Si el Barça és més que un club, sembla clar que Joan Laporta és més que un president. Almenys és el que es desprèn de la reacció histèrica de l’”establishmentet” davant, malgrat els seus esforços, la seva reelecció. Laporta, com tot personatge més o menys carismàtic, ben segur té les seves llums i ombres, i en la seva gestió ha tingut errors i encerts. Tanmateix, si hi ha alguna cosa que posa especialment neguitós al col·laboracionisme post-155 no és pas tant les seves accions concretes com la seva actitud desacomplexada, les formes rudes de comunicació, les seves botifarres, la seva capacitat d’expressar el que pensa sense filtre, la seva actitud coratjosa davant els jutjats negant-se a canviar de llengua, la seva capacitat d’encomanar energia, les possibilitats que et foti un mastegot si l’amenaces. Tot plegat, un model de lideratge que per als administradors de la colònia, fa por per la possibilitat que s’encomani.
La seva reelecció diumenge passat, i encara més, el fracàs de l’operació mediàtica per derrotar-lo, és un drama per als anestesistes del país perquè ha coincidit amb una setmana de mobilitzacions de professors i metges i que podria generar un efecte simpatia en la llarga llista d’agreujats per la política de cubanització exercida des de la sucursal barcelonina del PSOE. Els socialistes han hagut de passar per un procés d’eleccions autonòmiques en què havien d’exhibir públicament que les mascotes dels andalusos tenen més dret a tenir finançament que els nens catalans. La política espanyola –especialment pel partit d’ordre més eficaç del règim– implica la necessària humiliació quotidiana dels catalans. Òbviament, cap de les promeses amb què encetaven la legislatura –el retorn del president Puigdemont, l’oficialitat del català a Europa, el finançament “singular”, les converses “de pau” amb els independentistes per mirar de trobar una entesa– han fracassat totes, perquè efectivament cedir davant d’aquests elements aniria en contra de la naturalesa espanyola i del règim borbònic. I l’independentisme institucional s’hi ha agafat desesperadament per dissimular la completa absència d’idees i estratègia més enllà del QDPE (qui dia passa, any empeny).
Un dels termes que el professor, assagista i articulista Josep Sala i Cullell ha popularitzat en els seus influents articles és “seixantisme”. No n’estic molt segur de quin és el seu origen, tot i que imagino que fa referència a com el catalanisme es va aferrar, a la dècada de 1960, a una proposta de país integrador. No només a partir de les propostes col·laboracionistes de Vicens Vives –inventant-se la tradició pactista de Catalunya, una de les nacions tradicionalment més violentes i bel·licoses d’Europa, a banda de la capital de l’anarquisme internacional–, sinó de, l’aleshores, necessària simbiosi entre el pensament social-cristià de Jordi Pujol i la proposta d’entesa amb Francesc Candel. L’arribada sobtada de milions d’immigrants rurals procedents de les regions espanyoles –el 1975 els nascuts fora de Catalunya eren majoria al cens– implicava la renúncia a un nacionalisme essencialista –com ho són la majoria, especialment si tenen un estat al darrere– i buscava una proposta integradora acceptable per als catalans d’origen i els d’adopció: allò d’”és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya i no li és hostil. Potser qui va encarnar a la perfecció aquest ideal va ser Joan Manuel Serrat, cantautor que compartia els dos sistemes lingüístics i familiars i ambdues tradicions culturals –per exemple, triant Antonio Machado i Joan Salvat Papasseit com a poetes a qui posava música–. Va ser una proposta acceptable que combinava progressisme polític i unes identitats que semblaven compatibles. I la cosa va funcionar acceptablement fins al tombant del segle, tot i que la nació catalana va cedir més que l’espanyola. El seixantisme, a més, va representar un context històric d’hegemonia cultural de les idees progressistes, el pensament social de l’església –amb un cert accent kumbaià–, la ruptura generacional i la voluntat de canvi que malauradament, sota el soroll dels sabres, no va poder precipitar una més que necessària ruptura. Tanmateix, tot aquest sistema va començar a esfondrar-se amb l’aznarisme, que va impugnar aquesta dinàmica constructiva i retornant al nacionalisme agressiu i espanyolista que tornava a implicar una catalanofòbia extructural i necessària com a manera de cohesionar l’espanyolitat. Potser el momentum va ser la xiulada monumental del públic en el concert de Raimon a la Plaça de Las Ventas, el setembre de 1997 en memòria de l’assassinat Miguel Ángel Blanco. D’aleshores ençà, el pacte tàcit de la compatibilitat entre un catalanisme integrador i l’ordre constitucional espanyol es va esmicolar. I va ser així com el seixantisme es va impugnar definitivament des de Madrid, creant una hegemonia cultural on espanyolisme i catalanisme no podien relacionar-se sinó era en forma de conflicte.
El problema, en tot cas és que aquest “seixantisme”, malgrat que zombi, va mantenir-se com a hegemònic, si més no des de la política i la cultura oficial. Certament, bona part de la societat catalana, veient la deriva, va abraçar-se a l’independentisme com a la fórmula més realista d’encarar l’antagonisme nacional. Tanmateix, la cultura kumbaià seguia funcionant per inèrcia, fins i tot entre les entitats independentistes que van impulsar el procés. La constatació que la repressió era l’única fórmula amb què l’Estat –i la societat espanyola en el seu conjunt– podia relacionar-se amb el nostre país ha propiciat unes transformacions profundes en la nostra psicologia social. Uns canvis progressius, sovint subtils, que estan transformant el mapa mental i que acabarà tenint, tard o d’hora, rellevància pel que fa al mapa electoral.
No només això. Les circumstàncies actuals, fonamentades en una crisis sistèmica i global dels valors democràtics, en un sotrac demogràfic inesperat i desconcertant, i en una impotència generalitzada de la nostra classe política, mediàtica i cultural, han fet girar les tornes. I és així com, en un corrent tel·lúric, es percep que els antics consensos ja no funcionen i que la supervivència de la nació, la seva continuïtat, requereix d’un canvi d’actitud. En aquest sentit, les maneres contundents i sense complexos d’algú com Laporta –i el que és més important, el temor que inspira entre poder col·laboracionista local– representa un element metafòric del que està passant, o del que la gent demana.
Es diu i es comenta que Catalunya està girant cap a la dreta. Servidor de vostès no hi està massa d’acord. En primer lloc, perquè les antigues categories polítiques –esquerra i dreta– no semblen funcionals en les circumstàncies actuals, sinó que ambdós espectres polítics s’estan redibuixant internament. En segon lloc, perquè a Espanya no hi ha res que pugui semblar-se al concepte que, per posar un exemple, als anys seixanta, podríem definir com a esquerra –només algunes caricatures foamentades en batalles culturals estèrils–. I a Catalunya, desposseïda de capacitat econòmica i amb elits polítiques desproveïdes d’imaginació i coratge, les polítiques empreses són, en el millor dels casos, indistingibles del pujolisme. De fet, en un àmbit que conec bé, el de l’educació, els partits que presumeixen ser d’esquerres, com la destrossa material i moral que va perpetrar Tony Blair, han mostrat una predilecció per un neoliberalisme destructiu que l’administració Pujol no va gosar emprendre. Sí que trobem canvis en alguns elements culturals i actitudinals, allò que Sala i Cullell denomina com la ruptura amb el seixantisme, i que consisitiria amb un distanciament respecte la correcció política i la reclamació de major contundència en les gestualitats. També, per descomptat, amb la demolició dels consensos Pujol-Candel, –que s’han mostrat clarament asimètrics i desfavorables a la nació catalana– i unes polítiques integradores que pràcticament no exigeixen res a qui acaba d’arribar, i encara pitjor, a qui porta dècades entre nosaltres. I això, per no parlar dels insults de gent com Brigitte Vasallo i els seus mariatxis irisats.
Sovint la realitat política és fruit dels traumes del passat. La primera dècada del segle, amb la irrupció de Ciudadanos, la funció del qual consistia a insultar i reprimir la catalanitat i a exercir un racisme poc dissimulat contra els catalans que exercien com a tals, va encetar aquesta dinàmica lerrouxista de dinamitar la convivència i la identitat –la ulsterització que, efectivament, buscava convertir ciutadans espanyols en colons estrangers, fonamentats a fonamentar una regionalització forçada a la turca–. I aquesta era una política que es traduïa en lleis de bases que soscavaven l’autonomia i l’acció institucional del nostre país, i en sentències dedicades a destruir qualsevol política de nacionalització –es va poder veure en la demolició estructural de l’Estatut, en els atacs legislatius contra la immersió lingüística i en l’ocupació dels mitjans de comunicació–. La repressió del 155 va esdevenir-se després, primer amb una fase dura –amb una mena de Causa General franquista pròpia d’una dictadura, i posteriorment amb la fase actual: sense presos polítics, encara que amb una discriminació econòmica i la imposició d’uns quadres polítics i administratius col·laboracionistes, pròpia d’una dictatova.
En les actuals circumstàncies, hi ha una sensació general que les entitats que havien sostingut institucionalment o extraoficialment la nació no funcionen. Que la ciutadania catalana se sent indefensa davant les discriminacions i humiliacions quotidianes. En un país on discriminar algú per raó d’origen o proferir insults racistes o homòfobs implica multes i sancions –justificadament–, i per contra, discriminar catalanoparlants o rebre insults per la nostra condició surt gratis, molta gent pensa que ens convé més el model Laporta que el model kumbaià. Això és el que alguns identifiquen com a una dretanització. Certament, les formacions polítiques oportunistes que volen surfejar aquesta onada de ressentiment, són de poc fiar, tanmateix, qui exhibeixi el coratge de tractar amb hostilitat qui ens és hostil, serà beneficiari d’un suport, sinó massiu, si molt ampli.
La societat catalana està girant a la dreta? Potser. Catalunya és un dels països més europeus d’occident, i per tant, experimenta amb major intensitat uns processos globals on l’opinió pública castiga la impotència i desorientació ideològica d’unes determinades forces i premia, almenys, a qui expressa realitats per incòmodes que siguin (sense que necessàriament ofereixi solucions viables o morals). Tanmateix, la pregunta és baldera. Servidor de vostès ha estat culturalment i política d’esquerres des que té ús de raó, i ja té prou edat per fer massa canvis. En aquesta època de confusió, voldria que entenc per esquerra aquella política consistent a gaudir d’un ordre polític i social tendent a la llibertat política plena, a la compensació de les desigualtats i al gaudiment d’un estat social on l’economia estigui al servei de la comunitat (una economia keynesiana a aquestes açades ja m’aniria bé). Tanmateix, en les circumstàncies actuals, i sospito que això és un sentiment força estès, la prioritat és tenir un país, que evolucionarà com qualsevol altre, i que unes vegades optarà per una orientació política, i més endavant, per la contrària. I més val tenir una Catalunya de dretes que una Espanya… totalitària? Perquè, per moltes telenovel·les que ens expliqui la senyora Irene Montero no existeix cap Espanya d’esquerres (i sense independència, és impossible fer polítiques catalanes d’esquerres). Almenys en la història més recent, la de la segona restauració borbònica, les diferències de polítiques entre esquerres i dretes oficials han estat més de formes que de fons, amb polítiques neoliberals indistigibles, creixement de les desigualtats internes i una clara hostilitat davant el principi d’autodeterminació.
Elements polítics novedosos com el “mantinc el català”, o com a mínim certa contundència verbal contra les agressions quotidianes, o recordar que tot resident al nostre país té drets i deures (entre els quals, el de conèixer i respectar l’idioma nacional i el de no menysprear la nostra nació, cultura o costums), generen certa novetat en el panorama polític. L’independentisme hauria de ser-ne conscient. I només aquells partits, entitats o organitzacions que siguin capaços de practicar la dignitat (una dignitat que implica assenyalar enemics i no defugir el conflicte, si cal amb contundència) poden tenir futur polític i social. L’independentisme està canviant. I bé que fa!
