Quan el cap de files d’ERC a Madrid planteja una eventual llista unitària de les esquerres a Espanya, imagina integrar l’espai del PSOE amb Sumar i altres forces progressistes per garantir al PSOE les claus de la Moncloa davant del setge de la dreta, però també perquè les sigles republicanes sobrevisquin al Congrés. L’aparell d’ERC no està receptiu a l’estratègia de Gabriel Rufián a la capital espanyola. Però curiosament, a Barcelona ja exerceix de suport estructural de l’executiu socialista de Jaume Collboni encara que l’amenaça de la dreta no és real a la capital de Catalunya. L’alcalde governa en minoria, però amb la predisposició d’ERC a facilitar la governabilitat: investidura, comptes, ordenances o grans projectes han avançat gràcies a aquesta entesa tàcita. De moment sense cadires, els republicans han assumit el paper de soci preferent, prioritzant l’estabilitat progressista per damunt de la confrontació política.
És aquí on Barcelona esdevé laboratori, amb matisos, de la llista que imagina Rufián. La filosofia de fons ja opera: contra la dreta -en aquest cas, Junts, perquè la dreta va investir Collboni-, unitat d’esquerres; davant del conflicte nacional, contenció. La diferència amb Madrid és que allà la proposta busca sumar totes les potes del bloc progressista en una sola candidatura, mentre que a Barcelona l’entesa PSC-ERC funciona sense la integració orgànica de BComú. De fet, és un escenari ideal per a tots dos socis. ERC espera un bipartit el 2027 que el converteixi en crossa estructural, és a dir, que li permeti sobreviure igual que a Madrid. Mentrestant, els comuns barcelonins encara han de definir la seva estratègia per a l’endemà de les urnes. Participar o no en l’equació d’una investidura, per activa o per passiva, pot determinar el seu futur.
Ara bé, prioritzar el bloc social relega progressivament el vessant independentista. Barcelona és un espai de gestió compartida dins els límits autonòmics, on l’agenda nacional és inexistent. La paradoxa és que aquesta estratègia ni tan sols garanteix a ERC l’hegemonia dins l’esquerra barcelonina. Sense BComú en l’equació, el PSC manté tota la centralitat institucional mentre administra suports variables. És el principal beneficiari de l’equació: governa, marca agenda i projecta moderació.
A Madrid, la llista unitària que imagina Rufián aspiraria a repartir capital polític entre diversos actors. A Barcelona, en canvi, la pràctica actual concentra el rèdit sobretot en mans socialistes. Barcelona no és encara la llista unitària de Rufián, però anticipa una part substancial de la lògica política: estabilitzar governs socialistes en nom de la unitat progressista, encara que això impliqui desdibuixar el projecte nacional propi.
