El tàndem que dirigeix la conselleria d’Interior des de l’agost del 2024 va haver de passar quatre hores ahir al Parlament donant explicacions per una relliscada monumental que ha enverinat encara més, si era possible, el conflicte enquistadíssim entre un altre departament de la Generalitat i els funcionaris que en depenen. La consellera Núria Parlon i el director general de Policia, Josep Lluís Trapero, van ser un fitxatge estrella del govern de Salvador Illa, tant que el presidenciable el va anunciar en un debat electoral quan encara era només un candidat. Com els aspirants a presidir un club de futbol que prometen contractar un entrenador determinat i un davanter desitjat, Illa va fer un pas més en l’espectacularització galopant de la política amb aquell gest, que posava el focus sobre un policia mitificat pels fets del 2017, els de l’agost i els de l’octubre.
Quan finalment Illa va aconseguir ser president i va complir la seva paraula, va donar un protagonisme desproporcionat a la policia. I, en aquest context, Parlon ha ensopegat una vegada darrere l’altra. Els casos més sonats han estat l’intent d’acusar un manifestant d’agredir un mosso a Montserrat i l’episodi en què va perdre els papers al Parlament amb diputat de la CUP que qüestionava les seves polítiques. La consellera va arribar amb els peus de fang a la compareixença d’ahir. Per això va anar directament a buscar l’absolució per la via de la confessió, esperant una penitència mínima. I, al final de la sessió, en la seva última intervenció, després de quatre hores de defensar-se aferrissadament, encara va voler fer valdre el que ella considerava que havia estat “assumir responsabilitats polítiques per una errada operativa”, que és com va definir l’espionatge d’una assemblea de docents que preparaven una vaga. Una assumpció de responsabilitats que consistirà a demanar responsabilitats per sota d’ella –i de Trapero– “perquè no torni a passar”.
Un conseller d’Interior i un director general de Policia es trobaran tard o d’hora amb conflictes greus. Però no tots són de la mateixa naturalesa. No és el mateix que es compliqui una actuació al carrer, en calent, que prendre la decisió planificada deliberadament d’enviar agents a espiar una assemblea de treballadors pacífics, només per la comoditat de saber on tallaran carreteres quan facin vaga. Cap actuació operativa concreta la decideixen ni el conseller ni el director general, però sí que en són responsables. Demanar dimissions s’han convertit en un recurs tan explotat per a la batalla política que ja no té cap valor. Però desestimar-les sistemàticament degrada el concepte de responsabilitat tant com reclamar-les per qualsevol cosa. I el simple fet de dir que s’assumeixen les responsabilitats polítiques d’un error de concepte tan greu com el que s’ha descobert no és assumir-les. Si no és amb una dimissió no hi haurà hagut assumpció de responsabilitats.
