Els italians diuen allò tan il•lustratiu de que cal fer vots per a que Déu Nostre Senyor vulgui protegir-nos dels amics, que dels enemics ja ens guardem nosaltres mateixos. “Dagli amici mi guardi Dio che dai memici mi guardo io”. I, en efecte, també en aquesta clau Andreotti diuen que els qui prosperen com a militants de partit han de tenir un “culo di ferro” per a resistir les llarguíssimes reunions on es prenen les decisions i on s’aprèn que als partits contrincants hi ha sempre només els adversaris. En canvi, els enemics els tenim sempre per la esquena en els propis rengles. Segurament que molts dels involucrats en el cas Bárcenas, ingènuament no s’imaginaven com les gasten entre ells els dirigents del Partit Popular. I realment és un cas com un cabàs que a la formació política que governa, amb majoria absoluta s’hi estigui produint una ferotge lluita intestina i fratricida que aparentment té per objecte defenestrar l’actual cap de Govern de Madrid, Rajoy.
Els fets són ben evidents. Ara fa més de 20 anys Luis Bárcenas va ser designat tresorer del PP amb despatx a la zona principal de la seu central al carrer Gènova, amb la benedicció del vicepresident del partit J. Mª Aznar que, després com a president, el va ratificar en el càrrec i en la funció de recaptar donacions per a la causa. Una altra particularitat incontrovertible és que, un cop denunciat i expulsat de la funció encomanada, Bárcenas va seguir ocupant el local on va obtenir, a part dels diners destinats a remunerar via sobre sous i/o despeses de representació els màxims dirigents, uns 48 milions d’euros de patrimoni personal situats en paradisos fiscals. I per si fos poc, fins fa pocs dies el PP li ha deixat de banda qualsevol eventual tipificació penal, és indiscutible que estèticament, èticament i políticament sobre una qüestió com aquesta no hi pot haver actituds de dissimular, dir mentides o intentar d’eludir les responsabilitats. Que la dona del César, a més a més de ser honrada, ha de sembla-ho. I això no es pot arreglar amb un indult com el de Zapatero al Conseller delegat del Santander, Alfredo Sáenz o el del jutge condemnat per prevaricació i indultat per J. Mª Aznar. Atès que les primícies del cas es van filtrar a ‘El Mundo’, el diari del superaznarista Pedro J. Ramírez i que Gomez de Liaño col•labora al diari, potser és hora de preguntar-se qui mou els fils de Cospedal, “Espe” Aguirre, Álvarez Cascos, Gallardón (sempre a l’expectativa). Es la FAES de “ramalazo” pràcticament neofranquista? Perquè algú va muntar aquella sonora compareixença contra un Rajoy que, segons el “carajillo party” a Quintanilla de Onésimo (del sector diàleg dels punys i les pistoles), encara no és suficientment d’extrema dreta i, per tant, cal atacar-lo amb desqualificacions i vituperis.
Tanmateix, potser algú li ha fet observar que si sembres vents reculls tempestes i que, en aquesta, el més estrany és que encara no l’hagin citat a declarar. I que si continuen les investigacions, aquí com a la trama Gürtel (en castellà, Correa), Aznar en pugui resultar ben esquitxat. A més d’algunes andanades ben recents, Aznar, de manera solapada, ja fa molt de temps que intenta fer-li el llit al successor que ell mateix va designar, mentre curiosament l’afectat no replica, perquè encara li està agraït per haver-lo triat pensant que seria un titella més fàcil de manipular.
Aquesta és, en part, la visió de Graciano Palomo, biògraf dels dos primers ministres, en els llibres “EL Vuelo del Halcón” (Aznar) i “El hombre imposible” (Rajoy). Com no serà d’avinagrat aquest soci de Murdoch (imputat), convidat de boda Berlusconi sentenciat de moment per prostitució de menors i 44 acusacions més que viuen al món dels recursos, Ecclestone (Tribunal de Baviera, acusacions i banquer empresonat per suborn) soci del seu gendre, i actualment també home d’influències de Barrick Gold, empresa de mines d’or amb plets i acusacions a la Dominicana, el bufet d’influències més gran de Washington, D.C., o bé col•laborador retribuït del conseller d’Endesa, primer polític de refer relacions amb el terrorista Gaddafi (atemptat de Lockerbie a un avió de passatgers nord-americans), propagador de falsedats com les armes de destrucció massiva d’Iraq o pel que finalment s’ha establert sobre l’autoria de l’atemptat d’Atotxa.
Per cert, el final d’aquesta història és la demanda que Aznar va presentar contra el seu biògraf i també, immerescut honor, contra la meva modesta i depauperada persona. Es veu que sistemàticament la FAES emprèn accions legals a tort i a dret en una despesa que paga la Fundació amb diners de subvenció estatal, és a dir, amb uns diners que en la part alíquota corresponent també he pagat jo per a finançar l’agressió de la qual era objecte per part d’aquest abusananos que dispara amb pólvora del rei contra un senzill contribuent que no ha cobrat mai de Bárcenas, ni li ha pagat mai ni la Generalitat ni ningú cap partida de viatges de 500.000 o 900.000 euros tal com La Moncloa de Zapatero (avui per a mi demà per a tu) li va pagar a ell durant dos anys. Potser hauria de denunciar davant el Tribunal Constitucional uns discriminació tan gran com aquesta. Sobretot, perquè en vaig limitar a replicar a un impertinent tertulià que cobrava de la TVE i del grup de dreta radical pel qual treballa (si és que això que fa com a “agent provocateur” es pot anomenar amb la noble paraula treball). Total, perquè escalfat per aquell carnisser verbal, vaig afirmar potser de forma maldestre que igual com Berlusconi va anar convidat a la boda de l’Escorial, la família de les classes de golf gratis total (el pàdel i els potser abdominals també?) va anar convidada a la tristament famosa casa del magnat italià a Sardenya.
Sort que el jutge de Pozuelo de Alarcón va citar el demandant a respondre les meves preguntes i el milhomes va retirar la demanda. Això sí, sense pagar-me les costes que ja se sap que els que diuen “soy español, luzco del mundo en la gentil pavana, sobre el ració tahalí de mi tizona, una cruz escarlata que pregona mi abolengo de estirpe castellana” no són com els catalans, sempre preocupats per la pela. De fet, a mi la broma del gran líder només en va costar un any sencer de pensió de jubilació. “Deo gratias”! Que vigili, doncs, “l’establishment” del govern actual que els anteriors volen tornar i que comencen a dir que l’economia necessita una estabilitat que ells poden assegurar. I que, Guindos, sempre tan triomfalista ell, que presidia el Lehman Brothers a Espanya quan va fer fallida, expressa de manera temerària tot dient “al•leluia, ja hem sortit de la recessió”. A França quan ha dit el mateix, el president Hollande, el dia de la festa nacional del 14 de juliol, els comentaristes li han recomanat que es faci la prova d’alcoholèmia. I aquí, al ministre potser li hauríem de suggerir que no condueixi. No fos cas que li passés el mateix que a Benzema o, sobretot, que a M.A.R., l’exportàveu del govern que, begut al volant va tenir una col•lisió múltiple i no se sap que l’hagin sancionat o bé si també l’han indultat a model Farruquito i Ortega Cano per la mateixa lògica amb que no s’interroga Aznar en el tema Bárcenas. Ja se sap, però, que el sistema no funciona sense premsa lliure i justícia independent. I que la falta d’ambdues coses és el principal obstacle contra el creixement econòmic.
Que ja hem comprovat que el fet d’ocupar un càrrec no és una presumpció d’innocència. Ben al contrari! I que, fins i tot la Coca Cola ha experimentat, al mes de juny, per primera vegada a la historia, una reducció de les vendes que, per cert, segueixen sense pagar un impost sobre begudes ensucrades que ajudi a pagar els costos sanitaris de l’obesitat infantil i de la diabetis que és un risc sense preavís com el que s’aplica al cas del tabac. Un altre símptoma que a De Guindos, Montoro, Soria i al secretari d’energia Nadal se’ls escapa és que les classes obreres i mitjana ja no tenen més poder adquisitiu per a esprémer. Ja s’ha produït una espectacular caiguda de la recaptació dels peatges, especialment els de preu de túnel com, p. ex., el del Garraf. Ha passat també amb l’impost sobre loteries que ha significat menys vendes i no ha significat cap reducció del frau amb tràfic de butlletes premiades. El govern no s’equivoca mai, però, a l’hora de triar les seves víctimes. En el cas de l’electricitat, p. ex. ja tenim l’energia més cara d’Europa i ja ens la van apujar l’1,2% a primers de juliol, coincidint amb dues nits sense subministrament al barri dels Caputxins i l’anunci d’un 3,2% suplementari a l’agost. Nadal, ex alt càrrec de la CEOE ha escenificat junt amb Soria i Montoro un simulacre de repercutir algun sacrifici també a les grans empreses monopolistes. Però a l’hora de pagar la factura sempre peta pel “locus minoris i resistentise”.
Per exemple al Sr. Entrecanales que ja va fer el gran “pelotazo” d’Airtel i que ara, per fer finta de presidir Endesa durant un any i vendre-la després a l’italiana estatal ENEL es va embutxacar un milió i mig d’euros. Déu n’hi do per un simple “passing shot”. Tenim dret a saber quant cobren els consellers d’Endesa? Són monopolis que històricament ens han cobrat el cànon del carbó (en benefici d’unes mines com les de Ponferrada i Rodriezmo), la moratòria nuclear per haver-se equivocat amb Lemóniz i donar altaveu a Rodriguez Ibarra en el cas de Valdecaballeros o bé el suplement de “garantía de potència”. En tot cas, unes paraules com costos de transició a la competència o dèficit tarifari tan poc intel•ligibles sempre signifiquen que les tarifes s’apugen o s’apliquen dissimuladament o de forma diferida. Aznar va crear la congelació del problema i Zapatero, presoner del vot PSOE de les mines no competitives de León ho va agreujar tot amb un rebut del 63% d’increment i un forat de 26.000 milions. Els estalviaré els comentaris sobre renovables o centrals de cicle combinat. Però amb aquests governs de Madrid, ha augmentat el nombre de milionaris i, sobretot, el de famílies que ja no poden pagar el rebut de la llum. De passada, la caiguda del 25% de los borsa brasilera afecta i molt les empreses espanyoles com ara Santander, Acciona, FCC i Telefònica que hi tenen més bombolla que a cap altre país. M’agradaria, naturalment poder explicar-los coses millors. Però, ai las, això és el que hi ha.
