El mecanisme natural per a l’aparició d’organismes cada vegada més complexos és la capacitat d’adaptació. Més complexos vol dir més capaços de respondre als desafiaments de l’ambient i aprendre dels errors, més intel·ligents doncs. És clar que la capacitat per aprendre dels errors ja pressuposa algun grau d’intel·ligència. Un organisme que reiteri tossudament una conducta incongruent amb l’ecosistema no té futur. Per tant, el mer fet d’existir ja comporta un grau mínim d’intel·ligència passiva, diguem-li el grau zero. En aquest nivell, quan l’organisme es troba davant d’una situació desconeguda en què la resposta apresa queda, per dir-ho així, blocada, seguirà el mètode de si l’encerto l’endevino. Si l’encerta, incorporarà la nova resposta aI seu bagatge i evolucionarà. Si no l’encerta, anirà directe a l’extinció.
En un segon nivell hi ha els organismes capaços de reflexionar, és a dir, de fer-se una composició interna de la situació exterior i assajar així, com en un teatre, les conseqüències probables de l’acció. Aquesta capacitat, consistent en desdoblar la natura en objecte i representació, la comparteixen molts animals. El meu gat, quan em desperta al matí mossegant-me afectuosament el nas o la cella, sap perfectament que no l’enviaré contra la paret d’una revolada. Per contra, quan caça un ratolí o un llangardaix, fa servir les dents amb tota una altra finalitat. El meu gat sap el que fa. Ha après, d’ençà de mil·lennis, a domesticar l’ésser humà per tal d’obtenir menjar, protecció i carícies —els americans gastem entre 800 i 3.500 dòlars anuals en el nostre felí predilecte, o sigui entre 12.000 i 53.000 dòlars durant la vida mitjana d’un gat domèstic.
Però una cosa que el meu gat no sap fer, ni en sap cap més gat contemporani, passat o venidor, és modificar l’entorn d’acord amb les seves necessitats. Quan el meu gat cerca escalfor, em puja a les cames per fer-hi una becaina. No ha après ni crec que mai aprengui a posar en marxa la calefacció o a encendre la llar de foc. Cap gat, ni cap altre animal, per intel·ligent que sigui, no ha arribat ni arribarà mai a aprofitar l’energia tèrmica del gas o de l’electricitat, sigui extraient-la de la terra o generant-la amb la força hidràulica, fissió nuclear o captació solar. Per fer això cal quelcom més que anticipar les conseqüències, bones o dolentes, pràctiques o inútils, de l’acció. Cal un nivell més alt de reflexió que permeti reflexionar sobre la reflexió. Una reflexió de segon grau, doncs, que prevegi les condicions en què es reflexionarà avantatjosament sobre la conducta a seguir. Posem per exemple el canvi climàtic. Encarar el repte climatològic temptejant petits ajustaments aquí i allà com s’ha fet fins ara pot tenir conseqüències catastròfiques. Per eludir-les no n’hi ha prou amb una reflexió que sospesi les variacions interanuals de temperatura mitjana global i calcular els efectes a cinc, deu, trenta anys vista. Alguns d’aquests efectes ja són tangibles, mentre que uns altres s’han anticipat a les prediccions. La prova real d’intel·ligència adaptativa seria redissenyar l’ambient que els humans hem afaiçonat creient abstraure’ns de les condicions que regulen la vida en el planeta d’ençà de mil·lennis. Implicaria alterar de cap a peus el nínxol antròpic que ens ha permès expandir la nostra espècie a costa de les altres en una carrera biològica tan reeixida que ens ha dut al caire de l’extinció.
A la història, que és l’evolució del gènere humà emancipant-se de la natura, les societats hi fan el paper de les espècies, entenent per espècie una agrupació d’individus amb una estructura física i una conducta semblants, que poden encreuar-se per reproduir les seves característiques (físiques en l’ordre biològic, moral en l’ordre social). La història, que al capdavall és una subsecció de la natura, mostra, igual que aquesta, un ampli panorama d’adaptacions, supervivències i extincions. Hi ha societats que suren en la lluita per la supervivència i unes altres que desapareixen en el sorral del temps. Totes són importants per a l’ecosistema mentre dura l’equilibri que les conserva en el seu espai vital. La crisi arriba quan una societat excedeix els seus límits i amenaça l’ecosistema. Per exemple, quan la sobreexplotació depaupera un territori o quan el creixement demogràfic, conseqüència de l’èxit reproductiu, sobrepassa els recursos naturals i es produeix el fenomen de Völkerwanderung, el desplaçament d’eixams de persones en cerca de nous espais on créixer i reproduir-se.
Al món actual ja no queden espais disponibles per instal·lar-hi colònies en veïnatge. D’aquí ve l’esperó de conquesta i d’ocupació que sosté les guerres en curs i les latents. I d’aquí el caràcter que les distingeix de les guerres antigues, mogudes per la necessitat de mà d’obra esclava, amb importació de masses humanes dels pobles vençuts. Per a l’hisendat d’una plantació de cotó del sud dels Estats Units, un esclau implicava un rendiment i era en interès de l’amo que no emmalaltís o quedés incapacitat per causa d’un càstig corporal excessiu. Per a l’industrial alemany nazi, en canvi, l’esclau jueu era sacrificable, perquè l’estat disposava d’un filó inesgotable i n’havia decretat l’eliminació. Aquest esclau ocupava una posició intermèdia com a subjecte d’aprofitament i destrucció. Avui cada vegada més la mà d’obra esdevé obsoleta i en conseqüència augmenten el carnatge i el genocidi.
Paral·lelament, allà on la baixa natalitat i una economia superior aspiren com un sifó les poblacions de països menys desenvolupats, sorgeixen problemes d’adaptació quan, en lloc d’individus, que són adaptables per definició, són les estructures de les societats d’origen les que s’insereixen en les estructures dels països d’acollida. El resultat és una crisi d’identitat per als uns i per als altres. I una crisi és sempre un problema de resultat incert. Tan aviat pot enfortir la societat com fer-la irreconeixible. Per això, una crisi existencial suposa un repte monumental per a la política.
Políticament i demogràfica, Catalunya decau. El país té cada vegada més gent, però els catalans es reprodueixen cada vegada menys. Definint-lo dogmàticament com un país d’immigrants, com a terra de pas, alguns cerquen de naturalitzar la decadència. Però no es pot amagar que la societat creix descatalanitzant-se. En general, no són els nouvinguts (terme que pressuposa el de vellvinguts per a la resta) sinó els autòctons els qui s’adapten per sobreviure no com a nacionalitat sinó com a individus. D’aquesta mal·leabilitat molts en fan un mèrit.
Delegar la voluntat en la política és agreujar la crisi, car la política no s’adapta a la societat sinó que, cada vegada més, la societat s’adapta a la política. Hi ha polític que esgrimeix com a mèrit principal haver-se “trencat la cara” pel partit. És una manera de dir, com en un palíndrom, que la seva feina consisteix a trencar la cara als polítics rivals. Un concepte tan exemplar de la política exposa diàfanament els mòbils del partit en qüestió i dona fe de la regressió de la societat que l’encimbella. És un testimoni punyent que quan la reflexió s’atrofia i es retrocedeix a la lògica de blanc i negre, d’amic i enemic, les decisions existencials s’encaren amb la ceguesa de l’instint. Reaccionant com una ameba a una gota d’àcid en el seu ambient, molts polítics (i els seus corifeus) es mouen en l’estadi dels organismes que avancen a les palpentes. D’això en diuen superioritat moral.
A l’estadi següent ja es reflexiona a partir de la informació assequible. L’octubre del 2017, madurar les conseqüències d’una secessió purament verbal hauria impedit jugar-se el futur del país a cara o creu. Però no hi hagué entre els polítics ningú amb prou valor per dir la veritat al poble que havia aguantat els cops a peu ferm i amb els ulls encesos d’esperança. Llavors fou la fallida moral dels líders. Una altra és pretendre que amb l’amnistia s’ha guanyat la partida a l’Estat. Com si les tribulacions de centenars d’encausats sense la glòria del protagonisme ni el suport de la tribuna mediàtica, la pèrdua de les institucions per sectarisme i incompetència, o la decepció dels qui van jugar-se la vida el Primer d’Octubre no comptessin per a res i ara fos sant tornem-hi.
Els éssers d’intel·ligència superior no s’aturen en l’estadi que compartim amb força altres espècies. No en tenen prou de preveure el resultat grat o ingrat d’una acció, sinó que dissenyen una estructura ecològica per potenciar el propi desenvolupament. Aquesta fou l’estratègia de “fer país” de Pujol: bastir una estructura nacional peça a peça amb els ulls posats en fer de l’àmbit arrasat pel franquisme un estatge pròsper i benigne per a la catalanitat. El mal era que Pujol, com Penèlope, desfeia de nit la tela que teixia de dia. D’una banda, predicava els valors de la identitat i la llengua, i, d’una altra banda, prescindia de defensar-los amb actuacions fermes. Durant el seu llarg mandat molts comerços retolaven en català, però atenien els clients en castellà. Mai no es feren inspeccions ni es posaren sancions, deixant els parlants indefensos i la garantia estatutària en paper mullat. I així, lliscant per aquest pendent, s’ha arribat a la manca del respecte més elemental per l’idioma del país i al fet que les agressions per parlar-lo siguin rutina.
L’economia del turisme i la construcció no la va inventar Pujol, però es reactivà durant el seu mandat i després cap govern no ha estat capaç de reconvertir-la en una economia d’alt valor afegit. La mà d’obra importada aixeca els pisos que necessitaran les seves famílies i es generen plusvàlues a costa de la despesa pública i de conflictes socials cada vegada més alarmants. És un peix que es mossega la cua, que els polítics resolen passant la pilota als qui vindran després. De la Catalunya dels tres milions i escaig de 1950 es passà als sis milions el 1980 i als vuit milions i un quart actuals. Amb aquest ritme de creixement, que compensa de llarg el creixement vegetatiu, actualment negatiu, el país no trigarà a arribar als deu milions. És, si fa no fa, la població de Portugal però concentrada en un terç del territori. No calen gaires llums per adonar-se que aquesta transformació tan sobtada altera l’ecologia cultural profundament. Ni costa gens de veure que reaccionar al desafiament ambiental en els nivells un i dos de resposta (tempteig o reflexió de primer grau) tindria resultats catastròfics per als catalans, en el primer cas per no reparar en les lliçons de la història i en el segon per submissió als condicionants, malgrat conèixer perfectament els resultats de les polítiques empreses fins ara. En tots dos casos, per incapacitat de reestructurar el medi a fi de condicionar-lo a favor de preservar l’hegemonia en el territori.
