El PSOE no ha pogut resistir la temptació d’intentar utilitzar la crisi ferroviària que viu Catalunya amb intencions electorals. La setmana passada el ministre de Transports, Óscar Puente, va ser a Barcelona, al costat del president de la Generalitat, Salvador Illa, escenificant des de la primera institució del país una promesa electoral raquítica, un ambigu compromís de traspassar una línia de Rodalies (una!) malgrat les inconveniències del calendari decidit per Pedro Sánchez, cap de files de tots dos. El primer traspàs de Rodalies es va anunciar a bombo i plateret fa quinze anys, en època del tripartit, i el més calent encara és a l’aigüera. Però no van tenir cap mirament a tornar-lo a fer servir. De fet, van jugar a instal·lar en la ment dels votants del 29-N que val més que votin socialista si no volen que torni a quedar en no res. I aquesta setmana, ahir mateix, el govern català va completar la jugada anunciant des del mateix Palau de la Generalitat la signatura del contracte programa amb Renfe per a Rodalies, pendent també des de fa tres lustres.
Poc s’imaginaven que menys de 24 hores després una tragèdia ferroviària ho faria saltar tot pels aires. Que, de manera macabra, nou mesos després del sinistre d’Adamuz, un altre drama a la mateixa línia –Madrid-Sevilla, orgull de l’Expo 92 amb Felipe González a la Moncloa– rebentaria al PSOE l’ús electoral de la xarxa ferroviària. I encara menys podien preveure que els seus socis de Frente Amplio coincidirien amb el PP en la reclamació d’una auditoria general a la xarxa viària estatal, mentre la desconfiança en la seguretat dels trens –en la puntualitat ja no hi pensa ningú– s’apodera dels usuaris.
Amb paraules curiosament semblants, la candidatura d’Ada Colau, en un comunicat, i Alberto Núñez Feijóo, en una mena de declaració institucional en què aspirava a tenir aspecte presidenciable, han reclamat el mateix. Encara és aviat per calcular l’ona expansiva política que pot tenir la tragèdia, però tot apunta que serà important. El que és més difícil de creure és que en pugui treure rèdit el PP. El partit de Feijóo, que és el de José María Aznar, i el de Pedro Sánchez, que és el de Felipe González, són corresponsables d’anys de polítiques ferroviàries idèntiques, ineficients, grandiloqüents i recentralitzadores –allò de “cosir Espanya amb cables d’acer” de la ministra Magdalena Álvarez. Durant anys se’ls ha criticat el desequilibri territorial generat en abandonar les xarxes ordinàries, especialment Rodalies de Catalunya. Però ara emergeixen de manera dramàtica les esquerdes que hi ha també en la xarxa d’alta velocitat, que ja feia un parell d’anys que generava incidències, amb dos accidents gravíssims. No es tracta de si la tragèdia d’aquest dimecres és culpa d’un treballador d’ADIF que ha donat una ordre “inexplicable”, com ha plantejat ja el ministre. Els fets concrets del sinistre s’han d’aclarir i ja s’estan investigant. Però hi ha una fallida general del sistema, tècnica i política, que corre en paral·lel al deteriorament del règim del 78, protagonitzat pels dos partits que l’han regentat fins ara.
