Ara fa un segle, un filòsof de nom Unamuno, molt nacionalista espanyol alhora que molt perspicaç, sentenciava: “Catalans –ell ens deia ‘llevantins’–, us perd l’estètica”. Tenia bona pupil·la, el senyor. En només quatre paraules, feia un retrat admirablement encertat de la nostra personalitat com a poble. No és pas dolent tenir sentit estètic, al contrari. Però esdevé una arma de doble tall quan l’estètica, talment com els arbres que no deixen veure el bosc, ens impedeix veure el fons. El fons de què? El fons de les coses. Els catalans som sensibles a l’afalac i als copets a l’esquena, per més buits de contingut que estiguin, i sucumbim com nadons als tripijocs dels trilers més barroers. Ens hem acomodat tant a la captivitat –no tots, per sort!–, que els carcellers geniüts ens espanten alhora que ens enamoren els somrients. No, no és que siguem ingenus. Som càndids. La ingenuïtat és una qualitat, la candidesa és un defecte. El càndid és incapaç de desxifrar el somriure d’un cínic, només hi veu el somriure i prou.
Tanmateix, el cínic és infinitament més pervers que el geniüt. El geniüt no és hipòcrita, no es disfressa d’allò que no és, no està per romanços i va de cara. El pervers fa just el contrari: és fals, és maquiavèl·lic, és sibil·lí i, entre somriures i copets a l’esquena, et porta al caire de l’abisme i, un cop allí, et diu: “Amic meu, ara és el moment que facis un pas endavant”.
En el mapa polític de l’Estat espanyol, el geniüt està representat per Vox, PP i Ciudadanos, i el del pervers és patrimoni del PSOE. És una perversitat fructífera, la seva, gràcies al fet que hi ha catalans que, enlluernats pel seu somriure, beuen a galet. Quan el PSOE els crida, corrent diligents a fer-s’hi una foto i se senten importants. Pensen que aquella foto els pot ser molt rendible per remenar les engrunes de la captivitat. I és que sempre hi ha un barracó del camp que cal restaurar i unes latrines que han de ser desembussades, és a dir, sempre hi ha necessitats imperioses que ‘justifiquen’ l’ajornament de la llibertat i la concentració d’energies reivindicant més mongetes pel ranxo. I així passen els anys i les generacions de presoners se succeeixen les unes a les altres fins que, com passa ara, no hi ha cap català al món que no hagi nascut en captivitat. Tot català porta la captivitat escrita al front com la porten els animals permanentment engabiats. L’ésser nascut en captivitat pensa i actua com un captiu i no guarda cap relació amb els seus semblants nascuts lliures. Són dos mons completament diferents.
En l’àmbit espanyol, és cert que hi ha diferències entre el PSOE i el bloc PP-Vox-Ciudadanos. Poques, però n’hi ha. Però nosaltres no som espanyols, som catalans, i pel que fa a Catalunya tots quatre partits són ultranacionalisme espanyol i tenen com a divisa suprema exactament la mateixa que el franquisme: la “Unidad de España”; que és també la divisa dels Borbons que viuen a costa nostra a una casa anomenada Reial. Per això Pedro Sánchez i el PSOE són l’antítesi de David Cameron i el Partit Conservador britànic. Cameron i el seu govern van permetre el referèndum d’Escòcia perquè abans que britànics són demòcrates. Sánchez i el PSOE, en canvi, abans que demòcrates, són espanyols. Heus aquí perquè els britànics van posar les urnes mentre que els espanyols han empresonat els qui les van posar i n’han apallissat els votants. El demòcrata actua com a demòcrata, el totalitari actua com a totalitari. Val a dir que Pedro Sánchez és molt més de dretes que David Cameron. Però ja hem dit que els cínics van sempre disfressats.
El 9 de gener passat, abans de formar-se el nou govern espanyol, Podemos ja va patir la primera ganivetada de Sánchez per l’esquena. Però això no és res comparat amb el que farà contra Catalunya. Només cal posar-lo a prova amb unes quantes accions reivindicatives de la ciutadania. L’anomenada taula de diàleg no és res més que una operació de maquillatge de portes enfora per fer creure que ara hi ha un govern espanyol ‘dialogant’. La pressió del “Sit and talk” era massa forta, i, com que es pot parlar sense dir res, Sánchez, en línies generals, ha conclòs això: «Hablaremos, hablaremos largo y tendido, y si alguien menciona el tema de la autodeterminación, le diremos: “Oye, qué buen tiempo hace, ¿verdad?” Además, ahora los tendremos entretenidos una buena temporada con ese cuento de la consulta que les hemos colado. Tanto ruido que han hecho, tanta gente en la cárcel y en el exilio y ahora resulta que no quieren autodeterminarse. Ahora dicen que saltaran de alegría si les dejamos hacer una consulta para consultarse si pueden ser consultados. Y como además les colaremos un enunciado de los nuestros, tendremos el independentismo desinfectado un montón de años. ¿Veis qué fácil es tomar el pelo a los catalanes? Ya no podrán decir que no nos hemos sentado a “hablar” y que no les dejamos “votar” Yo es que me parto de risa, tú.»
Arribats aquí, és un joc d’infants predir en què acabarà la taula de “diàleg” amb el PSOE. D’entrada, hi haurà algun petit cop d’efecte que faci quedar bé els interlocutors davant la parròquia per tal que aquesta, contenta, digui: “Veieu? Veieu?” I després vindrà la negació absoluta de la nació catalana i del seu dret a la llibertat. I què passa quan el captiu se sotmet al carceller? Doncs passa que el legitima. Hom dirà: “És que, pobrets de nosaltres, no som amos de les regles del joc”. Aleshores, amic meu, si les cartes estan marcades, per què hi jugues? Per masoquisme, potser, o perquè no tens valor d’enfrontar-t’hi? Quan legitimes l’autoritat del carceller, t’obligues a concentrar les teves energies en la gestió de les engrunes de la teva captivitat, que en el cas de Catalunya vol dir autonomisme i més autonomisme. I si algú pregunta: “Que potser no és això, el que feia Jordi Pujol?” Doncs sí, era justament això. Nosaltres, però, tenim un roc a la faixa! Tenim un projecte que es diu Alexandre Deulofeu. No cal fer res, només hem d’esperar que el 2029 es compleixi el seu averany i la independència ens caigui del cel com cau de l’arbre la fruita madura. I mentrestant: salut, força al canut i Visca Catalunya i el seu Estatut!
