Els parlaments d’Anglaterra, els Estats Units i França van donar al món la glòria de les revolucions dels segles XVII i XVIII i dos reis decapitats. L’Assemblea Constituent russa, però, es va deixar dissoldre pels bolxevics quan aquests van perdre les eleccions de 1918; i el Reichstag alemany va acceptar suïcidar-se en aprovar la vergonyosa llei de “plens poders” a favor de Hitler el 1933. Les Corts de Franco eren la claca de serfs que va mantenir quaranta anys el règim del cabdill, mentre que els díscols parlaments de la postguerra a Itàlia no permetien governs de més de deu mesos.
I el català? En menys d’un decenni, ha passat de la glòria d’haver proclamat una independència de vuit segons el 2017 a ser un òrgan sotmès a la dinàmica política espanyola; un òrgan subaltern de l’Estat. Quan parla de la seva sobirania descobreix que aquesta està feta de la matèria dels somnis, com diu el Pròsper de Shakespeare. Aquella glòria va ser un moment d’alienació i les senyories han tornat a l’activitat que els caracteritza: passar els dies, empènyer els anys i prosperar a costa dels contribuents.
Comencem. Fa un temps es va palesar un pla de jubilacions anticipades i de pensions de la màxima generositat per als seus funcionaris que cap treballador ordinari tindrà a la seva vida, encara que visqués 969 anys, com Matusalem. L’única persona amb voluntat d’acabar amb aquesta corruptela, la MHP Laura Borràs, va acabar processada i té un peu a la presó.
Els privilegis descarats beneficien també els diputats, que viuen en una bombolla feta literalment d’or. A banda dels elevats sous de què gaudeixen, amb suplements de tota mena, cobren una quantitat entre 1200 i 1700 euros mensuals de dietes que no tributen per als desplaçaments des del seu domicili al lloc de treball. Tots els treballadors que es desplacen per raons laborals ho paguen de la seva butxaca. Per què no ho fan els diputats?
Senzillament, perquè són d’un altre món, d’una altra espècie. Els diputats són els únics “treballadors” que, a banda de determinar el sou dels altres mitjançant els pressupostos, tenen el privilegi de fixar el seu propi. I mai ho escatimen, és clar, perquè és molt més agradable fixar els ingressos segons les despeses que no pas a la inversa, les despeses segons els ingressos, com ens passa a la resta dels mortals.
No és estrany que aquests cavallers i dames tanquin files i rebutgin investigar l’administració que dels diners públics han fet els governants designats per ells. Quan es tracta dels presumptes malbarataments de la DGAIA, la Copa d’Amèrica o Abacus, que afecten milers de milions d’euros, els diputats són com els micos savis de la tradició japonesa: no hi veuen, ni senten ni parlen.
I, sobretot, no en deixen parlar. Per això sotmeten a control ferri els mitjans de comunicació públics. Gents afins a ERC i PSC al capdavant de la CCMA han omplert les dues direccions generals amb un procediment que la Sindicatura de Comptes revela plena d’irregularitats, en definitiva, un frau. Sembla que han triat dues persones disposades a dilapidar els fons públics a més velocitat que el mateix parlament, i actuar com a portaveus de la partitocràcia catalana censurant i vetant qualsevol veu discrepant en uns mitjans que paguen tots els catalans.
Per desviar l’atenció d’aquesta situació podrida i evitar que se’n parli, el Parlament pretén restringir la llibertat d’expressió. Constituirà una comissió ad hoc per a estudiar els “discursos d’odi”. Es tracta de trobar alguna raó per prohibir-los que no sigui la molt tradicional que la majoria sempre considerarà odi tot el que no li agradi. Semblen disposats a reformar el reglament que proclama la inviolabilitat dels membres del Parlament per les opinions en l’exercici del seu càrrec.
El discurs més gran i més palmari d’odi avui al món és el de l’islam, que pretén imposar la seva “llei” misògina, pedòfila i teocràtica a tot arreu. Ho repeteixen els seus predicadors en tots els mitjans possibles. Tot i això, el que la majoria d’aquest parlament òbviament considera “discurs d’odi” és el que critiqui l’islam. Fins i tot han revifat un terme, “islamofòbia”, que no és sinó una nova forma del “delicte” de blasfèmia.
Si se’n surten, el Món podria ser sancionat per publicar un article com aquest.
