L’estúpida –o directament falangista– dreta capitalina valenciana creu que ha guanyat una nova batalla contra la perfídia catalana. El ple de l’ajuntament ha aprovat finalment, amb els vots a favor del PP i de VOX, el canvi de denominació de la ciutat, que ara ja no es dirà València, sinó Valencia/Valéncia. Així, en bífid castellà i secessionista. El tràmit –per ara estrictament municipal– no serà del tot legal mentre les Corts, que haurien de demanar el parer de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, no l’aproven, però, coneixent els aborígens carpetovetònics del país i sabent que es foten del mort i de qui el vetla, ja deuen estar utilitzant els dos nous noms ací i allà.
No cal enganyar-se gaire. La dreta municipal valenciana no farà servir mai Valéncia, perquè, en realitat, les referències vitals i mentals que utilitzen són exclusivament castellanes. No hi ha cap guerra d’accents en aquest episodi, sinó una mostra més de substitució lingüística. València –un nom que l’esquerra i el valencianisme va trigar massa a oficialitzar– ha estat una excepció en una llarga història en què sempre, des que hi ha ortografia, ha prevalgut el nom en castellà. No debades la tropa rebel del general Franco va rebatejar la ciutat com a Valencia del Cid –doblement castellana– quan la va ocupar el 1939. I no debades també el servilisme provincià local ha permès sempre que Jaume I només tinga un trist carreró al nucli antic mentre Rodrigo Díaz de Vivar dona nom a una de les avingudes més importants de l’urbs. Populars i neofalangistes d’ara recuperen aquesta tradició. La de la Valencia castellana que ofereix nuevas glorias tot el dia a Espanya.
I per què aquests camises blaves no han tirat pel dret –com ha fet l’ajuntament d’Alacant– i no han recuperat el nom castellà a seques sense la martingala pseudofolklòrica de Valéncia? Per què perdre el temps en una discussió amb pretensions filològiques per reivindicar un nom sense tradició escrita sòlida?
En el fons, aquest és un bon senyal. A Alacant els bàrbars locals consideren que no han de perdre ni un segon amb pantalles de distracció i imposen directament que la ciutat passe al domini lingüístic castellà. A València encara maregen el personal amb la favada de Valéncia per reivindicar-se com a “valensians” enfront dels “pancatalanistes” i no com a castellans, que és el que són.
Aquesta necessitat d’enfrontar “lo valensià” contra “el perill català” per acabar en el castellà, que és on volen anar a parar, vol dir que encara es pensen que hi ha valencians de més o menys bona fe que creuen en l’home del sac i en Santa Claus i que no es miren de bon grat la maniobra substitutiva directa. Per anar a l’essència castellana –espanyola, en diuen ells– cal diluir la jugada amb una certa dosi de folklorisme local. Aquests valencians encara disposats a deixar-se enganyar han anat reduint-se i avui dia no deuen passat d’uns milers, però populars i neofalangistes accepten aquestes baquetes potser per tradició o perquè no donen per a més.
D’aquesta manera han perdut el temps demanant-li a un fava narcisista de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Abelard Saragossà, que els justifique “filològicament” que Valéncia és “lo nostre” i que València és una catalanada absurda i vergonyant. Molt bé i enhorabona.
Saragossà és un hereu més de la jugada dissolvent que van protagonitzar els pancatalanistes conversos Xavier Casp i Miquel Adlert Noguerol quan a partir dels anys seixanta Joan Fuster els va furtar tot el protagonisme en l’estret corral valencià. Casp i Adlert, per enveja i vanitat ferida, es van fer secessionistes i van començar a liderar l’àmbit pretesament cultural de l’anticatalanisme. Van ser els reis del truc, el xamelo i la taba. Abelard Saragossà va ser professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i ara, jubilat, trau cresta donant oxigen a les infàmies del PP i VOX. Saragossà, que no veus que això no és cap discussió de model lingüístic, sinó estrictament política de salfumant?
Resumida la jugada, la raó principal que aquest senyor membre de l’Acadèmia exposa ara és que al País Valencià la e de València és tancada en la pronúncia oral mentre que en una gran part de Catalunya és oberta. I és cert. Tan cert com que els gramàtics valencians solvents –Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner o Enric Valor– van acceptar la grafia fabriana oficial per una qüestió de coherència en tot el domini lingüístic. Podrien haver-se decantat per demanar a l’Institut d’Estudis Catalans que acceptara la forma derivada de la fonètica valenciana, però no ho van fer perquè no li van donar més importància. Els senyors que ara li’n donen tanta practiquen una fidelitat a la seua llengua inversament proporcional. Molt de Valéncia i poc o gens valencià.
Per a què tanta Valéncia si després tot és Valencia? La majoria de requetès que a les xarxes socials han tirat i tiren coets per l’eliminació de València utilitzen el valencià de manera esporàdica i ridícula. En el millor dels casos. Només cal mirar-ne el perfil. Molt de blau en la senyera i molt poc de trellat al cervell. Fan servir el vernacle dels seus avis, precari i postís, només per a insultar els “catalanistes”, i encara gràcies. Es podran comptar amb els dits d’una mà les vegades que recorreran en el futur al topònim que tant reivindiquen ara. Ben poc els importa si a la València que tant diuen defensar el valencià siga un residu cada dia menys inquiet. Se’ls en fot. O encara pitjor: és el que busquen i volen.
Quin és el recorregut històric de Valéncia? El van reivindicar i el van fer servir d’ariet els mateixos Casp i Adlert en la seua etapa secessionista. El va sacralitzar la “Secció de Llengua i Literatura” de l’Acadèmia de Cultura Valenciana en la seua Ortografia de la Llengua Valenciana de 1981. Potser ha aparegut en quinze llibres i fullets. I això és tot. Successives normatives d’altres instàncies grotesques van decantar-se finalment per prescindir de tots els accents, com va fer la Conselleria d’Educació de la UCD el 1982, quan en les seues Normes Ortografiques de l’Idioma Valencia va dictaminar: “S’elimina l’’accentuació grafica, i queda de forma optativa per a les paraules que tenint igual grafia recau l’accent fonetic en silaba diferent (paraules homografes no homofones)”.
La gramàtica normativa “del valencià no català” ha patit més mudes que una boa. Els accents han eixit i s’han post tantes vegades com el sol. La qüestió és marejar. La intenció transparent sempre ha estat generar el conflicte. Perquè les llengües no els gestionen bé, els conflictes “interns”. Qualsevol que es decantava per utilitzar amb una certa normalitat el valencià es trobava de front aquests bàrbars, que l’insultaven per usar “el català”.
Mai cap d’aquests defensors de “lo valencià” han qüestionat sota cap circumstància l’hegemonia del castellà. Mai han utilitzar el seu “valensià” o “valensiá” o “valensia” per traure espai vital al castellà, la llengua que els és referencial i que l’ocupa quasi tot. El seu “valensià” o “valensiá” o “valensia” és una tapadora folklòrica per justificar la supremacia del castellà. Les seues banderes sempre seran subalternes. Els seus accents, també.
El moniato de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que pretén legitimar-los la maniobra s’ha lluït: l’entitat de la qual és membre a partir d’ara haurà de treballar amb la meitat del pressupost. PP i VOX s’han quedat l’altra meitat per subvencionar el bou embolat. On porta l’accent bou embolat?
Diuen que en diran Valéncia. Tant se val. Com si en volen dir Valência. A partir d’ara només hi haurà una València oficial: la Valencia del Cid. El Cid no és com el reu Jaume. Cavalca després de mort.
