Han passat vuit anys del referèndum que ho va fer saltar tot pels aires i pesa més el desconcert posterior que el valor d’una data que va ser històrica, o que ho acabarà sent quan pugui ser avaluada sense apriorismes. L’estupefacció de l’unionisme el primer d’octubre del 2017 (potser no només de l’unionisme) en veure arribar les urnes als col·legis electorals i la brutalitat policial que en va ser la resposta van deixar clar que aquella jornada no era irrellevant. I res tornarà a ser com abans. Encara que hi hagi moltes veus interessades que sembli que tot s’ha acabat.
Els vuit anys que han seguit a l’1-O han estat de repressió, divisió i friquització. Una fórmula infal·lible per fer que la dissidència abaixi la veu, però no per fer-la desaparèixer. Han estat vuit anys dedicats a convèncer els independentistes que no se’n sortiran. Però no s’ha destinat cap esforç a donar-los motius per deixar de ser independentistes. Espanya no és la solució per a un independentista decebut. En part perquè no ho vol ser, com ha demostrat al llarg dels segles malgrat els intents del catalanisme de trobar-hi un espai d’entesa.
Vuit anys de decepció no són prou per fer desistir un país que fa 300 anys que no encaixa en l’Estat que el té retingut. Però, si Espanya no és la solució, els actuals engranarges de l’independentisme, tampoc honsón. Les xerrades i debats que continuen omplint sales reuneixen independentistes perplexos.
Molts dels líders de l’1-O estan encallats a l’exili o en la inhabilitació, i els seus partits atrapats en pactes estèrils amb el PSOE. Mentrestant, l’unionisme ha aconseguit estendre la idea que l’eix nacional s’ha esborrat o, en tot cas, ha quedat reclòs en un espai dominat per Aliança Catalana. Uns i altres han regalat als de Sílvia Orriols debats que ningú volia abordar i que han donat a un partit amb dos diputats una projecció hipertrofiada –creixen defensant-se dels insults que tan bé rendibilitzen– i li han permès comercialitzar un discurs que no encaixa amb la societat catalana, històricament acostumada a fusionar-se amb els nouvinguts i a evolucionar. És precisament aquesta història el que ha forjat el caràcter nacional que es reivindica i que es vol preservar. Ara cal trobar el com i el qui.
