El Tribunal Suprem avala, de moment, que el vicepresident de l’executiu espanyol i líder de Podem, Pablo Iglesias tingui accés als informes del Centre Nacional d’Intel·ligència. La Sala Contenciosa Administrativa ha declarat la inadmissió dels recursos que van interposar el PP i Voc contra el Reial Decret 399/2020 de 25 de feber pel que s’estableixen les Comissions Delegades del govern, pel que fa a la composició de la Comissió Delegada del govern per Afers d’Intel·ligència, és a dir, el control de l’executiu sobre les tasques del CNI. En la interlocutòria, a la que ha tingut accés El Món, el Suprem no entra en el fons de la qüestió i tomba els recursos per manca de legitimació activa dels recurrents.
El recurs presentat per Vox i Ciutadans forma part d’una ofensiva per evitar que Iglesias accedeixi a les dades dels serveis d’informació espanyols. De fet, no només van presentar un recurs contenciós administratiu sinó que també van demanar empara al Tribunal Constitucional. Així mateix, van registrar al Congrés una proposició de Llei que instava a modificar la Llei 11/2002, de sis de maig, reguladora del CNI. que buscava no només complicar a Pablo Iglesias l’accés als informes dels serveis d’informació, sinó també a Ivan Redondo, mà dreta de la fontaneria de Pedro Sánchez.
Arguments formals del Suprem
La Sala explica en la seva decisió que tombar el recurs no vol dir que els partits polítics no puguin interposar recursos. Ans al contrari, però sí que determina que hi ha d’haver una condició prèvia: “sempre que es doni aquesta connexió específica amb la seva actuació o funcionament, com succeeix en els casos d’impugnacions respecte d’actes de la Junta Electoral o qualssevol altres que afectin el seu pròpia esfera delimitada per la defensa dels seus propis drets o interessos legítims, però no quan es tracti d’interessos que únicament projectin els seus efectes, com és el cas, en l’esfera política“.
En la interlocutòria argüeix que la solució contrària, és a dir, reconèixer la legitimació dels partits polítics i dels diputats a títol individual per impugnar qualsevol actuació de govern i de l’administració (i també en els d’àmbits local i autonòmics) “equivaldria a reconèixer-los una mena d’acció popular encoberta, que no tenen atribuïda pel nostre ordenament jurídic “.
