Zapatero serà millor expresident que president. Una mena de Jimmy Carter a l’espanyola, per entendre’ns. Un home tranquil, de principis, de conviccions, d’asseure’s a parlar i de no acabar a garrotades, si pot ser, ni d’excitar-se massa amb els “zascas” pirotècnics que donen vida (no gaire intel·ligent) a les xarxes, a canvi de matar la política basada en el diàleg, en el respecte i en una certa comprensió del que pensen els altres.
A diferència de González o Aznar, dos goril·les senils carregats de testosterona, creguts i barruts, machotes salvapàtries, amb uns pebrots tan grans que no hi ha cap llei que pugui contenir, Zapatero és deliciosament europeu, respectuós, delicat, amable, dialogant, infinitament allunyat del model del polític (mascle o femella) que no ha superat l’etapa del pitecantropus erectus.
A Zapatero li ha tocat fer de poli bo, perquè Sánchez pugui fer sempre que li convingui de “poli mig dolent”, però sense passar-se. Ell no és el “poli dolent” d’aquesta pel·lícula, només és el “poli espavilat”…
Sánchez és qui té la paella pel mànec. Fa un gest intel·ligent amb els indults (que els cavernícoles hispans mai no li agrairan, tot i que els salvarà la cara i el cul), però just després frena. A veure com van les enquestes. A veure fins on pot arribar. Sánchez ha après a administrar hàbilment, arriscadament, el poder de l’Estat, sense controlar-lo, perquè les elits de l’Estat són clarament colpistes. També sap que són clarament estúpides, cregudes i carpetovetòniques, i amb això juga. Ell és més llest i ha captat millor les oportunitats.
Qui és el “poli dolent” en aquesta història? No és Sánchez. Es diu Felipe VI. S’han repartit els papers, obrint un marge de maniobra perquè Zapatero faci de “poli bo”, acompanyat possiblement d’Iceta, que té totes les qualitats i tots els vicis per ser la frontissa necessària i, si cal, el fusible que es fondrà en cas que la temperatura arribi a nivells inassumibles.
Aquesta és la jugada. Sánchez no es cremarà. Felipe VI, el rei de Vox i del PP més dur, no es cremarà ni esmenarà el seu patètic discurs del 3 d’octubre. I aquí tenim un “home bo”, un Zapatero, disposat a sacrificar-se per la quadratura del cercle, en la qual ningú no creu però que moltíssima gent estaria disposada a comprar.
No ens enganyem tampoc. Zapatero no obrirà cap via a l’independentisme. No es pot esperar això d’un expresident del govern espanyol. Però va ser capaç d’obrir camins de sortida a la guerra no declarada d’Euskadi. En el millor dels casos, Zapatero pot apadrinar, discretament, sense dir una paraula més alta que una altra, una via d’apaivagament. Federalisme, estatut, cogovernança… totes aquestes coses, unicorns fantasiosos que mai no ha vist ningú a la península ibèrica.
Zapatero pot portar l’Estat espanyol fins a la seva darrera frontera, mentre Felipe VI, el rei de Vox, calla, per mantenir el seu negoci familiar. Els que han menyspreat Sánchez i Zapatero s’ho menjaran amb patates: tenen una estratègia potent, ben pensada, viable i arriscada. Aquí, no passem de tenir un anar fent, amb molts cops al pit, molta retòrica, molta fantasmada, i moltes picabaralles casolanes, però res sòlid, excepte la batalla judicial a Europa. El “poli bo”, Zapatero, està teixint un excel·lent parany i tenim tots els números per caure de quatre peus a la galleda. La mateixa del 2006, vaja.
