Arriba l’aturada nadalenca, i a diferència de Madrid, a la capital catalana les aigües estaran tranquil·les. L’alcalde Collboni menjarà torrons amb l’ordenança de civisme al sarró, una fotografia de l’aritmètica variable valuosa que fa més nítida per a ell la cursa electoral del 2027. De fet, el més clar a la ciutat és el lideratge polític del PSC malgrat la minoria històrica que sosté el seu executiu. A l’oposició, hi ha boria espessa. No hi ha candidats oficials, ni tampoc una idea clara de quina ciutat oferiran ni amb quines aliances ho volen fer possible. Encara més, la tria de candidat pot provocar ferides en algunes sigles.
Aquest buit no és anecdòtic, perquè en una ciutat com Barcelona no n’hi ha prou a enumerar els errors del govern actual, que hi són. Però té una agenda definida i una presència institucional que li permet ocupar el centre del tauler d’escacs mentre la resta encara discuteixen quin paper volen jugar. Tot indica que l’Ajuntament s’encamina cap a un plenari encara més fragmentat que el del 2023. Les aritmètiques, ja complexes aleshores, poden ser directament impracticables. I tot plegat, en un context d’incertesa a Espanya: ningú no sap si abans de les municipals hi haurà hagut eleccions espanyoles, ni qui governarà a Madrid, ni quin clima polític condicionarà la campanya municipal.
En aquest escenari, el pes d’Aliança Catalana i de Vox no és menor. A Barcelona no seran forces majoritàries, però poden fer trontollar aritmètiques i sobretot, condicionar debats polítics a cop de destral. Poden escapçar partits -Junts sobretot, però també ERC, poden patir una erosió si el partit d’Orriols irromp a la ciutat-, tensionar majories i dificultar encara més les sumes tradicionals. No cal que governin per condicionar-ho tot.
El problema per a molts partits és que el temps s’acaba. Després de les vacances de Nadal ja no hi haurà massa marge per a indefinicions. Caldrà candidat, relat i projecte. I caldrà explicar-lo amb claredat a una ciutadania cansada de càlculs tàctics, d’ambigüitats i de debats que només s’entenen dins dels partits. Si no ho fan, poden quedar engolits per una mena de plebiscit polític entre el PSC i l’extrema dreta. Aquell vell lema de José Zaragoza —“si tu no hi vas, ells tornen”— tornarà a emergir: si tu no hi vas ells arriben. I això deixa en un lloc totalment secundari la resta de formacions al marge de PSC i AC i Vox si no poden oferir un relat realment alternatiu a aquests dos blocs per no quedar en un cantó o altre. El mateix ‘plebiscit’ que ja es promou a Catalunya i a Madrid. El 2023, les urnes a Barcelona també van ser un plebiscit: Colau sí, Colau no.
