Lluís Martínez Sistach (Barcelona, 1937) va deixar de ser arquebisbe de Barcelona el mes de novembre de l’any 2015. Ara viu a la Residència Sacerdotal Sant Josep Oriol, on ens rep per fer aquesta entrevista. Sistach ens parla del seu nou llibre, “Un cardenal es confessa” (Edicions Proa), on rememora els episodis clau de la seva trajectòria i expressa opinions clares sobre l’Església, la religió i Catalunya. Somrient, també ens explica il·lusionat el congrés sobre ecologia que està organitzant des de la Fundació Antoni Gaudí per a les Grans Ciutats i que se celebrarà el proper mes de juliol a Rio de Janeiro: “Penso que pot ser un esdeveniment molt important, i el Papa el segueix amb interès”, diu.
De què es confessa el Cardenal Sistach en aquest llibre?
De moltes coses que he fet, i potser també d’algunes que no he fet. Són gairebé 50 anys de capellà, 30 de bisbe i 10 de cardenal. Es fan moltes coses arreu com a persona, com a cristià, com a sacerdot, com a bisbe i com a cardenal. He fet coses a la diòcesi de Barcelona -on vaig néixer, em vaig ordenar, vaig ser capellà i vaig ser bisbe auxiliar-, però també a les de Tortosa, Tarragona, etc. Ara també vaig pel món, perquè sóc membre de quatre dicasteris del Vaticà, i tinc un títol d’una parròquia molt bonica, Sant Sebastià de les Catacumbes. Tots els cardenals tenim una parròquia encarregada, en la que no fem res.
I quines coses tenia ganes d’explicar vostè?
Fonamentalment el llibre és una mica de memòries, però no del tot, perquè és una confessió particular i no general. També de biografia, però no ho explico tot, perquè sinó hagués fet un volum tan llarg que no l’hagués llegit ningú… I també hi ha bastant pensament. Però he intentat posar per escrit algunes coses que s’han fet a l’Església i en les quals jo hi he tingut part. Per exemple, el 1995 es va fer el Concili Provincial Tarraconense. Com es va gestionar la darrera aprovació ho vam viure tres persones, una de les quals era jo mateix. Aquesta és una de les coses que he posat per escrit en el llibre.
Ara que ja no és arquebisbe de Barcelona, se sent amb més llibertat per poder parlar de certes coses?
Sí, tot i que de llibertat sempre en tens. Però la veritat és que si tens la responsabilitat de ser pastor d’una església diocesana gran on hi ha diferents sensibilitats, has d’anar amb compte perquè ets el signe d’unitat. No pots dir coses que agradin a uns i als altres no, perquè llavors comences a ser un principi de divisió. Això no és gens fàcil. Quan ets arquebisbe no tens tanta llibertat com algú que no té aquesta primera responsabilitat, i ara puc parlar fins i tot amb una perspectiva més de temps.
Quan Benet XVI va venir a Barcelona per dedicar el Temple de la Sagrada Família va dormir a la cúria diocesana. Què se sent tenint un Papa dormint a casa?
Mai havia pensat tenir un Papa a casa! Jo el vaig convidar, i ell podia dir que no, però va venir. Quan va arribar i va baixar del cotxe en el garatge del Bisbat, jo li vaig dir que estava a casa seva, que desitjàvem que estigués molt bé i que estàvem plenament a la seva disposició amb tot el que necessités. No em va costar gens, s’està molt bé al seu costat, perquè Benet XVI és molt delicat i té un cor molt suau. Vam estar molt bé. Va dormir a casa, vam esmorzar al dia següent, vam dinar amb més gent i va ser una cosa entranyable. I ell conserva un record entranyable, m’ho diu sempre que el veig.
En el llibre diu que el Conclave per escollir el Papa Francesc va ser “el moment de més transcendència” de la seva vida. Què se sent a l’escollir el successor de Sant Pere?
Va ser un moment únic per mi. Era el meu primer Conclave, i espero que l’últim, perquè vull que el Papa Francesc visqui molts anys. Però sí que vaig pensar que era un moment de molta transcendència. Quan fas la processó invocant l’Esperit Sant i caminant cap a la Capella Sixtina i després fas el jurament tocant els Evangelis, per dins tens un sentit d’església que ho converteix en un fet molt important. Estàs nomenant el bisbe de Roma, que serà el successor de Pere i que tindrà una responsabilitat de servei a tota l’església universal! I l’Esperit Sant ens va ajudar, i ens va assistir tant que vam escollir el Papa que convenia a l’Església del nostre temps.
En el Papa Francesc s’han posat moltes esperances en relació a la renovació de l’Església. Vostè creu que farà tants canvis com alguns esperen?
El 100% no s’aconsegueix mai en aquest món, només en el cel. L’Església s’ha de reformar sempre, i és un treball constant. Però crec que tot el que el Papa Francesc està fent de transformació de moltes coses, calarà. Tot i que penso també que deixarà feina pel següent Papa. A més, algunes coses ja les ha aconseguit.
També s’ha trobat amb molta oposició, el Papa Francesc…
Sí, perquè qui reforma troba oposició. Si es fa el que s’ha fet sempre no hi ha cap oposició. I a més, per exemple, el Concili Vaticà -que es va celebrar del 1962 al 1965- encara no s’ha aplicat del tot, perquè demana un canvi. I canviar ens costa, i a certes edats encara més. Però hem de canviar, perquè el temps i la vida corre, i ens hem d’adaptar i posar al dia per servir a la gent i oferir-los la Bona Nova de Jesús a la gent d’avui i de demà.
De fet, també deu ser difícil que el Papa faci un canvi fent un cop de puny sobre la taula.
Pel canvi el més eficaç és convèncer, perquè per reial decret es poden fer coses, però després també pot passar que no s’apliquin. Convèncer és més lent i laboriós, però també més eficaç. Tot i això, bàsicament l’Església té una missió: evangelitzar i anunciar Jesucrist a tothom. Aquesta és la finalitat i sinó fa això, l’Església s’equivoca.
L’actitud de l’Església vers els divorciats tornats a casar sembla que està canviant…
El Papa va convocar dos sínodes de bisbes sobre la família, i està molt preocupat pel tema dels divorciats. Quan Francesc va ser escollit Papa l’any 2013 ja va convocar pel 2014 un sínode extraordinari, que va dedicar precisament als desafiaments en el matrimoni i la família en el nostre temps. Hi va haver una consulta i això va ser l’avantsala del següent Sínode ordinari, que tocava el 2015. Hi va haver una consulta molt àmplia, i aquí es va donar una orientació molt concreta: es va començar a parlar d’integració. El Papa va dir que calia integrar tothom a la comunitat cristiana. La integració té diverses formes d’intensitat, i pot arribar fins i tot, segons un discerniment concret, a la confessió i comunió. El Papa va fer un document després d’aquests dos sínodes titulat “L’alegria de l’amor”. El més important és que es vulguin integrar i facin un discerniment amb l’ajuda d’un sacerdot. El Papa no diu que els divorciats tornats a casar puguin combregar, diu les persones, però no parla de categories. Per això aposta pel discerniment.
Vostè està en comunió amb el Papa, en relació a aquest tema?
Sí, i l’oposició amb la que s’ha trobat ha estat realment molt forta. Els bisbes portuguesos em van convidar a parlar d’això i vaig estar tot un matí amb ells. Vaig veure que el que jo havia preparat ajudava a aplicar el document del Papa i després he publicat un llibre sobre com aplicar ‘Amoris Laetitia’.
Podria passar el mateix amb els homosexuals, que l’Església aposti per la seva integració?
El Papa no en parla tant en aquest document, perquè fa referència a matrimonis, i per l’Església Catòlica un matrimoni està format per un home i una dona. No entra en el tema de les unions del mateix sexe, tot i que sí que diu que s’ha de tenir el màxim respecte a la seva dignitat personal, i parla de famílies que tenen fills homosexuals. A més, si estan batejats ja estan integrats a l’Església. I, com els divorciats, si no tenen cap relació íntima i no s’ajunten amb ningú, poden confessar-se i combregar, però si entren en una relació que la moral cristiana no accepta aquí ve el problema.
En el llibre dedica un capítol a Catalunya. Com veu les relacions actuals entre Catalunya i el Vaticà?
Són molt bones. Catalunya és un país, però n’hi ha molts més. Vull dir, que no som els únics, i no és que ens estiguin mirant contínuament, però hem fet molta feina. Jo vaig molt a Roma i procuro parlar de Catalunya i tenir molta relació amb cardenals i membres de la cúria romana. El Papa porta quatre anys de Pontífex i m’ha donat cinc audiències privades, que és molt. En aquestes audiències parlo amb ell de moltes coses: de la pastoral de la diòcesi, del país, dels àmbits institucionals, culturals i socials, de pobresa, del món, etc. I penso que són uns moments daurats de les relacions entre Catalunya i el Vaticà. Tots fem perquè es pugui entendre la nostra situació i es pugui valorar més la nostra realitat eclesial.
Per tant, el Papa està al cas de la situació política que viu Catalunya?
Està informat, sí. El problema és que manca diàleg, perquè això de l’engranatge i l’encaix és una qüestió política, i no se soluciona amb tribunals, sinó amb creativitat i diàleg. I si falta això difícilment es troba una solució. Com ha de ser aquest encaix ho han de decidir els ciutadans. Els bisbes de Catalunya hem treballat molt i hem dit el que diu la Doctrina Social de l’Església, però en nom de l’Evangeli no podem dir si ha de ser d’una manera o de l’altra.
Creu que el Vaticà reconeixeria una Catalunya independent?
El Vaticà sempre que hi ha hagut un Estat nou l’ha reconegut, perquè l’objectiu és que l’Església pugui realitzar la seva missió en aquell lloc. Entre l’Església i l’Estat hi ha d’haver una mútua independència però es necessita una cooperació, perquè hi ha ciutadans que són ciutadans i membres de l’Església. L’Església sempre té aquesta actitud: si hi ha un Estat de dret, el reconeix i té les relacions concordatàries que pertoquin.
Els bisbes catalans s’han posicionat a favor del dret a decidir, però no ho han fet en el mateix sentit que els de Madrid. La relació entre uns i altres s’ha ressentit?
No massa. I crec que aquesta qüestió no ha dividit als ciutadans de Catalunya. Hi ha una cohesió social forta aquí. El mateix futbol a vegades divideix més. No ha dividit ni les famílies ni les comunitats cristianes. Nosaltres quan ens trobem amb els bisbes espanyols intentem mantenir-nos en el nivell del que l’Església ha de fer i tractar, però naturalment hi ha diferents sensibilitats.
Algun dia ens dirà Lluís Martínez Sistach què votarà si se celebra un referèndum sobre la independència?
Ningú te l’obligació de dir què vota, tot i que és evident que els sacerdots i els bisbes votem, però som signe d’unitat i no diem a quin partit votem. Quan jo anava pels pobles i les ciutats, a vegades sabia de quin partit era l’alcalde, però d’altres no, i jo mai ho preguntava. Perquè ja es veu. Però no es veuen les sigles, sinó que es va descobrint la persona, perquè totes les altres coses són prejudicis que no m’agraden. Primer està la persona, el bé comú, i la ideologia ja ve després.
Tot i haver deixat de ser arquebisbe de Barcelona, vostè no para…
Sí, tinc bastant moviment. No sé si estic jubilat o no! Vaig a Roma una vegada al mes, i a vegades em quedo uns quants dies. A més, vaig crear la Fundació Antoni Gaudí per les Grans Ciutats, arran d’unes converses amb el llavors Cardenal Jorge Mario Bergoglio, i vam fer un Congrés a Barcelona i ara estem preparant un segon Congrés a Rio de Janeiro, dels dies 13 al 15 de juliol, sobre ecologia i grans ciutats. Penso que pot ser un congrés molt important, i el Papa el segueix amb interès, perquè està preocupat per l’ecologia, però també està molt interessat per les grans ciutats. Ell es farà present, tot i que no físicament perquè no podrà.
Descans poc, veig.
No massa, tot i que cada dia camino una mica, que això és molt important. Mirant la meva taula l’altre dia pensava que no és una taula de jubilat! Sóc dinàmic, i intento servir una miqueta, perquè penso que les persones que tenim una certa experiència podem oferir un servei, fins que Déu vulgui.
En quin àmbit pensa centrar la seva activitat vostè a partir d’ara?
El tema de les grans ciutats crec que és un tema de futur, i penso que hi ha feina per fer, i m’hi vull dedicar. Però també vull dedicar més estona a la pregària, a veure persones que no he pogut veure gaire, etc.
