Cada partit pot tenir les seves excuses: Això no és d’ara, el teu cas és més fort, jo no ho sabia i tu sí. Qui pot creure que no tingui responsabilitat qui escull un corrupte, sigui aquest socialista o popular?
El cas Montoro no és, per antic, menys letal per a la legitimitat del PP, que fins ara s’havia omplert la boca en la seva crítica a Pedro Sánchez pels seus “tres golfs”. Ara, com en el cas Koldo-Ábalos-Cerdán, tornem a apreciar en el fons de totes aquestes actuacions il·lícites l’ombra de les grans empreses que demostren que la sobirania dels estats i el poder d’aquests és una broma comparada amb aquestes formes de sobirania fàctica, que molts politòlegs ja han teoritzat des de fa dècades, que té en els diners el millor instrument per comprar voluntats, bons advocats i semàfors verds, de tal manera que un “moro” és una nosa en un barri senzill, mentre Adnan Kasoghi era rebut amb els braços oberts a Marbella, i també va resultar divertit aquell intent de la progressia de fer-nos creure que Obama era la conquesta de la Casa Blanca per la negritud.
Si els casos que arriben a judici per al PP li amargaran la tardor, el mateix succeirà al PSOE quan es detalli i desenvolupi judicialment la trama Adif, que té a Pardo de Vera el seu epítom, i no sabem tampoc com acaba el cas del germà o de la dona de Pedro Sánchez, o del nuvi d’Ayuso. Però, dit això i amb les culpes repartides en una competència deplorable, haurem de reconèixer dues coses: que un ministre no fa lleis, cosa que significa que més enllà de la seva proposta ha hagut d’existir una acceptació per part d’una majoria parlamentària que caldria veure en cada cas com es componia, i, en segon lloc, que el tràfic d’influències té nivells, però resulta estar molt estès, i cadascú el seu ho entén justificable: o és que cap crític no s’ha aprofitat en major o menor grau de conèixer a algú que li permetés saltar-se el torn per a l’especialista, fer de la seva urgència un expedient amb preferència o intentar una consideració mínima de l’administració davant d’un cas de dependència? Evidentment, això no ve acompanyat de l’ànim de lucre que sembla haver envilit el ministre, però sí que en molts pot haver-hi una anàlisi de part de la situació. En el cas d’aquestes companyies involucrades pot haver estat així, un convenciment que les lleis no sempre les fan els qui saben i que potser la reforma proposada afavoria no només la companyia, sinó fins i tot els seus treballadors.
I dit això, restem esperant saber com acaba aquesta competició indigna entre poca-soltes dels dos principals partits, de veure quin acumula més morts a l’armari, i de comprovar el rèdit que el combat de la descomposició va decantant-se, a l’estil francès, cap als partits de les perifèries del sistema.
