Per ser capellà, cal llegir i conèixer la bíblia. A Catalunya, per dedicar-se a la política, caldria fer el mateix amb alguns llibres. Un d’ells és les memòries d’en Francesc Cambó, el pensament del qual ha impregnat bona part de l’acció dels principals dirigents de la política catalana de les darreres dècades. Tot i que alguns dels seus protagonistes potser ni ho saben…
No és cap secret que el líder de la Lliga Regionalista no era separatista, tal com s’anomenava als independentistes de l’època. Amb tot, a través de la seva lletra reconeix que combatre els partidaris de trencar amb Espanya havia estat una de les seves obsessions. La idea de la fundació d’un estat català sempre ha estat present, d’una forma o l’altra, en la nostra particular pugna política. De fet, mai no s’ha pogut amagar l’aversió mútua entre dues nacions i dues mentalitats. Cambó volia superar-ho i va fracassar.
Tot i la seva posició favorable a la “concòrdia”, la seva inquietud intel·lectual fa que es pregunti sobre quina podia ser la viabilitat de la independència de Catalunya. No la descarta, naturalment. Però la condiciona a dos factors: el primer, un context internacional propici i el segon, una Espanya desestabilitzada. Ben mirat, no han canviat gaire les coses.
Deixant de banda el primer (seria una altra discussió), fixem-nos en el segon perquè el tenim d’actualitat. Amb això no vull dir que l’estat espanyol pateixi ara mateix una aguda crisi política que faci trontollar el seu règim o les seves institucions. Siguem sincers, la darrera vegada que va estar contra les cordes fou en el decurs dels dies que van envoltar el primer d’octubre del 2017. Avui, en canvi, i gairebé sis anys més tard, la pacificació aparent de Catalunya és un fet que ningú no pot discutir.
Així i tot, les giragonses de la història sovint es presenten com a oportunitats per refer-se. Aquesta ha estat la gràcia dels resultats de les darreres eleccions espanyoles. Els de Pedro Sánchez podien contemplar tots els escenaris, però cap tan enverinat com el de dependre dels de Puigdemont. A Junts se li presenta una oportunitat.
En una situació com aquesta, on tot depèn d’uns vots ben definits, és normal que proliferin les propostes sobre el que hom ha de fer per investir al capitost del PSOE. Uns diuen que l’amnistia, els altres que l’autodeterminació i els de més enllà que l’estat reconegui el referèndum de l’1-O. Tot plegat, és tan il·lusori com creure que Espanya es dispararà un tret al cap. Potser deixaran caure alguna engruna en temes judicials, però poca més.
El guirigall del mercat de Calaf en què s’ha convertit el procés per triar un president a Madrid, no ens deixa veure que dels juntaires depèn, no la governabilitat de l’estat, sinó la possibilitat de desestabilitzar-lo en el decurs d’una legislatura. Aquest és el gran trumfo que tenen a les seves mans i els veritables poders de la “capital del reino”, ho saben molt bé.
Per això voldran que torni l’esperit d’en Cambó, perquè no hi ha millor recepta per afeblir l’independentisme que una Espanya sòlida i comprensiva amb les aspiracions nacionals dels catalans. El parany està servit. Hi cauran?
15
18
