L’afer del gag de la Verge del Rocío, des del seu inici, la broma dolenta de l’estil caca-pedo-culo-pis, fins al final, en Toni Soler fent-se el milhomes davant de l’amo espanyol amb un numeret de superioritat moral, és el retrat perfecte de l’autonomisme.
L’establishment espanyol, des de la carcúndia com els Advocats Cristians i el president fatxa de la Junta d’Andalusia fins a la còmplice fraternal esquerra procliu a alliberar tots els pobles menys el català, encapçalada per figures com, en aquest cas, l’exdiputada de Podem Teresa Rodríguez, recorda als habitants d’aquest territori que el manté controlat per la força de la por a la policia i els tribunals: alerta amb el fet de creure’ns que som lliures de fer l’humor que vulguem. I l’establishment autonomista, en comptes de plantar-hi cara de forma valenta i honesta, rendibilitza aquesta por en forma de vots, amb l’ajut de les seves xarxes clientelars com el capità d’aquest programa de TV3, que en surten excel·lentment ben pagades.
Sempre es repeteix el mateix patró, especialment en moments en què la gent comença a qüestionar-se els pilars de l’autonomisme, com els partits, les institucions o la televisió pública: aquest engranatge que manté el sistema en funcionament, encara que sigui per pura inèrcia, infon la seva dosi de por perquè la casta autonomista la gestioni convenientment. Ho hem vist, per exemple, després que la secretària general d’Esquerra, Marta Rovira, hagi donat la raó per enèsima vegada a la policia que va venir a obrir-nos el cap per aturar el referèndum concloent exactament el mateix que Mariano Rajoy i que Pedro Sánchez, que aquella votació no tenia validesa i que l’última paraula la té Espanya. Ha sortit de seguida l’Estat, per mitjà de la Guàrdia Civil, a vestir-la de Che Guevara situant-la com a impulsora del Tsunami Democràtic.
Per això a mi no m’hi veuran defensant el gag de l’Està Passant, bo o dolent, i molt menys encara el teatret de la dignitat de Toni Soler per defensar-lo: això blanqueja una TV3 que cada cop es pot permetre un discurs (fins i tot en clau d’humor) més inofensiu, de dalt cap a baix (i en això tenia força raó Teresa Rodríguez quan deia exactament això), i no de baix cap a dalt, com va fer Manel Vidal al programa Zona Franca apuntant al PSC per la seva posició respecte del dret d’autodeterminació, més propera a la ultradreta que a la socialdemocràcia.
La televisió catalana ja ha donat el missatge que la censura li és assumible, de la mateixa manera que els líders polítics independentistes ja fa temps que donen el missatge que renunciar al dret de triar el nostre president de la Generalitat, i ja no diguem renunciar al dret d’autodeterminació, els és assumible. Però saben molt bé quina tecla tocar perquè ho oblidem i acabem dient, com he vist a la xarxa, coses tipus Toni Soler no és sant de la meva devoció, però aquí ha estat molt bé.
Gestionen impúdicament la nostra por de perdre l’única televisió en català que tenim, les úniques institucions teòricament a favor que tenim, cridant a defensar aquest gag o cridant al vot útil cap als partits que fa anys que ens venen fum sobre la independència perquè si no TV3 acabarà com Canal 9 i ens governarà l’enemic, només per conservar les seves menjadores, ocultant que al final en tots els casos el resultat és el mateix, perquè no es pot ser lliure amb l’amenaça que al final del trajecte sempre hi ha un uniformat espanyol disposat a destrossar-te la vida. Només deslliurant-nos de la por al buit, com de fet ja vam fer el 2017, en què ningú no ens garantia res, podrem defensar la nostra llibertat, començant per la de fer l’humor que ens roti.

