Diuen les males llengües, que en política acostumen a ser les bones, que les dentellades demoscòpiques d’Aliança Catalana a Junts serien més aviat mossegadetes si Junts tingués com una de les portaveus oficials Laura Borràs. L’expresidenta del Parlament, inhabilitada per contractacions irregulars en la seva etapa com a presidenta de l’Institució de les Lletres Catalanes, s’ha encarregat d’abonar aquesta tesi. Sense encomanar-se a ningú, i al marge del discurs oficial del sanedrí juntaire, ha pronunciat una conferència en la 58na edició de la Universitat Catalana d’Estiu, l’UCE que s’ha inaugurat aquest migdia a Prada, el Conflent.
Borràs, en el marc d’una jornada de la Fundació Fundem la República, el think tank de Junts de la qual és directora acadèmica, no se n’ha estat d’exposar la seva estratègia independentista a manca d’un any per tal que el Primer d’Octubre compleixi una dècada. Ho ha fet aprofitant el seu bagatge literari, equilibrant la tesi de la importància política del relat però també remarcant la importància del seu contingut. I, sobretot, emfatitzant que l’independentisme no pot defugir debats com la gestió de la immigració i encara menys, permetre que el debat immigratori ocupi tot el debat i l’agenda política deixant una autopista al “populisme” o “als que culpen la immigració de tots els nostres mals”.
Una velada referència a Aliança Catalana i als temors que genera als juntaires que sembla que fan tentines davant les xifres de les enquestes i la pressió de PSC i ERC per recriminar als de Carles Puigdemont que insinuin que faran peuets amb els d’Orriols. Borràs ha utilitzat un concepte com la “intel·ligència nacional” per refer l’aposta guanyadora de l’independentisme i ha pregat als partits i als líders independentistes deixar de llepar-se les ferides, buscar culpables i, sobretot, deixar-se de tirar els plats pel cap, especialment, entre l’espècies més caïnita entre les que es fan i es desfan, els companys de carnet. “Sóc aquí com a Laura Borràs, no com a Junts”, ha advertit, però el missatge gens subliminal era més rotund: qui tingui orelles que escolti. Una missiva dirigida als seus companys de partit.
Política vs Racisme
Borràs, després de descriure amb precisió literària el seu concepte “d’intel·ligència nacional” i “sobirania narrativa”, ha gosat entrar en un terreny que sembla vedat al debat polític més enllà de la batussa dialèctica, la immigració. “El debat és entre dependència o independència”, ha asseverat i “això m’obliga a parlar de populisme, que no es combat negant el problema, que es combat resolent-lo, i això és especialment important quan parlem d’immigració”.
“L’independentisme no pot defugir aquest debat, no l’ha de defugir, però tampoc pot permetre que que la immigració ocupi tot l’espai polític, si negués els problemes que preocupen a la gent, la gent acaba escoltant els que sí que en parlen, però si deixem que algú converteixi la immigració els culpable de tots els mals, ja hem perdut abans de començar com a país”, ha sentenciat. En aquest sentit, ha subratllat que “una nació no es fa forta fent més petita la gent que hi arriba, una nació es fa forta tenint les eines per integrar la gent que hi arriba, i Catalunya és i ha estat un país receptor d’immigració però té unes competències esquifídissimes i molt limitades per gestionar l’acollida de les persones que són aqui i aquí hi ha una de les paradoxes de l’autonomia que hem de ser capaços de mirar a la cara: se’ns demana responsabilitat sobre problemes dels quals no tenim eines per poder-los tractar”.
Per això ha demanat “eines d’estat per garantir drets, per fer complir deures , per ordenar fluxos, per garantir serveis, fer el català com a llengua d’integració i per construir sentit de pertinença per viure en comunitat, i exigir aquestes eines no és racisme és política”. “La independència és això, tenir les eines necessàries fer-nos responsables del país que volem fer”, ha conclòs. Una exposició que fins i tot li ha valgut una pregunta del públic, el comodí incòmode, que li ha repreguntat si “ens hauríem de convertir a l’islam per ser independents”. Borràs ha estat hàbil, i irònica, en la resposta i li ha replicat que la seva idea és integrar-los i no fer cap mena de conversions massives, que una cosa és la religió i l’altre la política. Bé que ho ha fet saber detallant la seva tesi sobre la intel·ligència nacional i la sobirania narrativa que comporta convertir l’experiència en coneixement, el coneixement en estratègia i l’estratègia en poder polític. Això sí, tenint present el que ha passat els darrers nou anys perque per “tornar-ho a fer igual, no cal fer-ho”.
