decisió de fer-nos passar com la Regió de l’Occitània va ser una ofensa”, comenta Vera mentre fa un glop de te. “Allà es va despertar el sentiment identitari, la gent francesa va dir a París que eren catalans, no occitans i d’aquí la gran manifestació del 10 de setembre del 2016″, detalla. La batalla la va guanyar l’Estat, però el rau-rau continua.
De Pays Catalan al rugbi
De fet, la presidenta departamental, Hermeline Malherbe, ha posat sobre la taula un nou canvi de nom per al departament. La seva idea és Pirineus catalans, però el sector turístic apostaria per Pirineus Mediterranis, com el departament de Pirineus Atlàntics. El catalanisme, però, veuria aquesta consulta com una “oportunitat” per mostrar el seu rebuig i apostar per Pays Catalan. Tot i que diversos activistes, com l’Enric, recorden que cal ser més pragmàtic perquè “per a l’Estat francès, de país, només n’hi ha un”.
Aquest seria l’exemple, un punt paradoxal, del catalanisme del nord, molt marcat per la idiosincràsia francesa. És a dir, que la catalanitat, ja sigui identitària, ètnica o cultural, es viu de manera molt diferent a la Catalunya del sud. I un sotrac com el que suposa rebatejar els territori ha fet renéixer un sentiment de reivindicació més territorial que no pas sobiranista. No difereix gaire del que ha passat a Alsàcia i l’intent dels republicans de rebatejar-lo com Gran Est, que ha generat un nou sentiment de pertinença o el que va passar a la Bretanya, que ara torna a la palestra perquè també reclama l’autonomia que Emmanuel Macron ha ofert a Còrsega.
Un altre dels exemples és la persistència del català. “És una situació curiosa”, raona l’Albert, director de Ràdio Arrels, un tipus de verb ràpid i mirada viva que dirigeix una ràdio associativa que emet només en català. “Hi ha la percepció que l’ús social del català cau, però en canvi la llengua ha guanyat en prestigi, sobretot amb l’exemple del sud”, opina. No, no parla del Procés,-i ho deixa molt clar- sinó que en català a la Catalunya del sud s’han fet “coses interessants, amb traça, internacionals i amb prestigi”. Un element que ara comença a veure’s en una zona on dos terços de la població no hi ha nascut. Una dada sembla indicar aquest camí, i són els 400 inscrits en les classes de català per a adults que pot arribar a tenir Òmnium Cultural a la Catalunya Nord. Per cert, una entitat que, si anessin mal dades a la Catalunya del sud, podria treballar perfectament en territori francès.
L’Enric, un home rabassut i perspicaç que ha militat durant anys i panys a Unitat Catalana, posa sobre la taula un altre exemple de la peculiar identitat catalana: el rugbi. Més enllà de la USAP de Perpinyà, un equip que enguany segurament haurà de lluitar per la permanència a primera divisió. A la botiga oficial, però, les samarretes amb el lema de la USAP i l’eslògan, Som Catalans, es venen amb fruïció. L’Enric recorda l’existència dels Dracs Catalans de rugbi 13. “Posen els Segadors a cada partit i en les grans finals hi trobaràs, com a molt, una bandera francesa!”, comenta un home que s’ha deixat les dents per canviar el nom de Dragons al de Drac. “A Esports 3 retransmeten partits de tercera i mai no miren cap aquí, no ho entenc!”, afegeix amb cara de perplexitat. Aquesta setmana juguen els quarts de final de la Copa d’Anglaterra amb el Santa Helena, el rival més potent.
Catalanisme aliè a l’Elisi
Però tots aquests elements semblen absolutament aliens als comicis que se celebren diumenge. Una altra cosa seran les eleccions legislatives del mes de juny, si no és que al final Macron les avança al maig. Partits com Tu ets País Català va assolir en algunes votacions el 5% ara fa un any, en les eleccions cantonals. “Pensa que la catalanitat anava molt lligada a una categoria ètnica, als cognoms”, exposa Vera, “però el sentit de pertinença territorial ha augmentat quan l’Estat ha deixat abandonada la perifèria, quan l’oficina de correus ha deixat d’obrir tot el dia, quan hi ha hagut la sensació que l’Estat ha abandonat el territori”.
“La Catalunya Nord és l’exemple, s’hi recull vot antisistema, gent que vota Le Pen perquè pensa que tots estan podrits”, addueix. “Macron parla d’star-ups i la gent d’aquí prou feina té a omplir el dipòsit del tractor”, justifica en Carles des d’Elna. De fet, l’afer McKinsey, una consultora que s’emportava milions de l’Elisi sense pagar impostos a França, està posant nerviós l’equip de campanya de Macron que, si ja defugia de fer campanya a la zona, ara encara més.
“Molta gent creu que la Cinquena República està exhaurida, ni la dreta ni l’esquerra ofereixen una solució, creuen que el sistema està acabat i més en llocs com Perpinyà on els nivells d’atur o de crisi econòmica són evidents”, insisteix l’Albert. “Possiblement la identitat francesa està en crisi, costa d’entendre que França no hagi pogut patentar una vacuna contra la Covid”, indica com exemple, la Noemi, que regenta una geladeria al centre històric de Perpinyà. En certa manera, hi ha una mena d’ai al cor que Le Pen pugui guanyar fins i tot en segona volta. “Els votants d’esquerra i moderats fa molts anys que acaben votant contra algú, no a favor de ningú”, sentencia l’Albert. “Aquesta vegada, podria ser que es quedessin a casa i això afavoriria Le Pen”, interpreta.
“Votaré Le Pen, n’estic fart”
Interpretacions que comparteixen en Manuel, que despatxa en una excel·lent botiga de formatges o la Maria, atenta professora jubilada que llegeix L’independent en una terrassa discreta de la ciutat. Tot i que alguna cosa els diu que “no podrà ser”. D’aquí que no es distingeixi el vot a Marie Le Pen com un vot protofeixista, i més quan té un candidat encara més a la dreta com Éric Zemmour, de Reconquesta. “Si guanyés, no caldria que fes gaires canvis per aplicar el seu programa, en els darrers anys les retallades de drets han estat gegantines, i amb la pandèmia, encara s’han multiplicat”, remarca l’Enric.
“Votaré Le Pen, n’estic tip”, és una consigna que se sent en botigues i bars. La Lola, que dirigeix una botiga de roba, detalla mentre escombra que té “moltes clientes que avui aniran al míting”. Ho diu sense cap retret, i no necessàriament perquè en siguin clientes. “Jo votaré Le Pen”, diu en Josep amb l’argument que cal fer “canvis”. “El sistema està caduc, la democràcia representativa francesa és un fracàs”, argüeix.
La Federació de Regions i Pobles Solidaris, que té diputats a l’Assemblea Regional francesa i on s’integren partits com el PNB, ERC, Pays Catalan, el Partit Occità, dos partits corsos, el Regió Saboïa o el potent Unió Democràtica Bretona -que ha impulsat la polèmica llei de llengües regionals-, ha elaborat un informe sobre el nivell de federalisme dels candidats i de respecte a les regionalitats. Sobre una nota total de 50, els més ben situats són Yannick Jadot, ecologista, i l’anticapitalista Philippe Poutou, que és l’únic candidat que dona suport clarament al dret dels pobles a l’autodeterminació. Macron obté un 20 i els dos candidats de l’extrema dreta, un 10 sobre 50. El catalanisme –el peculiar “catalanisme del nord”– no entra, doncs, en l’algoritme de les votacions a les eleccions presidencials. La conclusió sembla clara: es pot ser francès per ser català i votar Le Pen. Coses del nord.
3
