L’agressió de Trump a Veneçuela, entre altres moltes coses, ha forçat companys de llit conflictius. Per exemple, la intelligentsia ultradretana espanyola, més amiga de Steve Bannon que de Donoso Cortés -o de Torras i Bages-, ha volgut convèncer el món que Marine Le Pen és poc menys que una cupaire. La líder de l’extrema dreta francesa, la primera cap visible que la internacional reaccionària va colar a Europa, va comunicar al seu compte de Twitter una posició molt més que pròpia del seu espai polític: que la sobirania dels estats “és inviolable i sagrada”. En un estat i un país una mica menys confusos, hom podria pensar que es tracta d’una posició normal per a un nacionalista conservador. “Renunciar a aquest principi avui per Veneçuela equivaldria acceptar la nostra pròpia servitud demà”. Més que evident: si ens sembla bé que Washington bombardegi Caracas i la CIA segresti Maduro, qui diu que demà no bombardejarà Bogotà, o Lisboa, o Viena -o Nuuk, que sembla a cada minut més probable-, i farà caure els respectius governs?
En un país menys confús, és clar, però no en aquest. En aquest, la dreta ultranacionalista és ben dreta i és ben ultra, però la nació no forma part de les seves coordenades. Cap partit que pensa en clau de la seva comunitat nacional pot, sent honest i sense riure, mirar a través de l’oceà i condonar una agressió com la que ha perpetrat l’administració Trump. I si l’haguessin condonat! Les extremes dretes d’aquest país i el veí han celebrat, aplaudit, lloat Donald Trump per haver traspassat la frontera d’un estat sobirà, qüestionat la seva legitimitat com a autoritat i fet caure el seu executiu -i mort 40 persones, entre civils i militars, que no se’n parla gaire d’aquest capítol de l’operació Absolute Resolve-. Santiago Abascal, amb una bandera d’Espanya al costat del seu nom a Twitter, va arribar a assegurar que “el món és una mica més lliure” després que Washington hagi forçat un govern titella del chavisme tou a Veneçuela a canvi de les seves reserves petrolieres i una influència més gran al seu espai d’influència contra la Xina.
Una de les grans màximes d’un nacionalista ultraconservador, si m’ho pregunten a mi, hauria de ser que ningú travessa unes fronteres. Els límits polítics del país -això és, de l’estat, és a dir, de la representació física de la nació- haurien de ser, si Espanya i Catalunya tinguessin nacionalistes ultraconservadors, inviolables; sigui l’enemic figurat una família migrant del nord d’Àfrica o el president d’una potència tercera. Més encara quan, clarament, es tracta d’una potència hostil, que només podria ser confosa per una d’amiga des de la cosmovisió d’un fanàtic. Però els nostrats i els veïns només disparen contra uns; i semblen disposats a posar la catifa vermella a l’altre.
La “nota de premsa” d’Aliança Catalana després de l’atac deia quelcom que mai de la vida hauria de dir un nacionalista: “La sobirania no hauria de servir d’excusa per blanquejar el frau electoral, la repressió ni un govern que ha forçat l’exili de milions de ciutadans”. Fantàstic. Si algun dia Catalunya fos independent, la lògica seria aplicable a una potència aliada de Madrid que vulgui torpedinar la nostra sobirania en nom d’uns espanyols reprimits, o qualsevol altre invent. Tot plegat podria semblar simplement contradictori, però no ho és pas: als seus ulls, no hi ha ni hi pot haver una nació catalana lliure. És l’única manera que s’explica que acceptin la capacitat de Washington d’escapçar el dret d’una nació a governar-se amb tanta alegria. Com no n’hi ha una d’espanyola als ulls de Vox.
Catalunya no només ha de patir la penitència de tenir dues extremes dretes -com arreu d’Europa, però per duplicat-. Hem tingut la mala sort que ens han tocat dues formacions ultres en plena cursa per convertir les respectives capitals en Miami, i els respectius països en l’estat 51. Vox i Aliança Catalana, potser encertadament, saben que no són espais polítics vàlids en un món que no és el món de Donald Trump. Quan el pèndol torni a balancejar-se, com ja ho està fent als Estats Units, deixaran de tenir sentit; perquè no formen part de la nació, ni la pensen ni els ocupa. Són sucursals, d’encara més lluny que les sucursals que normalment ens governen. L’afer de Veneçuela ha revelat que, efectivament, hi ha un excepcionalisme espanyol i català a Europa. Les nostres extremes dretes no són nacionalistes. La francesa sí que ho és, i la italiana, i tantes altres -per desgràcia per a les classes treballadores veïnes, que les hauran de patir durant més temps-. Aquí -i aquí a prop-, simplement, no.
