Per molt caricaturitzable que sembli el personatge del comissari Villarejo d’ell se’n deriven algunes lliçons, pràctiques i factuals, que els independentistes a Catalunya n’haurien de prendre deguda nota. Aquestes lliçons tenen a veure amb l’interès general dels estats, la raó d’estat o realpolitik a la qual es referien directament personatges tan significatius per la història europea com Metternich, Bismarck o Kissinger i tants d’altres en temps ja molt més recents. En virtut d’aquest exercici, l’interès d’un estat -imperatiu ètic- per la seva supervivència passa per davant de moltes -per no dir totes- consideracions de caire moral i encara amb més força, legals.
D’aquesta manera, per treure’n l’entrellat, caldria interrogar-se si hi han diferències entre el Regne Unit i Rússia, per posar dos exemples, alhora de defensar la unitat del seu territori? Sens dubte l’estat de dret britànic o, afegeixo, canadenc limiten, i molt, el seu camp d’actuació en relació a una autarquia amoral com la Federació russa hereva directa de la URSS; ara bé, tots ells estaran disposats a anar més lluny del que estableix la llei, incorrent, en conseqüència, des de l’Estat en flagrants il·legalitats de tipus variat, per tal de defensar la continuïtat del seu país. La frase de Lord Palmerston sobre la política exterior britànica de no tenir amics ni enemics, sinó interessos permanents, també cal llegir-la i interpretar-la en clau de política interna, altrament el seu sentit és parcial i incomplet.
És clar que els anglesos i per extensió tot el món anglosaxó en política, no tenen mentalitat de masovers ni de botiguers amb hortet a casa i si, per contra, una clara mentalitat de deixar la seva empremta en el món. Un fet que casa o marida en altres latituds, en cercar la teva independència nacional i des de la mitjania o petitesa, fer de la llibertat el marc espiritual de referència dels teus ciutadans i el quadre des d’on es deriva tota actuació política i, en darrera instància, legal. Però ni amb aquestes podem comptar amb la Catalunya de la “voluntat de ser” que es referia en Vicens Vives. Certament pel gironí, aquesta no fou la seva millor tesi; tal vegada i no l’escarneixo ni el menyspreo, per haver de fer mans i mànigues entre un franquisme institucional i polític i una emergent intel·lectualitat catalanista i progressista. En definitiva tots els pobles del planeta terra tenen voluntat de ser, per tant aquesta circumstància no hauria de representar o ser cap mèrit o atribut específicament català. A menys, és clar, que es demostrés que els catalans no formem part de l’espècie humana; cosa que si prenem els nostres dirigents i, en especial, llurs idees com objectes de referència, algú podria veure’s temptat a admetre que semblant tesi, fins ara forassenyada, té, com a mínim, certa base.
D’altra banda, arran de la premissa de la política o del dret d’estat -antítesi de l’estat de dret-, cal circumscriure l’operació Catalunya o en el passat -coses diferents certament- la lluita contra ETA o d’altres “guerres brutes”. Si l’independentisme algun dia vol ser responsable i seriós, haurà de fer els seus càlculs estratègics i de risc en funció de la “política real” i no pas com un mer apèndix de les pràctiques, molt lloables totes elles, dels minyons escolta o els grups d’esplai. Notin que no dic, en cap cas, tornar a ser seriós perquè mai ho va ser en el sentit estricte del terme per culpa d’uns líders que vivien amarats d’una sospitosa credulitat, aguda o superlativa ignorància, excelsament ensucrada per enverinada d’una destarotada creença en la bondat universal i el “papanatisme” de potència N, refermat aquest en la noció, a mig camí de l’esoterisme i l’onanisme, del “món ens mira”. Amb aquest rivets si ho tornem a fer, tornarem a perdre i a caure, de nou, en la malaltia, a voltes inguarible, del victimisme carrincló. Vull creure, que per fi, no és pas això el que volem. Ara bé, seguint amb el símil anterior de la nostra qüestionada humanitat potser som peixos i ni memòria tenim. Caldrà experimentar allò del “wait and see”.
Felipe González fa anys va dir que amb ell l’Estat havia baixat a les clavegueres per lluitar contra ETA i probablement també, això ho dic jo, contra altres “enemics de la Pàtria” com catalans i bascos pacífics però nacionalment incòmodes. L’operació contra Mario Conde o anteriorment Ruiz Mateos també foren operacions d’estat, com també ho fou el que sabem i el que ens podem imaginar del famós 23-F amb la consegüent postergació de Suárez. Ara bé, en aquests casos els interessos eren encara més espuris però menys “sagrats” i tenien a veure amb el reforç de la dinastia borbònica, el rol dels grans partits d’Estat o operacions econòmiques de recanvi d’uns oligarques per d’altres més controlables i afins al règim com els que tenim avui al capdavant de les grans empreses pàtries.
A Espanya el que no plora no mama i això vol dir robar en nom de l’interès general de la Pàtria. Els socialistes, de llarg, són els qui millor s’han aplicat aquests preceptes en democràcia, per bé que en el seu descàrrec cal dir que les famoses 250 famílies de la dreta oligàrquica ho practiquen des d’abans del descobriment d’Amèrica, amb períodes de major o menor avidesa i fruïció pel saqueig de les finances públiques i desconsideració generalitzada pel ciutadà ordinari a qui després, per cert, apel·len en nom de l’interès patriòtic. Diríem allò de són molt galtes i penques però, en definitiva, són “els nostres galtes i penques”. La coneguda Transició va ser un excel·lent i impagable doctorat d’aggiornamento de totes aquestes pràctiques, amb vells i nous actors. És allò que es referia Robert Putnam per la “nova” Itàlia sorgida de la “tangentopoli” de noves botes amb el mateix vell vi de sempre.
Heus aquí que arribem a la darrera premissa fonamental per comprendre l’Espanya d’ahir i d’avui: es pot robar, i abastament, en nom de l’Estat però mai atemptar, menys encara si ho fas pacíficament, contra la unitat indivisible d’Espanya, tal i com resa l’article 2 de la Constitució i tal i com sembla que Franco en el llit de mort li feu prometre a l’aleshores “Príncipe de España” l’actual Emèrit Juan (Carlos) I. En efecte, el Borbó net de rei i fill de pretendent escapçat -pel seu propi fill Juanito– fou un personatge inspirador de tot tipus de corrupció que no posés en qüestió dues coses per aquest ordre: la unitat de la Pàtria i el nou règim parlamentari extractiu que havia creat com a recanvi del franquisme.
En aquest relativament nou ordre de les coses -en cap cas fou una revolució o una ruptura- personatges de tot pelatge i condició -empresaris vells i nous, periodistes, policies, militars, polítics, sindicalistes, esportistes etc- proliferaren a l’abric del monarca el gran tòtum de la corrupció i del diner fàcil pels seus amics i aliats. Lamentablement a Catalunya no ens escapolirem de semblants pràctiques i veloçment ens poden venir a la retina i a la memòria dinasties familiars i d’altres personatges, partits polítics o organitzacions que es convertiren, a voltes conscientment i, d’altres sense adonar-se, en els grans aliats de la pax corrupta borbonica.
(Acabo) Ara i després de quatre anys de govern socialista, llargs, estèrils i avorrits com un mateix període sense pa, i que, no debades en virtut d’una moció de censura recolzada des de Catalunya, havien de suposar una nova i aquest cop permanent pacte per la concòrdia de l’esquerra espanyola amb el catalanisme, avui ens trobem més desemparats -políticament i cultural- que fins i tot abans de l’aprovació de l’Estatut de Sau del 79. Així, els espanyols, arran, dels infaustos fets de l’octubre del 2017, ens han perdut tot rastre o engruna de respecte i ja no diem temor o dubte com el que podien tenir abans. La frase de Cospedal de tertúlia amb el “nostre” comissari Villarejo va ser premonitòria “los catalanes al final son unos cobardones”. Tenia tota la raó, mal que em pesi a mi.
A la “querida España” que cantava la meravellosa i sempre recordada Cecilia passen els governants, els reis, els règims, les constitucions però el fet nacional català continua subjugat, anorreat, menystingut i moneda de canvi i d’escrutini i exorcisme si cal, per a qualsevol govern o nou règim. La nova aixecada de camisa dels governants espanyols amb els antics espanyols saharauis ens hauria de fer recordar que la paraula d’un dirigent espanyol mai ha valgut res. I per bé que comparar el Sàhara occidental amb Catalunya és una fotesa, si que ens hauria de no fer perdre mai de vista que per defensar Catalunya només ens tenim els catalans i que Espanya amb l’excusa de la democràcia, tal i com ha fet amb els saharauis, no perdrà mai l’ocasió de limitar i anorrear cada cop més els nostres drets i llibertats nacionals i cíviques fins la pràctica desaparició que és la nostra “occitanització”. Ningú parla de reivindicar la violència i molt bé em sembla, ara bé la independència, quedi clar d’ara i per sempre, no es farà mai amb el consens i concurs d’Espanya i tampoc l’autodeterminació i menys encara el dret a decidir que és una entelèquia política i un barbarisme idiomàtic. I és normal, Espanya com un marit orgullós per bé que ultratjat no consentirà ser banyut i, al capdamunt, pagar el beure. Justament el contrari del que històricament ha fet el catalanisme polític.
