A Madrid, als despatxos de tots els poders, creuen més en Catalunya que els catalans. A la «Gran Castella», també. La seva profunda desconfiança envers Catalunya, el seu profund menyspreu envers els catalans traidors i sediciosos (que, recordem-ho, no són tots els que viuen a Catalunya) és una manera d’expressar un temor claríssim: si ara afluixem, algun dia no molt llunyà els catalans ho tornaran a fer.
A París, de forma més discreta i menys visceral, també: per això no pensen suavitzar el dogall de ferro que impedeix la resurrecció del moribund català a la Catalunya Nord o de l’occità i altres llengües tossudes, més mortes que vives, a Occitània o Provença. El mateix que als antics regnes de València o Mallorca, sistemàticament colonitzats i castellanitzats, amb força èxit, com és evident.
Els catalans sediciosos i desafectes fem més por del que ens pensem. Som pacífics i porucs. Malgastem les nostres forces i ens dividim en estèrils batalles internes. Creiem que Europa i el món ens han de donar la raó per màgia potàgia. Hem perdut la fe en els superpoders de la musculosa Generalitat pujolista, ara convertida en carn picada. I a sobre estem profundament deprimits i espantats, després de totes les garrotades dels darrers anys.
No sembla que hi hagi molts motius per tenir-nos por. I tanmateix, en tenen, més de la que reconeixen. Estan convençuts que tard o d’hora ho tornarem a fer.
Si no fos així, no continuarien amb l’exitós programa de repressió i escarment sistemàtic, d’assimilació cultural i lingüística, de setge aferrissat a qualsevol signe d’identitat «no espanyola» més enllà de la inofensiva botifarra amb seques o de l’allioli. Ens estan aplicant la vacuna contra «El Procés-2», que creuen que encara és possible.
Les eleccions del proper 23J presenten moltes incògnites però també una absoluta certesa: guanyi qui guanyi, el proper govern espanyol serà més bel·ligerant contra l’emprenyadora tendència de la meitat dels catalans cap a la sedició o almenys la diferenciació. Poden ser més o menys brutals, però l’estratègia serà la mateixa: «ni agua», que diuen.
I això es pot aturar o frenar des del Congrés dels Diputats? Es pot «defensar Catalunya» des de Madrid? Això és somiar truites… de calamars a la romana. Primer, perquè hi ha una part notable de Catalunya que no vol ser defensada: un detall no gens menor, que tendim alegrement a oblidar, equivocant-nos greument en l’anàlisi de la realitat, en el diagnòstic i en el tractament. Segon, perquè els «nacionalismes perifèrics» estan sentenciats: no tornaran a ser contrapesos, no hi haurà més canvis de cromos, no hi haurà més pasta, no hi haurà referèndums ni punyetes. I tercer, perquè els partits «nacionalistes catalans» no tenen programa comú ni res que s’hi assembli. Ni ganes de tenir-lo. En realitat no saben què fer, més enllà de presentar l’abstenció massiva com una traïció o una estupidesa majúscula… Perquè la veritat és que no afectarà, si es produeix, a un hipotètic «poder de Catalunya», que ja no tornarà a tenir a la nova Espanya que s’està configurant, sinó a la capacitat de marejar la perdiu a Madrid, muntar algun numeret per a la parròquia més ingènua i poca cosa més.
Cert: no hi ha alternativa a allò que ja no existeix, aquell «ser decisius a Madrid» que fa anys semblava una estratègia pragmàtica i profitosa i ha acabat en no-res. No hi ha alternativa a l’estancament de l’exili ni a la rendició dels indults ni a la submissió, vagament dissimulada. No hi ha referèndum a la vista. No hi ha indicis de cap mena de resistència contundent. No hi ha cap mena d’estratègia ni lideratge de futur. Podem negar-ho, clar que sí, i practicar amb entusiasme la política dels estruços: ja arribarà aviat el bany de realitat.
Però, tanmateix, per alguna raó, a Madrid tenen pànic a «El Procés-2», la més terrorífica pel·lícula de por que poden imaginar. Creuen més en nosaltres que nosaltres mateixos. Saben que no estem derrotats, que ens aixecarem des de tota aquesta misèria. Ni nosaltres sabem com… Potser podríem començar per preguntar-nos per què, quan sembla que ho tenen tot guanyat, s’acarnissen encara amb la repressió, mentre ens abstenim de comprar entrades per a una comèdia que tothom sap que no porta enlloc…
40
20
