Una immensa majoria de catalans i catalanes, indepes o no, n’estem fins als nassos dels polítics i les polítiques. Ho escrivia aquí, ben esmolada, la companya Àstrid Bierge.
N’estem tips dels professionals del no-res, que només són experts en la seva carrera, en la seva escalada. Que parlen amb “llengua de fusta” i mai no diuen res que valgui la pena. Que prometen la lluna quan estan en campanya i després “si te he visto, no me acuerdo“. Que no en tenen ni idea de com viu la gent i no els importa gens ni mica. Que es comporten com si fossin membres d’una secta tòxica. Que no saben ni volen saber a quin país viuen.
Però n’hi ha d’altres, gràcies a Déu. Hi ha gent que potser no té tres títols i dos màsters, ni un currículum espectacular, però sí que té vocació de servir els altres. Aquest és un dels títols que més costa aconseguir: servei públic. Gent que fica la pota però no la mà. Gent que no acaba d’encaixar amb els aparells dels partits, però que dissimula i va fent. Gent no massa valenta però tampoc no massa covarda. Persones imperfectes, amb defectes, amb febleses, amb pors.
Aquestes són les que valen la pena. Les que no són “iguals” que els altres polítics, fins i tot quan fallen. Perquè tots i totes fallem alguna vegada o moltes vegades. O no? A totes les llistes n’hi ha alguns i algunes. A vegades, poquíssimes, als primers llocs. No solen arribar a dalt de tot, però n’hi ha que sí, excepcionalment.
Als primers llocs s’hi solen trobar els i les “killers”. Gent amb una ànsia de poder immensa, amb un ego descontrolat, que pensen que els altres són esclaus o en el millor dels casos “tontos útils”, que per descomptat els han de fer reverències si volen alguna cosa.
Però també hi ha casos insòlits. Gent amb veritables ganes de servir, encara que no sempre siguin perfectes. Gent que no està en la política per cobrar ni per manar, tot i que no hauríem d’oblidar que és d’estúpids pagar malament aquells i aquelles que ens serveixen. Gent que vol fer coses per millorar la vida de la gent, amb la millor de les intencions.
N’he conegut uns quants i unes quantes al llarg de la meva vida professional. De diferents colors polítics. Existeixen. He tingut el plaer i l’honor de treballar al seu costat.
I no es mereixen que diguem frívolament que tots els polítics són iguals, perquè no ho són. El mateix podríem dir dels mecànics, dels astronautes, de les dependentes de les botigues de moda, de les arquitectes, dels comptables o de les caps de personal o dels capellans o de les periodistes. I de nosaltres mateixos, que en la majoria dels casos (jo, el primer) estem lluny de la perfecció.
Si destruïm la política, destruïm la democràcia.
Clar que hi ha cara-dures, gent amb més cara que esquena, com a tot arreu. Però també hi ha gent tan meravellosa com imperfecta, que intenta millorar alguna cosa. Ah, que també busquen que els votin? Tontos serien si no ho fessin.
Però aquesta cançoneta, “tots són iguals”, “tots ens traeixen”, “totes van a la seva”, només desgasta la poca democràcia que tenim i obre les portes a tots els populismes, a totes les trampes, a totes les mentides que poden acabar amb la democràcia.
Premiem a qui valgui la pena, encara que no sigui perfecte, i castiguem als que només busquen escalar i situar-se. Premiem als que intenten dir la veritat i no als mentiders professionals. Premiem a qui vol fer coses i no a qui vol viure de la política. Però ull, perquè segons què fem, ens estarem fent mal a nosaltres mateixos. L’alternativa a la democràcia imperfecta és la dictadura, amb totes les seves formes, fins i tot les més subtils i discretes. No ens equivoquem: és infinitament millor una mala democràcia que una bona dictadura, cosa que no existeix.
Recordem-ho ara que ens atabalen amb una campanya electoral que en general és més aviat penosa i grisa. Hi ha gent que val la pena, puguin guanyar o no. No tota la política és igual. No tot és una merda. No ens caguem allà on mengem, allà on ens juguem el nostre futur. I tampoc no ens equivoquem amb els homes i les dones que no es mereixen que els votem. La democràcia és triar i apostar, no maleir la política.
15
4
